Ajuntaments democràtics i teatre en valencià

09/01/2023

Una de les coses que té la Història, així, en majúscules, és que amb idees clares, un gran compromís, bones dosis de professionalitat i amb molt de treball, les societats poden avançar cap a una millor situació de les persones que formen part d’una societat determinada. I és molt humà que no ens conformem amb les metes que ja hem realitzat i desitgem continuar avançant.

És per això que no hem d’oblidar on estàvem fa unes poques dècades. La mort del general Franco es va produir en 1975, fa 47 anys. Sabem, però, que la mort del dictador no va comportar que el sistema polític que ell s’havia encabotat a edificar es desfera d’avui per a demà, ni molt menys, i és bo no oblidar que s’ha passat d’un sistema polític antidemocràtic a la situació actual. Podem, també, oblidar el passat i pensar que sempre hem viscut amb els drets democràtics que, afortunadament, avui tenim.

Si fem una miqueta de memòria les persones que ja tenim una certa edat, i ens centrem en el camp de la cultura i Franco, en el seu període, podem arribar a coincidir que la geografia cultural, a tots els nivells, no era sinó un desert en el millor dels casos, amb una persecució política i policial de tot allò que no fos, no sé, la copla i alguna coseta més. De segur que m’enteneu.

A poc a poc, a colp de manifestacions i reivindicacions després del 1975, molt a poc a poc, es va anar vivint d’una altra manera, molt diferent, el fet cultural. Segons les pressions que es feien davant el sistema i les seues restes ideològiques que volien mantenir les essències, la guàrdia civil i la policia nacional, es va iniciar un camí de normalització cultural, lent i constant. Ara ja no recordem les meravelles que ens havíem d’inventar per intentar aconseguir/enganyar aquells personatges que eren els governadors civils. I a casa nostra en van tindre, i de ben peculiars.

Si seiem amb un jove creador actual, ens fem un café i parlem de les situacions que s’hi van viure, de la falta de llibertats, de la por permanent perquè s’hi presentaren les forces de l’ordre…, realment pense que no s’ho creuria perquè no entraria en els seus esquemes actuals. No sé si ens diria/demanaria que no li contàrem històries del passat. Però qui les hem viscudes o ens les han contades, ho sabem i ho recordem.

A parer meu, un avanç fonamental en la vida cultural del nostre país va ser la consolidació de la democràcia als ajuntaments. Estava tot per fer. No hi havia instal·lacions de cap tipus: ni educatives, ni sanitàries, ni –per descomptat– culturals. I es van haver d’alçar i prioritzar partint del desert al qual ens havien portat les essències pàtries. Qui no recorda escoles en baixos de finques…? I així tot. La cultura, per raons polítiques i de prioritats de l’anterior sistema polític, no era l’oblidada, no. Era la que no existia. I semblava que estaven ben contents perquè així la llibertat sols era la d’ells.

Jo porte quasi 34 anys treballant en la gestió de la cultura. Vaig ser una d’aquelles persones que ens incorporàrem, com a treballadores municipals, com a «animadora cultural», títol professional del moment. Estava tot per fer, evidentment. En pose un exemple indicador: les infraestructures culturals eren molt, molt reduïdes. Vam haver de treballar, a més dels responsables polítics, amb els arquitectes, amb les persones que formaven la brigada d’obres, amb la complicitat de les companyies de teatre militants del valencià, valentes i decidides. Era com alçar tot un entramat perquè les activitats culturals pogueren entrar al poble. I en més d’una ocasió havíem de triar, prioritzar, deixar per a més tard… Jo treballe a Aldaia, i en aquests moments soc la directora del Teatre Auditori Municipal d’Aldaia, conegut com el TAMA, amb 712 butaques i un escenari de 364 metres quadrats, en el qual han actuat artistes de totes les disciplines de les arts escèniques. Hem pogut gaudir d’actrius i actors, de companyies, molt conegudes nacionalment i internacional. I està molt bé. I jo estic ben orgullosa d’haver treballat per fer-ho possible.

Però jo recorde els inicis fa 34 anys, que si ho pensem no és més que una anècdota dintre de la història. Centrant-me en el fet teatral he de dir, abans de continuar, que he tingut la sort de coincidir en aquest recorregut amb responsables polítics que tenien clar que primer és allò fonamental i bàsic i després ja arribarem on puguem, com més lluny millor. Hem pogut somiar, prioritzar, marcar el tempo. Cert és que també he hagut de passar per algun període d’incomprensió i d’injustícia política i d’apartament de les meues responsabilitats perquè, tal vegada, no interessava el model cultural que portàvem tants anys endavant. Això en lʼàmbit particular, però cal no oblidar que l’administració autonòmica, fins al 2015, castigà iniciatives com les d’aleshores, el Circuit Teatral Valencià. No fou fins a la reconstrucció de l’actual Circuit Valencià de Cultura que recuperàrem el suport autonòmic per a les nostres programacions escèniques i, en concret, a l’any 2018 es va signar un conveni amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en què cada espectacle programat en valencià es premia amb una aportació extraordinària d’un 10 % del caixet. Això es diu ideologia i contribueix enormement al fet que en poblacions castellanoparlants dins del nostre territori el valencià siga també la llengua dels espectacles que s’exhibeixen als nostres teatres.

En aquells primer anys de treball i joventut, recorde com vam posar en marxa l’Escola Municipal de Teatre d’Aldaia (EMTA), en un poble que havia tingut, com molts altres, una tradició de muntar espectacles teatrals amb els artistes locals, grups que ja havien deixat de crear. He de dir que l’EMTA va tindre una gran acollida entre la joventut, i que algunes actrius i actors actuals del panorama teatral valencià van iniciar-se en aquesta escola abans de seguir el seu camí formatiu i professional.

Amb aquesta escola i el que va suposar, ens vam plantejar començar a pensar en una programació estable. Quan la posàrem en marxa, les primeres nits de divendres, de vegades érem quinze persones al Teatre del Mercat, perquè s’havia adaptat el que hauria de ser un espai de reunió dels venedors de les parades del mercat. Ho recorde com un temps inicial, encoratjador i difícil. Però anàvem fent camí.

En unes quantes temporades, i sense oblidar les persones que estaven a l’EMTA, el públic va anar augmentant de forma contínua fins al punt que en uns anys més se’ns havia quedat curt aquest Teatre del Mercat: havíem aconseguit crear públic, públic que demanava més, que volia més actuacions, més teatre i que havia aprés, que tenia l’hàbit i l’actitud de consumir cultura, d’anar a veure i vibrar amb el teatre. I en el nostre cas, perquè ens ho creiem, practiquem i militem,volien més teatre en valencià perquè sempre s’ha programat el major nombre de companyies possibles en valencià. També és cert que, en el cas d’Aldaia, sempre el valencià fou la veu vehicular de les nostres gestions en l’àmbit de la cultura en general. M’ompli d’orgull pensar i saber que Aldaia no fou una illa, que molts pobles del nostre país treballaven i continuem treballant en i per al valencià.

En aquells primers anys, quatre tècnics de Cultura de quatre ajuntaments de l’Horta Sud ens vam reunir per posar en marxa el que inicialment vam denominar «Anem al Teatre». Només volíem aconseguir una programació amb unes companyies que pogueren rodar pels nostres pobles, oferint els seus muntatges en horari escolar perquè així l’alumnat dels centres educatius –per nivells educatius i adaptats a les produccions que havíem seleccionat– pogueren gaudir del fet teatral. I en són milers els que encara avui continuen passant pel teatre a gaudir de la programació de l’Anem.

El compromís amb el valencià de les persones que estàvem en l’organització era i és clar. Pensant-ho ara, amb una certa perspectiva històrica, hem aconseguit que milers i milers d’escolars hagen passat pels teatres dels pobles i hagen gaudit d’un espectacle teatral en valencià. És això fonamental? S’ha aconseguit crear un nou públic teatral? Vam aconseguir que la màgia del teatre entrara en el panorama cultural d’aquells infants i les seues famílies? Quantes famílies hauran tornat a anar a un teatre amb els seus fills i filles? Quantes personetes veurien la seua primera obra en valencià? En aquesta temporada, d’aquells quatre pobles, ara hem passat a ser-ne vint-i-set amb milers d’espectadors.

En el cas d’Aldaia, després de la posada en marxa de l’EMTA, de les temporades al Teatre del Mercat, en molts pocs anys es va quedar xicotet, molt xicotet, l’espai en què programàvem i va sorgir la necessitat de pensar en una nova instal·lació amb un format molt més gran i adaptat a les necessitats tècniques de les companyies de les arts escèniques. Va ser una procés llarg i de vegades difícil, i una mica esgotador. Però just ara estem preparant la celebració dels primers 20 anys de vida del TAMA, un teatre en el qual hem penjat moltes vegades el cartell de no queden entrades.

És tot casualitat? Entenc que no, perquè si volem crear nous públics i nous públics en valencià, el primer que cal és tindre les idees i les prioritats molt clares i poder-les compartir amb els responsables polítics municipals. En pose un exemple elemental: hauria tingut trellat haver construït el TAMA a finals dels anys 80? A parer meu, no, de cap de les maneres. Hauria estat una despesa econòmica que no hauria resultat rendible culturalment. Per arribar al TAMA, va caldre fer temporades al Teatre del Mercat, potenciar l’EMTA, fer produccions amb l’alumnat d’aquesta escola… El boca a boca va funcionar, però el que més va funcionar va ser la màgia pròpia del teatre, perquè el teatre té màgia i és, també, addictiva. Quan el teatre entra dins de tu, en vols més, vols gaudir d’eixa màgia, d’eixa representació de la cultura que entra directa en la ment dels espectadors i espectadores. Jo he vist milers de caretes de l’alumnat, criatures que s’emocionaven veient els muntatges. I eixes caretes de felicitat eren les que em feien pensar que anàvem pel camí correcte, que estàvem treballant i fent felices les persones. Però no han estat solament les caretes dels xiquets i xiquetes; jo he vist plorar i emocionar-se persones adultes que, en acabar la funció, han vingut a donar-me l’enhorabona, a felicitar-nos perquè havien gaudit una estona veient teatre. I aquests fets són de les coses més importants que poden passar a una tècnica de Cultura. Bé, això i el fet de saber que tenim una llengua que és la nostra, que té un reconeixement al nostre Estatut, però que massa vegades ha estat oblidada i arraconada per la irracionalitat, el desconeixement i la uniformitat.

Si m’ho permeteu, deixeu-me que vos faça una pregunta: fins a quin punt ha estat fonamental per al teatre, per a les companyies i per al valencià el paper que, quasi sempre de forma callada, van començar a fer els ajuntaments, aquells que déiem democràtics, que vam començar a fer els tècnics i les tècniques de Cultura? Quants nous espectadors hem aconseguit? Quants milers de persones, del nou públic, ho va ser i ho és en valencià? Llarga vida al teatre en valencià.