Al-Azraq, el malson de Jaume I

Al-Azraq, el malson de Jaume I

Daniel Olmo i Just I. Sellés

Autoedició, 2022

Deia Stan Lee als detractors del nové art (el dels còmics, estimat lector) que llegir vinyetes és un exercici semblant a veure una obra de teatre; una metàfora molt acurada si tenim en compte que seria l’il·lustrador qui s’encarregaria al mateix temps de facilitar-ne la immersió i del disseny de producció: escollir l’aspecte dels actors principals, triar els escenaris, el vestuari… Per a fer-ho, cal estudiar i documentar-se, i més en una obra tan rigorosa com la que tractem, amb uns autors tan exigents com Daniel Olmo i Just Sellés.

Al-Azraq, el malson de Jaume I és, possiblement, el millor còmic que s’ha editat mai originalment en valencià. Sí, és cert que és una obra que adapta/prové d’una novel·la i un foto-llibre anteriors, i que existeix algun títol que pot contradir la meua atrevida afirmació (el fabulós El dia 3, publicat al mateix temps en valencià i castellà), però em referme en les meues paraules. Per a un lector de còmics d’eixa generació perduda a la qual alguns anomenen amb menyspreu millennial, criat a base del –mai suficientment reivindicat– Micalet Galàctic i de la primera fornada de manga arribada gràcies a l’èxit dels animes, emocionar-se amb la lectura de l’epicitat i la duresa amb què es retraten alguns dels episodis de la sagnant i cruel conquesta cristiana, part indispensable de la nostra història i tradició com a poble, és un regal que aprecie amb follia.

El meu jo aficionat i col·leccionista de les mal dites novel·les gràfiques crida amb orgull quan el rebel visir musulmà aconseguix dur a terme cadascuna de les seues fites i posar contra les cordes l’exèrcit invasor d’eixe rei tirà i traïdor que coneixem amb el nom d’en Jaume I d’Aragó; al mateix temps, totes les revoltes liderades pel Blau, com era conegut, i que inspirarien directament festejos com els Moros i Cristians o espantacriatures del nostre folklore com el famós Moro Mussa, em fan preguntar-me què hauria sigut del meu poble si la sang vessada haguera servit per a mantindre la memòria històrica i fer-nos millors, i no sols més poderosos (uns segles més tard, Castella ens pagaria amb la mateixa moneda, però eixa és una història per a un altre dia).

En els aspectes purament tècnics, Al-Azraq destaca de forma sublim gràcies al seu art. El treball d’investigació que hi ha al darrere per tal de donar vida a castells, paisatges, robes i rostres és immens; no debades, Olmo aprofita el seu llenç per a plasmar una època de llegenda. De l’escola de Dave McKean (Arkham Asylum, Black Orchid), encara que a mi em recorda també molt a David Mack (Daredevil, Kabuki) o a Bill Sienkewicz (Moon Knight, New Mutants), el seu delicat traç, les seues composicions de pàgina i el seu ús del color són impagables. El dinamisme narratiu, així com la fidelitat històrica en estendards, escuts i uniformes, resulten dignes d’un story board de pel·lícula; alhora, més per realisme que per llicència artística, i sense que la seua representació perda ni una miqueta de personalitat, corregeix aquella improbable llegenda (per a alguns, anacronisme) que el visir devia el sobrenom al color dels seus ulls. Si per alguna raó val la pena llegir Al-Azraq, és per la bellesa amb què s’ha plasmat.

Pel que fa al guió, cal dir que es nota que Just Sellés és un escriptor de novel·la. Un escriptor excepcional, i amb un sentit per als colps d’efecte, girs argumentals i l’epicitat excel·lents; però escriptor de novel·la al cap i a la fi. I és per això que, pense, en alguns moments la narració baixa excessivament el ritme, o es perd en infinits quadres d’exposició que redunden en el que el mateix dibuix està contant. Un mal del qual s’acusava també a Chris Claremont, i que, d’altra banda, no va ser un impediment perquè siga considerat el segon millor escriptor de la Marvel, per darrere de Lee. En algunes ocasions, però, això pot llastar la lectura i el gaudi de l’obra.

Per anar tancant, diré que l’edició és preciosa, amb un acabat en rústica còmode i manejable, paper porós de bon gramatge, mapa i extractes de cròniques autèntiques de l’època. Trenta euros per una meravella plàstica així se’m fan escassos, i més considerant aquesta peça, ara com ara, un referent de la literatura actual en la meua llengua. Nuff said!