Al vent… Al vent del món

Al vent…
Al vent del món.

Raimon

Bufa el vent i ha vingut després de la pluja. Hi ha qui diu que mai no plou a gust de tots… però segur que hi ha pocs vents que arriben a agradar, dels que hom espera amb ganes, dels que ens agrada esperar. Potser els propietaris dels aerogeneradors sí que n’aplaudeixen, perquè en la seua presència hi veuran beneficis (diners, ja se sap, negoci…). Però, per a la resta de la humanitat (deixant de costat els mariners a vela o els ecologistes que imaginen un món impulsat per energies verdes), el vent constitueix una
autèntica molèstia.

No podem deixar de recordar les intrigues del llop contra els tres porquets. Vinga a bufar i bufar, fins que feia enderroc de les pobres casetes fetes amb pressa i poques ganes. Sort del germà gran que s’havia tret la carrera de constructor eficaç, que els va anar acollint sense, a canvi, demanar-los el lloguer per una cambra, a preu de pis turístic. Si els tres porquets hagueren viscut hui dia, la situació segur que hauria anat d’una altra manera. Imagine al llop prenent la forma de Trump, enviant els marines per aconseguir fer fora els ocupants il·legals, a fi que Amèrica fora només pels autèntics americans, sempre que no tingueren la pell rosàcia i el nas xato, o la pell d’altres colors que no siguen la que arbitràriament ell haja imaginat com la de l’ideal americà. No ens recorda una idea supremacista, del 3r Reich, per exemple, i la raça ària? I si els porquets foren els nostres joves, potser encara estarien demanant a la IA com fer, en un instant, una casa, fàcil, senzilla, amb poc de treball, que els deixara jugar a la Nintendo o senzillament que no els esgotara gens ni mica… hi ha coses que mai no canvien…

I parlant del vent. I parlant de la manca de ganes… hem de reconéixer que, a cada dia més, això d’escriure a mà comença a convertir-se en un signe d’altre temps. Però encara no està tot perdut… Aquest mateix cap de setmana, he conegut l’existència d’un concurs de cal·ligrafia. Què pot aportar, al món actual, que hom es dedique a agafar un bolígraf, o una ploma, i posar-se a marcar amb tinta un full en blanc? Sabent que, després, si hom s’equivoca, l’error quedarà inevitablement en el full, mostrant-lo, vulguem o no, sense una tecla que ens permeta d’esborrar-lo del tot i fer com si no haguera passat. Perquè hi ha teories que afirmen que, segons siga el nostre mode d’escriure, així podem anar configurant la nostra forma que ens relacionem amb l’entorn. I escriure a mà suposa una forma lenta de viure, d’existir. Això, en una societat tan accelerada, podria semblar una contradicció. Per tot això, no seríem els primers que ens recordarien que escriure amb un element o amb un altre condiciona el resultat. Ja, amb l’invent del bolígraf, la forma de plasmar el pensament s’havia accelerat (la mà podia seguir millor el ritme de les idees). Però aquesta acceleració podria tindre una repercussió negativa per al nostre organisme. En aquesta línia, hi ha qui defensa tornar a un ritme slow (menjar, viure…). I ara tocaria també escriure lent. Són nous vents? O senzillament recuperem vells paisatges?

I parlant de tornar a vells paisatges…

Hi ha un país que considera que la millora econòmica hauria d’anar de la mà de l’empobriment de la classe treballadora. Posem una pinzellada.

Per què ens caldria tindre temps lliure, si podem estar les dotze hores del dia rendint per al nostre empresari, a fi que puga arribar a enriquir-se molt més amb el nostre esforç. Dotze hores davant del taulell de l’oficina, però també dotze hores treballant a una mica, en una indústria siderúrgica, en el camp… dotze és, sense dubte, una xifra redona. La cabalística la relacionaria amb elements màgics, n’estic convençut. Però aquest vent recuperat, que posa en risc anys de reivindicacions laborals, podria suposar un problema global més que preocupant. Perquè el fet que això passe ara a l’Argentina implica que, demà, o despús-demà, això podria ser cosa nostra… Pensàvem que els drets assolits eren per a sempre, que no hi hauria la possibilitat de tornar enrere, però ara ens adonem que cap de les fites aconseguides s’ha escrit en pedra. Que són molt més fràgils.

Com una llavor que el vent durà d’un indret a un altre. Així de fràgils, els drets. Així de fràgils, les relacions dels països…

I que bonic que és l’esguard d’un os panda. Anar a veure’l, com un símbol de la infantesa. Alimentant-se amb brots de bambú. Aquesta forma pacífica que ens vindria a convidar a una abraçada, com la dels infants amb el peluix, abans de dormir. Sabíem que fa ja unes dècades, el país originari dels ossos panda, la Xina, va inaugurar el que es vindria a conéixer com la política de l’os panda. Així, amb els països que estaven en bones relacions amb ells, els enviaven una parella d’ossos. Aquests animals representaven les bones relacions burocràtiques entre els estats. I els ossos viatjaven a un nou territori, normalment un zoològic. I eren admirats per centenars de xiquets, que se’ls estimaven. D’un temps ençà, aquests simpàtics animals ja no arribaven en qualitat de donació, sinó de simple préstec, com uns diners que el banc ens facilita, però que haurem de tornar, tard o d’hora… a còmodes terminis, això sí.

No sabia, ho reconec, que les condicions implicaven que, si tenien descendència, als quatre anys calia que tornaren a la mare pàtria, per poder començar a reproduir-s’hi. I quan eren massa majors, també havien de tornar… tot dins d’una lògica, diem, humana.

Ara, aquesta política ha començat a fer aigües. El darrer exemple ha estat arran de la relació de la Xina amb el Japó. Una declaració de la primera ministra nipona ha provocat l’exigència de la tornada immediata de la parella que vivia en terres japoneses. Tan sobtat canvi de vents ha provocat un col·lapse en el desig de milers de xiquetes i xiquets que, desolats, han volgut acomiadar-se dels simpàtics animals abans que tornen a la terra d’origen. Per poder respondre a tanta demanda, ha calgut un sorteig i, fins i tot, la histèria dels infants no s’ha fet esperar.

Però les qüestions dels adults són així. Un dia, el món funciona d’una determinada manera. I a l’altre, les coses ja no tenen res a veure amb el que coneixíem. Passem del blanc al negre en un tancar i obrir d’ulls. La velocitat marca les nostres decisions. I quan abans s’acostumen, els infants, millor per ells (millor? Estem segurs que no els enganyem? Que no els estem furtant la infantesa amb un ritme desenfrenat com
aquest?).

Canvia el vent. Canvia la forma d’entendre les coses. Però el vent ens continua donant a la cara. Provocant el rebuig del caminant. La caiguda d’arbres i façanes. De camions i cartells publicitaris. També cau la venda de peix, perquè no eixiran els vaixells, i les llotges romandran desertes. Canvia el vent, però hi ha una cosa que, possiblement, ningú no ha tingut en compte…

Hi ha algú que ha pensat que, als pobres ossos panda, els agradaria poder opinar sobre el seu destí? Tant d’anar d’una terra a una altra, tant de viatjar, perdre els referents, recuperar-los quan ja s’havien acostumat a uns altres rostres i llenguatges… i de nou tornar, a la vellesa. Però tornar, on? Amb quin sentit, a quins hàbits i emocions antigues, si és que els ossos en tenen? Ara que ens comencem a preocupar pels drets dels animals, no seria interessant pensar que als pobres ossos panda els agradaria poder sentir-se a gust i romandre en un lloc amable al llarg de la seua vida? Ningú no els ha demanat si
volen ser moneda de canvi. Si la seua existència té tan poc de valor com per anar canviant-los de destí a cada instant, segons els canvis d’humor del polític de torn. Potser és, aquest, el preu de poder sobreviure…

Però, siga o no així, hauríem de reconéixer que es tracta d’un vent enterbolit i d’una inusitada tristesa. Veritat?