Alacant: la identitat interrompuda

Si Brauli Montoya ens parlava de la interrupció en la transmissió lingüística de pares a fills, també podem estendre aquesta interrupció a la transmissió de la identitat pròpia, la valencianitat d’Alacant, o la manera de ser valencians que tenim els alacantins.

Alacant ja no és la ciutat dels deu minuts abocada a la pesca i l’horta. Amb el desenrotllisme i l’esclat del turisme, els hortolans vengueren als constructors les terres regades amb suor, llàgrimes i l’escassa aigua del Montnegre, i marxaren a viure a pisos a la platja o a la ciutat, trencant així una relació de segles amb l’horta. Els agüelos ja no transmeten els noms de les partides ni els mots arrelats al treball de la terra que moren amb ells.

El mateix passa amb el patrimoni, abandonat per l’Administració que ha permès, i fins i tot ha col·laborat, la seua destrucció quan no l’ha pogut monetitzar. La desaparició de monuments i edificis històrics fomenta el desarrelament de la memòria i impedeix als alacantins lligar-la a llocs determinats de la ciutat.

Els nous alacantins són, majoritàriament, fills de segona o tercera generació dels emigrants que vingueren des de la resta d’Espanya i que doblaren ràpidament la població autòctona, als quals hem de sumar els nouvinguts de l’estranger, sobretot hispanoparlants, que han generat una nova i castellanitzada identitat alacantina on no cap una consciència de valencianitat que els és aliena. A ells s’han sumat els alacantins de soca-rel que, per ideologia o per evitar problemes als seus fills, han abandonat la llengua, la cultura, les tradicions i la nostra història. Si aquells que tenen «huit cognoms alacantins» no se senten interpel·lats per la llengua i la tradició pròpia, no podem esperar que aquells nouvinguts, amb una llengua i unes tradicions diferents, facen seues les nostres. Entre la gent jove, la identitat valenciana és residual, marginal i, el més preocupant, també marginada i autocensurada (Alexandra Usó).

Turistificació i gentrificació omplin de places hoteleres i, especialment, de pisos turístics el centre, estenent-se com una taca d’oli i atraient un turisme de festa al carrer, de tardeo, de soroll, de botellots, de brutícia i inseguretat i plantegen problemes de coexistència amb el veïnat. Propietaris sense escrúpols o la Sareb incrementen els preus dels lloguers, executen hipoteques i expulsen els veïns, l’ànima dels barris que mantenien la seua identitat, cap a la perifèria o a altres poblacions. També implica el tancament de comerços tradicionals que eren el nervi dels barris i esdevenen un decorat per al gaudi de l’oci i del turisme, on és més fàcil prendre un tataki de tonyina o un kebab que prendre’t una pericana, com diu Carlos Gómez Gil. Mentrestant, l’Administració deixa fer, subordinada a uns poders econòmics que poc reinverteixen en la millora de la ciutat.

Ja no passegem per l’Esplanada, no anem de compres als carrers Castaños, Poeta Quintana, Sant Vicent o Calderón de la Barca. Ja no eixim al carrer a prendre el sol a l’hivern o el ros a l’estiu i xarrar amb els veïns. Es perden els vincles personals i amb ells els col·lectius. Perdem empatia amb els altres i amb la individualització perdem la idea de ser poble.

Es manté la força associativa de les Fogueres, dins d’un regionalisme benentès i folkloritzat, fill del franquisme, on la llengua ha sigut arraconada. En desvincular el valencià de les tradicions i les festes de la ciutat, aquestes perderen un eix cabdal de la seua identitat. La festa s’ha convertit en un reguitzell de discoteques i barres de bar nocturnes al servei de l’arribada massiva de turistes que no viuen el ritual fester i només cerquen la disbauxa. Ens queda la multitudinària peregrinació a la Santa Faç, però desarrelada de la tradició religiosa que està en l’origen i és desconeguda per a molts alacantins.

A l’hora d’esborrar la nostra identitat és innegable la responsabilitat política que des de la dreta fins a l’esquerra imposa la seua idea d’una nació única d’arrel castellana. Quan dues llengües comparteixen un territori, mai ho fan en igualtat de condicions, i una sempre s’imposa sobre l’altra fins a eliminar-la. Per això el nacionalisme espanyol redobla els atacs contra l’Escola i qualsevol llei que tinga a veure amb el redreçament lingüístic i cultural, en un procés recentralitzador de l’Estat. Un valencianoparlant conscient sap que el seu fet diferencial només es defensa des d’ací, mentre que un castellanoparlant se sent partícip d’una cultura que també pot ser defensada des de Valladolid.

Fan propostes secessionistes, tant lingüístiques com alacantonalistes, i ofeguen econòmicament entitats culturals, lingüístiques o mitjans de comunicació en valencià. L’Ajuntament d’Alacant amaga el valencià, la Diputació aposta per una cultura barata i generalment en castellà, l’Església s’ha mostrat insensible a les nostres arrels. No suporten la Muixeranga, però les sevillanes no els fan nosa. La pilota valenciana és relegada al nivell de la tauromàquia o la columbofília. S’esgarren la camisa si alguna cosa els fa olor de Catalunya, però no dubten a genuflexionar-se davant l’alcalde de la «Villa y Corte» o la presidenta de la Comunidad de Madrid. Senyalitzen majoritàriament en castellà, substitueixen o castellanitzen topònims tradicionals, l’hodonímia imposa els herois i les grans fites de la nació espanyola, Castella, relegant els de la Corona d’Aragó. Si arribes a un lloc on tot està en castellà, tot et recorda a Castella i on la gent és valencianocallant, què el diferencia de Castella?

Hi manca un poder polític i econòmic valencià amb un discurs autocentrat que genere un marc mental valencià. Aquesta capacitat d’influència facilitaria sentir-nos orgullosos de ser i dir-nos valencians. Els bascos, catalans, gallecs, aragonesos… ho tenen clar i no reneguen del seu gentilici. Hi manquen mitjans de comunicació propis valencians i en valencià, que ens parlen del que passa ací sense passar per Madrid. Per això és important subscriure’s als que tenim, com revista Saó, Diari La Veu del País Valencià, El Temps, El Salto País Valencià… També és necessari col·laborar, participar i/o fer-nos socis d’entitats que defensen la nostra llengua i cultura, com el Casal Popular Tio Cuc, Acció Cultural del País Valencià, La Cívica, Plataforma per la Llengua, El Tempir, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant… La Generalitat no els subvencionarà i és gràcies a la seua voluntarietat i les nostres ajudes que funcionen.

Revista número 497. Desembre 2023.