Al remat hi haurà amnistia?

Tots just el dia de la data en què els 22 membres del nou govern legítim i constitucional han promés fidelitats, lleialtats i secret sobre les deliberacions de l’executiu de les Espanyes, és quan em fa la sensació que l’amnistia té poques possibilitats d’arribar a palmes de beneir, perquè trobe que són molts i massa espessos els filtres cerebrals, testiculars i hepàtics que ha de passar un text, que no hi ha manera que entre en la consciència política dels partits majoritaris i menys encara en el conjunt de l’electorat espanyol.

Amb els primers passos del nou govern, hem entrat en un serial on els equilibris parlamentaris són tan fràgils que, cinc vots provinents de la força política que li fa de decorat a les ministres que “s’han vist desallotjades de les seues carteres”, en són prou per a desballestar els acords a què ha arribat el PSOE i els partits que li asseguren la majoria parlamentària suficient.

Hem assistit a les negociacions que s’han estirat com el xiclet i han convertit la qüestió de l’amnistia (almenys a Catalunya) com la preparació cap a un nou referèndum o en tot cas, per a la validació d’una independència que trigarà més que menys en substanciar-se. L’amnistia està provocant entre la classe política espanyolista, la mateixa sensació que fa aquell xicle que tothom es posa a la boca, que el mastega i que, de tant en tant, provoca una bombolla que sol rebentar a la punta del nas.
Segons se sap pels mitjans de comunicació, fins a la primavera vinent durarà el serial, ja que entre que prenen possessió als ministeris, revisen el full de ruta, fan els nomenaments dels segons, tercers, quarts esglaons fins a arribar als responsables de les fotocopiadores, passarà un temps que no hi haurà moviment més que a la cambra de segona lectura, on els conservadors han decidit posar la galga perquè el carro no avance.

Sincerament, em fa la sensació que, parapetats (uns i altres) darrere del comodí de la Constitució, els va molt bé que açò de l’amnistia siga un tema de llarg recorregut, perquè d’aquesta manera, el nou govern va fent passos, el cap de l’oposició perllonga la seua estratègia i, si no el fan fora els seus, continuarà anunciant que la seua pàtria es trenca a miquetes.

Tinc la sensació que, si el clima de pressió sobre el nou gabinet es fa pesat, la bombolla de l’amnistia saltarà pels aires i pagaran el pato les forces independentistes i el primer ministre de les Espanyes, farà esclatar algun artefacte legal, perquè impossibilite acords que podrien fer malbé els òrgans sensibles d’aquest Estat, que posa massa testicles sobre la política i no acaba de veure amb bons ulls el projecte d’organització federal o confederal, per raons de vesícula o de pròstata, de renyons o de fetge; ves a saber…