La revista degana en valencià

Al respecte del model territorial

26/10/2021

Sovint, les persones que visiten aquestes comarques del nord del País Valencià queden sobtades en saber que de tot l’Estat espanyol aquesta és la segona província més accidentada orogràficament, només per darrere de Cantàbria. El nostre interior muntanyós i barrancós no forma part d’una imatge, generalment difosa, del Castelló de la Plana. Però queden, igual o més, sorpresos en saber que disputem també el cap de la llista de les províncies territorialment més desequilibrades. L’enorme desequilibri territorial a què hem aplegat a la província de Castelló costa de creure a qui no coneix de debò aquestes terres i esperava trobar-se un territori gestionat més equitativament.

D’entrada, més del 90 % de l’activitat econòmica s’acumula en una vintena de municipis, i deixa el 10 % restant distribuït entre les altres 115 poblacions. Aquesta estrident imatge, per si colpidora, a més a més de ser un exponent fiable de desigualtat espacial, és alhora un indicador inequívoc de la concentració en una part de l’espai provincial de l’activitat industrial, turística, comercial i dels serveis, de l’administració pública, del sistema sanitari, del sistema educatiu, de les dotacions públiques, i també de la radialitat centrípeta de les vies de comunicació i de la concentració litoral de les grans infraestructures, entre d’altres. Tant és així que aquest alarmant desequilibri territorial s’està convertint, sens dubte, en un dels senyals d’identitat més cridaners d’aquesta província. Òbviament, un fenomen tan manifest no s’ha esdevingut sobtadament, no ha ocorregut de la nit al dia. De fet, s’ha bastit al llarg d’unes quantes dècades.

Cal dir que, si bé és cert que el sistema econòmic capitalista esperona i potencia la concentració de l’activitat econòmica, territorialment i socialment, també ho és que les polítiques dutes a terme per les administracions públiques l’han afavorida i, en qualsevol cas, no han fet res per atenuar-la. Dissortadament, no podrem saber mai com serien aquestes comarques si les institucions de govern, contràriament a la manera com han procedit, hagueren instaurat unes regles del joc que ordenaren l’activitat econòmica fent que es limitaren o es frenaren els desequilibris territorials.

Un moment clau en la definició del model territorial

Quan, durant els anys 60 i 70 del segle passat —un moment clau en aquest procés desequilibrador—, l’Administració de l’Estat franquista es va trobar amb un èxode migratori de gran magnitud, com fou l’èxode rural, que estava concentrant població en una reduïda part del territori, podia optar per mitigar-lo, com va intentar el govern francés en aquell mateix moment, promulgant un ampli ventall de lleis modernitzadores del món agrari i dignificadores de la ruralitat, o podia optar per enfrontar la ciutat contra el camp i desplegar polítiques que intensificaren la concentració demogràfica. I es va optar per considerar tècnicament normal el criteri de concentració demogràfica. Però, és clar que concentrant serveis, equipaments, infraestructures i recursos, en les zones litorals —com és el nostre cas— l’Administració contribuïa a la desertització de les parts interiors del territori que resultaven desafavorides per aquestes polítiques. Instal·lada en aquesta lògica política concentradora, al remat, el fenomen del despoblament rural s’acaba veient com si fora un fenomen natural, on la manera com s’ha gestionat el territori des de l’Administració no haguera sigut part causant de les desigualtats territorials produïdes.

Siga com siga, malgrat els reiterats esforços de múltiples plataformes socials denunciant durant anys el buidament rural com a contrapartida de l’Espanya radial, en una societat tan dependent culturalment dels mitjans de difusió com la nostra, ha calgut l’èxit mediàtic d’un llibre que mostrara la intensitat i gravetat d’aquesta forma de desigualtat social, perquè el despoblament rural començara a veure’s com un fenomen real.

Aquest és un fet summament significatiu. Tot i la contundència de les dades i la gravetat de les situacions, no han estat les administracions responsables de gestionar el territori les que s’han adonat ells mateixes del que estaven propiciant, i el descobriment d’aquestes desigualtats tan òbvies els ha hagut de venir d’observadors externs. Tant és així que, a hores d’ara, encara no s’ha produït l’autocrítica que calia esperar de governs, diputacions i altres institucions responsables per les inequitats creades i consentides tant de temps. De fet, continuen esforçant-se a eximir-se públicament de cap responsabilitat en el fenomen del despoblament, que insisteixen a descriure com un fenomen natural, mitjançant tots els nombrosos mitjans de què disposen.

Les escasses excepcions a aquesta conducta institucional, val a dir-ho, destaquen i sorprenen molt favorablement, com ara el govern de Navarra, que, en assumir el seu paper en el despoblament, ha creat una àmplia comissió de membres de totes les conselleries per detectar totes i cadascuna de les seues polítiques i normatives que dificulten la vida dels pobles rurals i, en conseqüència, que fan més difícil la continuïtat de la joventut als pobles i la seua reincorporació al rural després d’haver-se format professionalment, és a dir, que despoblen.

Els fets i els discursos

Vist des del rural, durant cada una de les dècades que han succeït a l’èxode rural, des dels anys 60 i 70, la coherència entre els discursos i els fets ha estat absoluta. És a dir, mentre, en major o menor grau, es privava els pobles de drets bàsics de ciutadania, fonamentals per a garantir la seua sostenibilitat social, com ara unes infraestructures dignes —mentre es feia l’autopista litoral, encara hi havia pobles de muntanya amb carretera sense asfaltar—, un transport públic eficient i barat, un sistema sanitari pròxim, unes telecomunicacions equiparables…, simultàniament, el discurs dominant mostrava l’espai rural com un espai subordinat de l’urbà i jeràrquicament inferior, en què la vida que es vivia al rural no era percebuda com una forma de vida distinta i fins i tot alternativa a la urbana, però equivalent en dignitat, sinó com una quasi vida, mancada dels atributs necessaris per a resistir la comparació amb la plenitud de l’existència a les urbs. De fet, fins i tot en el món acadèmic, la ruralitat ha estat definida sovint com un espai de carències, considerant aquesta manca de drets bàsics una característica inherent al medi rural. Com menys drets bàsics es gaudeixen, més rural s’és. Com déiem, una perfecta coherència entre discursos i fets.

Per aquesta i moltes altres raons, que excedeixen aquest article breu, per a canviar el model territorial i superar l’actual —hereu encara, en molts aspectes substancials, d’aquell que va bastir el franquisme durant l’èxode rural— caldrà actuar simultàniament en l’àmbit dels fets i en el dels discursos socials. I també per aquestes raons, la desconfiança acumulada durant aquestes dècades, vivament sentida per les persones més conscients dels pobles i especialment per la gent jove, sobre la qual gravita tant el despoblament actual com la seua eventual reversió, els fa desconfiar de la retòrica de la classe política i els fa especialment sentits i molestos davant la inconsistència manifesta dels fets, és a dir, enfront de la manca d’accions governatives contundents i efectives, cada dia més urgents, i que haurien de permetre l’inici de la reversió de la inequitat territorial, per obrir expectatives de futur a la joventut rural.

Aquesta població rural, que percep manifestament injust l’actual model territorial, no vol més estudis, ni més consultores fent plans estratègics erudits, els quals, potser en el millor dels casos, acabaran en un calaix sense ser implementats. Desconfien des de fa temps de promeses polítiques que saben que mai no es compliran. Desconfien especialment de les llarguíssimes llistes d’accions polítiques que cal fer i que es fan servir sobretot per a desviar la mirada d’aquelles conselleries i diputacions que ja haurien d’estar actuant i evitar haver d’implementar un programa d’acció clar, contundent i efectiu. De fet, esperen un pla concret de reversió de l’actual model de gestió del territori, d’aplicació a curt termini, amb una jerarquia clara de les accions a realitzar, amb el corresponent calendari concret d’execució de les accions i amb el consegüent pressupost detallat.

Un programa concret, viable i executable a curt termini, com per exemple:

1) Reconeixement institucional de l’efecte despoblador del model territorial actualment en vigor; 2) Creació de dos marcs normatius diferenciats per a les zones urbanes i les rurals del País Valencià, amb la consegüent adequació de totes les normatives als municipis menuts i la consegüent creació de borses de treball territorialitzades; 3) Pla de garantia de disponibilitat de transport públic eficient, ajustat a les necessitats actuals de mobilitat de la població rural; 4) Pla urgent d’habitatge rural, amb foment específic de l’habitatge públic de lloguer per a joves; 5) Pla de millora i qualificació del comerç rural, amb els consegüents plans comarcals i locals de foment i promoció del comerç de proximitat; 6) Pla de diversificació de les activitats professionals als pobles rurals; 7) Pla d’aproximació de l’atenció sanitària especialitzada i hospitalària a la ruralitat; 8) Creació immediata d’un banc públic rural, amb presència i connexió directa amb els pobles, que puga finançar els projectes de tota classe que requereix el rellançament de l’activitat econòmica al medi rural.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top