Al voltant d’ “Alacant queda molt lluny”

Aquest és el títol del llibre que vull comentar, l’autor Antoni Rico, és un jove professor d’història nascut a Novelda, en una anterior publicació ja ens va aportar un seriós text sobre el pensament de Fuster, ara, de nou ens plateja anar més enllà, tractant el cas de les nostres terres del sud, i molt especialment, de la ciutat d’Alacant, la qual, com destaca al pròleg Manuel Alcaraz, podríem considerar com una anormalitat, una fissura, en la construcció del paradigma fusterià “perquè , des de molts punts de vista, no es va incloure en el paradigma fusterià”.

Doncs, estem davant un treball documentat amb correspondència i testimonis, sense oblidar les controvèrsies corresponents, tot dins del marc del moviment de recuperació valencianista dels anys seixanta. Abunda molt la literatura al voltant de la identitat, a vegades, però, amb excés de reafirmacions. Al cas present, observem un tractament poc habitual, puix incideix a les mancances de la visió fusteriana, la qual al parer de l’autor solament se centrà a la dualitat lingüística, i que seria assumida per les colles valencianistes seguidores de Fuster. És cert, però, que en contra d’aquesta visió fusteriana, ben aviat van sorgir reccions contràries, en forma del “alicantinismo” i de creació d’una demarcació territorial amb la denominació de “Sureste Español”, tractant d’ajuntar una part del nostre sud amb Múrcia.

D’acord amb escrits, que Rico reprodueix, Fuster va intercanviar idees, opinions i propostes al voltant de ciutats i altres realitats del sud, com són el cas d’Alacant, Elx, Oriola, Villena, Novelda, Monover, Alcoi, o la Marina, idees, que van estant assumides pel nou valencianisme nascut als seixanta; igualment, la distància, no sols física o geogràfica, sinó de preocupacions i propostes entre el cap i casal i l’Horta amb el sud ha estat una constant, cosa que explica en gran part l’existència d’un sentiment de greuge i oblit que continua present.

Doncs, per tal que el lector s’adone d’allò que vol mostrar Rico, he seleccionat una cita significativa, a l’afirmar que Fuster: “Renuncià a territoris històrics per la simple raó que no encaixen en el seu esquema nacional-lingüístic. Si no parlen català no poden formar part de la catalanitat… Però Fuster no era un polític, era un intel·lectual per a qui la seua nació començava allà on deies “bon dia” i et responien “bon dia”. Tanmateix, el llibre ens mostra a través de la correspondència l’interès que Fuster va manifestar per saber coses de les comarques alacantines.

Per acabar, Rico arreplega, fent seua, una frase d’Alcaraz, feta anys enrere en una entrevista: “el fusterianisme posterior no ha sabut què fer amb Alacant”. Sense polemitzar, trobe que el llibre ens invita a pensar, a revisar un cert nivell d’ortodòxia en els plantejaments, tan implícits o declarats, que fins ara han dominat el llegat de Fuster. Certament, Alacant ha quedat molt lluny dels centres de poder, i, per tant, la seua “diferència” no ha estat degudament valorada a l’hora de les estratègies de com anar fent País Valencià a les terres del nostre sud.