Alacant, bandera clara de la llibertat

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: El sud de Vicent Andrés Estellés.

Autor: Irene Mira-Navarro

Editorial: Llibres de Frontera (Alacant)

Any: 2024

L’any 1974 s’albirava ja molt a prop l’inevitable hecho biológico i, a més, la inauguració del programa espacial espanyol era molt recent. Eren temps durs i difícils, és clar, però, sobretot, eren temps d’eufòria, perquè eren temps de fe en el futur. Eren temps en què tot estava per fer, però amb la il·lusió que eren també temps en què tot era possible. Vicent Andrés Estellés va començar la seua obra magna, per la grandària i el volum, el Mural del País Valencià, amb aquestes coordenades. Sanchis Guarner havia posat la llengua a punt, preparada per a expressar tot el que necessita una literatura contemporània, en coordinació i mà a mà amb tota la resta del domini lingüístic; Joan Fuster havia descobert el país a tota una generació de valencians que el feien seu, i, per a arredonir aquesta trinitat laica, Estellés es proposava cantar-lo. El model era el Canto general del poeta xilé Pablo Neruda, i la grafomania apassionada del forner que feia versos va omplir totes les estances de papers i més papers en què la terra, el poble i el país prenien cos en la seua gola; qualsevol full era vàlid per a allotjar aquesta ànsia de llibertat i de llum després de tants anys —segles— de foscor.

El Mural no és cap postal turística, òbviament, però no és tampoc una successió de fets de palau. El protagonista de l’obra és el poble i la terra, recorreguda pam a pam i viscuda amb la suor de la quotidianitat plena de ràbia i esperança. El Mural és una construcció literària optimista. Tan optimista que, de vegades, frega allò naïf. Però sobretot és una construcció literària pantagruèlica, d’una ambició temerària. Estellés no va veure el Mural publicat en vida, però la primera versió que se’n va editar, en 1996, ocupava vint-i-set llibres en tres volums; unes dues mil pàgines. És evident que l’obra té moments més inspirats que d’altres, però el que és sorprenent és que no fa la impressió en cap moment que Estellés haja agafat algun lloc o algun tòpic per compromís, perquè cal cobrir l’expedient i cantar-lo, forçant d’aquesta manera el projecte. Estellés es menja el país sencer, desafia les lleis de la gravetat i, a més, ho fa gaudint de cada mos. Una obra mestra, sens dubte.

Irene Mira-Navarro, professora de Filologia de la Universitat d’Alacant, ha estudiat minuciosament l’obra d’Estellés. De fet, li ha dedicat la seua tesi, centrada en un aspecte que, en aquest cas, no podria ser més apropiat: la poètica de l’espai. Una lectura molt recomanable per als més estellesians que tenim a l’abast en una edició de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Mira, a més a més, ha participat en la nova edició de les obres completes d’Estellés, hostatjada per 3 i 4, i que ja ha arribat a la tasca hercúlia de revisar el Mural, precisament. Qui millor, doncs, per a presentar-nos aquesta selecció del sud vist pels ulls del nostre poeta?

Llibres de Frontera, editorial de mirada i ambició nacional des d’Alacant, que ha posat en marxa l’incombustible Manuel Lillo, acull aquesta proposta. L’imaginari d’Estellés està fonamentalment centrat al seu poble, Burjassot, i a la ciutat de València, és clar. El Llibre de meravelles, la seua obra més cèlebre, així com el Coral romput, possiblement la millor de totes, són textos que estan íntimament lligats a aquests espais vitals i temporals, de manera que, fins i tot, arriben a prendre vida en els seus versos. La tria d’El sud de Vicent Andrés Estellés no és, doncs, una antologia més en què se’ns ofereix una panoràmica urgent del nostre poeta de cara a l’estudiant d’institut, per tancar la paròdia. No és una porta d’entrada a Estellés, òbviament. Però això no vol dir que estiguem davant de parts menors de la seua bibliografia. Ací hi ha un Estellés magnífic: el que canta obsessivament Miguel Hernández i reprén ara i adés el tòpic del gran poeta d’Oriola; el que reivindica el llegat de la Festa d’Elx com a correlat del fil ininterromput de la història que ens fa valencians; el més combatiu, que plora de ràbia per l’assassinat de Miquel Grau, o el millor de tots, el que ens emociona amb una anècdota banal com la d’El taxista alacantí, del Llibre dels amics anònims.

Trobe que aquest volum és una fita obligatòria per al lector estellesià, perquè li farà veure una part de la seua obra amb una altra mirada. Els textos introductoris d’Irene Mira situen amb molta precisió les coordenades dels textos d’Estellés. I, en aquest Any Estellés, en què el poeta de Burjassot hauria fet els cent anys, el govern de la Generalitat, en mans de l’antivalenciania més primària, no podria haver-li retut un homenatge millor que vetant-lo i boicotejant-lo. Perquè, així, ens demostra i ens reforça una obvietat: que Estellés continua sent plenament actual, contemporani, vigent. Tot el contrari de les mòmies arnades que omplin els seus armaris i es pengen les seues medalles. Estellés és, encara, el poeta del poble. I per això els fa por. Com ell estimava el seu país, de nord a sud i de sud a nord, ells odien Estellés: també de nord a sud i de sud a nord. Per molts anys, Estellés.

 

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Per la llibertat!

Autor: Luis Amat Vidal

Editorial: Llibres de Frontera (Alacant)

Any: 2024

Els màrtirs de la llibertat

«Alacant, / bandera clara / de la llibertat. / Matí / de mar i més mar. / (Vent i més vent / enramat)». Amb aquests versos, als quals El Diluvi va posar música no fa massa i que s’han convertit en un referent de l’Alacant més valenciana, és a dir, de l’Alacant més alacantina, Estellés començava un poema del Mural que ben bé podria haver dedicat a l’episodi de la revolució antiabsolutista de 1844 que va encapçalar Pantaleón Boné a la nostra ciutat. Durant tot el segle XIX, Alacant va ser un referent de ciutat liberal que va donar suport a les idees polítiques més avançades de l’època. Els Màrtirs de la Llibertat, tal com es va conéixer el grup de Boné, després de ser afusellats vora mar, en el començament de l’Esplanada actual, varen convertir-se en un lloc de memòria clau de la societat alacantina que va travessar tot el segle fins a 1939. Sí, guardeu aquesta data. Fins llavors, l’Esplanada tenia com a nom oficial Passeig dels Màrtirs de la Llibertat i, en la Porta de la Mar, s’alçava un monument —si fa no fa, al lloc de l’afusellament— que els recordava. Els bombardejos feixistes el varen fer malbé i el primer consistori municipal feixista va decidir enderrocar-lo del tot i, amb les restes, construir la cruz de los caídos que encara s’alça a Aiguamarga. Sí, Alacant, com que no en tenia prou amb una, encara en té dues: aquesta i la que es troba en ple centre, davant d’un Corte Inglés, per a tancar el cercle. El nom oficial d’Explanada de España és, efectivament, el nom amb què el franquisme va esborrar de la memòria aquests màrtirs de la llibertat. Actualment, a més, s’hi alça una bandera d’Espanya gegant i un monument a l’exèrcit espanyol. Qui va dir transició democràtica?

L’escriptor alacantí Luis Amat va novel·lar en 2022 aquesta revolució de 1844 amb el títol de ¡Por la libertad!, que ara Llibres de la Frontera ens presenta en la seua traducció al valencià, i, d’aquesta manera, al remat, ens ofereix la possibilitat de llegir la nostra història en la llengua en què es varen produir els fets. La construcció de la història i les tècniques narratives tenen un bon regust clàssic i una arquitectura canònica de la bona novel·la històrica. El sud d’Estellés i aquest Alacant liberal que encara batega en la ciutat formen un molt més que recomanable binomi.

Revista 507, pàgs. 56-57. Novembre 2024.