Alacant anà a plaça

Un any més, i ja són huit, Alacant anà a plaça. I malgrat que amar el valencià en aquests temps convulsos es torna difícil per a alguns, l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació d’Alacant, l’Ajuntament i la Generalitat, institucions totes elles governades per un Partit Popular dependent de Vox, han col·laborat amb la Plaça del Llibre i sense sentir-se els exabruptes en contra als quals alguns ens tenen acostumats, la qual cosa és d’agrair en uns temps on la censura sembla imposar-se. Potser sí que l’encerta el seu director, Rafael Domínguez, quan diu, en una entrevista al Diari la Veu, que Alacant ja ha fet seua la Plaça del Llibre.

La Plaça és cultura, és alegria i és reivindicació, i enguany ha coincidit amb l’inici de les mobilitzacions d’Acció Cultural del País Valencià contra les agressions que el valencià està rebent al nostre país i a la resta dels Països Catalans. La concentració programada a Alacant es va poder avançar respecte a les de Castelló, València i Gandia per a no coincidir amb la inauguració de la Plaça. Dos actes de reafirmació cultural i lingüística, dos actes de País que es restaven entre si. És important organitzar la plaça a Alacant, remarcava Josep Micó, la persecució és a tot arreu, i més en aquesta ciutat on no ha faltat un energumen cridant “en castellano, por favor”. Alacant ha de continuar sent un referent dels valencians, rebla Hèctor Càmara.

Anem a plaça per anar a comprar, però també per a reivindicar-nos amb alegria, esperança i il·lusió. Anar a Plaça és també un moment de retrobament i de coneixença de persones que s’estimen la llengua del país, que s’estimen el país, que venen d’Alacant, de Crevillent, d’Elx, d’Altea, fins i tot de la Safor. Mantindre una curta però afectuosa conversa amb Joan Borja. Desvirtualitzar Gràcia Jiménez, còmplice en molts dels meus escrits. Xarrar amb l’afable Juli Capilla o intercanviar impressions amb Vicent Beltran, amb Marinela Garcia i tants altres. Compartir converses, idees, i també una cervesa, per què no, amb la bona gent de Crevillent. Diu Marinela que el valencianisme, a Alacant, és una petita gran família. Potser sí, però sempre oberta a créixer.

Podem gaudir de la il·lusió del sempre atent Rafa Domínguez, quan parla de la Plaça, de llibres i d’autors. Està molt content. Si fa no fa, les vendes han crescut un 20% respecte de l’any passat, però no perd el cap, no vol morir d’èxit, vol un creixement sostenible de la Plaça, aspauet que diem aquí, assegurant cada nou pas, sense oblidar les editorials catalanes, donar preferència a les valencianes ressaltant la qualitat i la quantitat de les nostres lletres. Desitjant que els segells del Grup 62 solucionen prompte els problemes de distribució per a poder gaudir dels seus títols també. Pensar-se i repensar-se. Alacant és ja una plaça consolidada. Veurem que fem d’Elx.

I si la Plaça són llibres, què són els llibres sense lectors? Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana, recorda que calen polítiques de foment, sí, però cal una cultura familiar de lectura, que la xicalla llija, que mestres i professors estiguen al dia de les noves publicacions. Sí, escriure en valencià és un fet de voluntat, de militància i de bogeria, però requereix estratègia i intel·ligència.

El mateix divendres ens submergim entre llibres, autores i presentacions. Eduard Baile i Joan Borja ens porten a Ítaca mentre Juli Capilla ens dibuixa, literariament, el còmic amb arrel valenciana, i Maria Àngels Francés, Jesús Figuerola i Anna Esteve ens passen el tercer Full de la revista.

Tancarà la vetllada Vicent Andrés Estellés en la veu de poetes i voluntaris com Victòria Cremades, Irene Mira, Lliris Picó, Gràcia Jiménez i amb l’especial protagonisme dels alumnes de l’IES Mare Nostrum, de la mà de Miquel Cruz i la guitarra i la veu de Natxo Gironès, rescatada per a l’ocasió després d’uns anys de silenci. Bé podríem parlar dels 100 d’Estellés.

El dissabte, acompanyats per Isaac Donoso i Carolina Domènech, passegem entre despoblats moriscos que es perden en el temps, el patrimoni d’una gent, valenciana que fou, desconeguda i estereotipada, obligada a abandonar sa casa. Una casa voastră que dirien Vicent Beltran i Antoni Biosca aproximant-nos a la llengua romànica més oriental. Tot seguit, Òscar Mora i Josep Vicent Miralles ens porten una tempesta de Sant Joan en un matí assolellat per acabar fent un tast en valencià amb Alexandra Usó i Xon Domènech. Sovint, menjar i beure plegats ajuda a resoldre problemes i a arribar a acords.

Vicent Botella, Xavier López i Mercè Climent ens fan pensar el que pensem en mig de l’allau d’informació i desinformació que pateix el món actual i que genera tantes frustracions. I continuem exposant-nos a la informació de la manera més natural de l’art amb Martí Domínguez i Enric Balaguer. Què fem, representem la realitat o el valor estètic que percebem en eixa realitat? I ens trobem la realitat d’una poeta desconeguda, com desconegudes són, en general, les lletres portugueses. Una Florbela Espanca a qui Juli Capilla i Gràcia Jiménez donen veu, una veu plena d’erotisme, de tragèdia i d’eixe mot de difícil traducció, saudade. I de poeta a poetes. Lliris Picó, Josep Micó i Noèlia Díaz ens mostren, concèntricament en cercles (ex)cèntrics teixits de zèfir, com la poesia són un grapat d’idees, sentiments, imatges o records als quals, amb el temps i amb sort, donem forma per a no ser oblidats amb el temps i que ens ajuden a trobar respostes a experiències personals quan no les trobem en les convencions que la nostra societat imposa. Poesia que no falta en el hip hop nocturn de Manyacaes.

Diumenge Sergi Durbà i Ricard Sentandreu ens fan reflexionar sobre com la pilota i els trinquets han anat desapareixent darrere de la llengua en un procés d’assimilació cultural que trenca el nostre poble valencià. Sort que Elvira Cambrils ens porta l’optimisme que potser necessitem com a poble amb l’alegria i l’esperança per vèncer un món dur que ha maltractat dues dones. Llàstima d’un desapercebut Jordi, que no vol dir-se Jordi, d’Alberto Vidal i Sofia Armengol, i que professors i pares haurien de llegir.

Per a tancar la Plaça, res millor que alçar els ulls i admirar les estreles d’una constel·lació de poetes que brillen al País Valencià. Algunes d’elles, com Anna Ballester, Gràcia Jiménez, Victòria Cremades, Maria Josep Juan, Mercè Climent, Éncar Reig, Imma López Pavia o Imma Mànyez, amb Fina Cardona en el record, han fet tremolar la terra amb les seues paraules advertint que no hi ha ningú més malparit que qui renega de sa mare.

Han sigut uns dies assolellats, fins i tot calorosos, però com recorda Rafa Domínguez, la Fira sap enfrontar-se als elements: les pluges de Castelló, el vent d’Elx, el fred gèlid i anormal d’un Alacant que mira la serra d’Aitana nevada. I ara, també, a uns altres elements que aixequen fort la polseguera. I malgrat tot, la plaça no només sobreviu, sinó que viu en tots nosaltres. Ens veiem en la novena.