Alacant 2050

Luis Barcala ha presentat un full de ruta per a transformar Alacant d’ací al 2050. Vol crear una malla ambiental d’infraestructures verdes, sostenible, i saludable. Fer valdre el clima, la cultura, la gastronomia i, sobretot, el nostre caràcter obert i hospitalari per atraure turistes. Connectar els barris amb el centre generant infraestructures per a donar servei als seus habitants dins del que es coneix com la ciutat dels 15 minuts. Connectar amb l’àrea metropolitana de l’Alacantí i amb Elx, Múrcia i Cartagena, sense mirar al nord.

Sostenible i saludable? Sí, això diu, mentrestant, fa equilibris entre l’obligació de complir amb les normatives europees per a establir les Zones de Baixes Emissions i acontentar els seus socis de Vox que no volen sentir parlar de la ZEB i neguen el canvi climàtic. No volen restringir el trànsit ni impulsar altres maneres de transport. Un ajuntament que veu com s’embolica l’ampliació dels dipòsits, sense saber-se ben bé la responsabilitat del govern municipal en aquest afer. Que aposta per un turisme de masses que afecta a la sostenibilitat dels nostres recursos.

Impulsar cinturons verds periurbans? Els parcs i les zones verdes pateixen un escandalós abandonament. Sabíeu que a Alacant li diuen Bar-tala per la quantitat d’arbres que està fent desaparéixer? Fa temps que es reivindica un anell verd, però de moment tenim un parc del Mar desconnectat de Benalúa pel pas de les vies fèrries i la carretera. Canalejas, l’Esplanada, el Postiguet transcorren al costat dels cotxes. Només ‘la Cantera’ o Mal Pas han convertit les antigues vies del FEVE en sender, però poc verd, això sí. Els barrancs del Juncaret i Orgegia encara, però les llomes del Garbinet cap a les Llacunes de Rabassa i la baixada cap a la mar resten en l’oblit.

Alacant manté un PGOU amb 37 anys d’antiguitat sense que cap govern haja aconseguit substituir-lo. Pel camí va desapareixent el nostre patrimoni assolat per constructors sense escrúpols, i uns polítics que deixen fer i que sovint, com s’ha pogut comprovar, participen del negoci. Una inacció que també es mostra en els endarreriments de l’anhelat Parc Central o en la manca de pressió per aconseguir l’estació intermodal o llevar les vies de la costa, per exemple.

Quan parla de cultura, a quina cultura es refereix? La cultura blanca de la qual parlen els seus socis de Vox? Perdem els costums, les tradicions i el nostre valencià amb un govern contrari a impulsar-lo en consonància amb el govern de la Generalitat format pels dos mateixos partits que intentaren llevar Alacant de la zona de predomini lingüístic del valencià. ¿I quina gastronomia? La de les franquícies que s’expandeixen pels nostres carrers amb una oferta idèntica a la de Roma, Chicago o Albacete?

La ciutat dels 15 minuts? Que un ciutadà puga trobar tot allò que necessita a 15 minuts caminant des de casa seua requereix l’existència de serveis, botigues, supermercats, centres d’atenció mèdica, centres educatius, parcs, biblioteques, centres per a gent gran… També que es generen llocs de treball dins d’aquest espai. Molts barris han vist desaparéixer els últims anys el seu teixit comercial, i amb ell l’associatiu i cultural que els donava vida.

Les ciutats, i Alacant no és una excepció, han crescut pensades per a moure’s en cotxe, i per això vol planificar noves rondes de circumval·lació, per a alliberar el centre, diuen, però sense plantejar un transport públic eficaç. Actualment, la xarxa respon a la lògica de connectar el centre amb els barris, però no de connectar els barris entre si i amb la perifèria, desmotivant el seu ús.

Sobre la creació de carrils bici esperem que no siguen com l’eix Marvá-Soto-Gadea, estrets, que moren als extrems sense cap altra connexió, i no és l’únic cas, o sense separar-los dels vianants, o havent de baixar al blec, entre els cotxes. Per no parlar dels fracassos d’implantar un servei públic de lloguer de bicicletes.

El caràcter obert i hospitalari de la ciutat és inqüestionable, però es manté l’ordenança de la vergonya contra la mendicitat, les persones sense llar i les dones prostituïdes, que són rebutjades i expulsades del centre sota l’amenaça d’importants sancions.

El turisme de sol i platja és la gran aposta d’aquest ajuntament. Mentre parlen de la gallina dels ous d’or què genera llocs de treball temporals, precaris i mal remunerats, s’obliden de la pobresa que genera la destrucció de l’ecosistema econòmic tradicional de la ciutat. A més, els barris pateixen la depredació dels especuladors immobiliaris que volen augmentar els pisos turístics, els quals han passat de 397 l’any 2000 a 4.000 en l’actualitat. Barris on els estrangers, amb un poder adquisitiu superior, han adquirit el 43% de tots els habitatges disponibles. I amb el de l’habitatge també creix el preu dels béns de consum o els de la restauració. Per no parlar de l’arribada alhora de milers de creueristes que col·lapsen el centre de la ciutat en una visita de rapa-fuig que no tinc temps.

Tot això suposa l’expulsió dels habitants de tota la vida dels seus barris trencant la cohesió social i generant desigualtat i bosses de marginalitat. Els pocs que encara hi viuen al Centre han de suportar el soroll del “Tardeo” o la festa nocturna que, malgrat les sentències de la justícia, l’ajuntament no acaba de declarar com a Zona Acústicament Saturada, segrestat com sembla estar pels grups empresarials de l’oci.

Una ciutat descuidada, danyada i dividida entre el decorat per al turista i la manca de serveis. Si no sou alacantins, podeu seguir els articles que Manuel Lillo dedica en Alicante Plaza als nostres barris per veure com, a mesura que t’allunyes del centre més abandonatestan, amb una situació que empitjora en la coneguda com a Zona Nord, i el cas contrari a la Platja de Sant Joan.

La relació de la ciutat amb el seu entorn ha sigut poc fluida, presidida pel recel al pes econòmic i demogràfic d’Elx i la indiferència cap a una àrea metropolitana mal comunicada on no tot és culpa de l’ajuntament, evidentment. Alacant rep cada dia persones que venen a comprar, al metge, a treballar o a consumir oci. Sense oblidar que, cada volta més, molts alacantins ixen de la ciutat a treballar o a viure cercant habitatges o lloguers més barats.

Barcala, és l’alcalde que arribà al poder sense programa electoral i oblidant les promeses per fer d’Alacant una ciutat puntera en empreses digitals i en el sector de les noves tecnologies. Que no l’importa gens eliminar ombres i espais verds en un moment en què les temperatures no paren d’enlairar-se sota l’amenaça del canvi climàtic. O que manté la ignominiosa ordenança de la vergonya. Però quan arriba l’hora de rendir comptes tot és que si Pedro Sánchez, que si el Procés, que si el valencià, que si Pamplona, que si els toros… Barcala ens vol portar al 2050?