Tens 0 productes a la teua cistella
A l’Estat espanyol existeixen destinacions turístiques de renom, les Illes Canàries, les Illes Balears o la costa mediterrània, del cap de Creus al cap de Gata i fins a Algesires, gràcies al clima i les seues platges. Amb el desenvolupament del turisme hem vist com l’interior es despoblava en favor del litoral que, a més, ha rebut la major part de la migració que arriba a l’Estat espanyol. Un problema que impacta especialment a les Illes Balears i les Illes Canàries per l’efecte de la insularitat.
A la destrucció del litoral i del medi natural hem de sumar també la transformació de les nostres poblacions, tant arquitectònicament com socialment i econòmica. Hem constatat com la riquesa que genera el turisme no repercuteix directament en les zones afectades, ja que la major part dels diners marxen fora, sovint perquè les empreses tributen en llocs diferents dels espais turístics. No debades, al País Valencià, per exemple, les zones amb major vulnerabilitat econòmica i social coincideixen amb les zones més turístiques. Per una altra banda, l’increment de preus derivat expulsa els habitants de les poblacions afectades i fa que els joves hagen de marxar a residir a l’interior. Aquesta migració és vista pels propietaris de les zones d’acollida com una oportunitat per a apujar els preus, estenent el problema del litoral cap a l’interior.
Per això no ens pot estranyar que milers de canaris es manifestaran en diferents illes sota el lema “Canàries té un límit”, 57.200 persones o 100.000, segons qui informe. A Barcelona, Madrid, Màlaga i Granada també s’han fet manifestacions, però més minoritàries. Les protestes a Atenes o a Venècia indiquen la magnitud global del problema. Hem vist pintades i pancartes contra el turisme a Girona, València i altres ciutats. A Barcelona hem vist accions directes contra autocars o contra el servei de bicicletes de lloguer…
Ara, les Illes Balears ixen al carrer sota el lema de “Mallorca no es ven”. 10.000 persones, o eren 25.000, criden a Palma “Volem viure a Mallorca sense ser rics”. A Eivissa eren un miler, i un centenar a Alaior, tots contra la saturació turística. La demanda principal, com a la resta de territoris afectats, és que es regulen i controlen les activitats derivades del turisme per tal de fer-lo sostenible tenint en compte els recursos finits, a voltes inexistents, dels llocs d’acollida i les necessitats de la població que els acull. Denuncien, especialment, els propietaris sense escrúpols pressionen per tal que els veïns abandonen els seus habitatges per convertir-los en pisos turístics no renovant lloguers o apujant-los, sense oblidar tàctiques més coactives encara amb l’aparició de grups organitzats que forcen els veïns a marxar.
L’Ajuntament de Palma, governat pel PP-Vox, ha reaccionat anunciant que prohibirà nous lloguers turístics, limitarà els cotxes de lloguer i demanarà la limitació del nombre de creuers. Per la seua part, el Consell de Mallorca, dels mateixos colors, havia anunciat mesures per a posar fre a la massificació disminuint places turístiques. La mateixa presidenta del Govern balear, la popular Marga Prohens, ha hagut d’admetre que calen polítiques de contenció davant la saturació del territori, considerant que s’ha arribat al límit davant les escenes de col·lapse als carrers i la pujada constant del preu de l’habitatge. Paraules imposades o impostades, ja ho veurem.
Al País Valencià, María José Catalá, alcaldessa popular de València, anunciava que mantindrien un any la moratòria a noves llicències de pisos turístics i que prohibirien la parada dels grans creuers al cap i casal tot assumint que l’actual model turístic és insostenible. I això que Catalá pertany al partit que vol ampliar la terminal de creuers del port de València i els aeroports de Manises i l’Altet i va derogar la taxa turística amb l’objectiu declarat pel president Carlos Mazón d’arribar als 30 milions de turistes al País Valencià.
A Alacant, Barcala, lluny d’emular els seus homòlegs populars, s’ha afanyat a dir que acolliran els megacreuers que rebutge València, tot i les queixes que suposen les aglomeracions als carrers del centre de la ciutat amb la seua arribada, que originen talls i provoquen embussos de trànsit imprevists. Barcala tampoc vol parlar del control als pisos turístics, diu que Alacant encara té marge de creixement en el sector. La regidora de turisme, Ana Poquet, afirma que no hi ha un problema real amb els pisos turístics i que l’arribada massiva de turistes no afecta els barris ni al preu de l’habitatge ni provoca l’expulsió dels seus habitants, tal com denuncien les associacions de veïns de barris com Sant Antoni, Carolines Baixes o Benalúa. Si Mazón deia que el País Valencià serà turístic o no serà, ella afirma que Alacant és tot turisme, un sector que suposa, diu, el 15% del PIB i el 14% de l’ocupació a la ciutat.
Diverses associacions de veïns han demanat a Barcala posar fi a l’abandonament dels seus barris, al deteriorament i marginació dels seus edificis i equipaments envellits mentre es planifica la turistificació de la ciutat. Els veïns de Carolines Baixes i del Pla denuncien la proliferació de pisos turístics que a la ciutat han passat de 397 l’any 2000 a 4.000 actualment. Aquesta situació té conseqüències socials i urbanístiques en destruir el teixit comercial tradicional i la xarxa social de convivència. Propietaris que volen convertir els seus habitatges en pisos turístics i estrangers amb major poder adquisitiu comprant propietats, expulsen la població autòctona. Amb els nous habitants arriben nous hàbits i nous negocis de la mà de franquícies i multinacionals.
L’antropòleg Marc Dalmau seqüència aquesta degradació planificada: dècades d’abandonament des de les administracions, amb pèrdua d’infraestructures i serveis que acaba expulsant part de la seua població i destruint el vincle comunitari com a primer pas abans de destruir els edificis i el barri amb expropiacions i enderrocaments en un procés de gentrificació típic de les ciutats neoliberals que sotmet a una mena de xantatge els veïns: vols la degradació o acceptes les noves formes, tot i que aquesta segona opció suposa l’increment de preus.
Encara més, Cáritas denuncia que milers de famílies es veuen obligades a compartir pis per la manca d’habitatge, els elevats preus del lloguer i els minsos ingressos familiars, alhora que disminueixen les ajudes al lloguer. L’anunci de la Generalitat de construir habitatge social no és una solució a curt termini. A més, a Alacant fa sis anys que no es construeix habitatge públic.
Això sí, com deia un titular de l’Ara Balears, el decreixement ja no és tabú: el malestar ciutadà intensifica el qüestionament del model turístic, fins i tot entre aquells que fa poc acusaven de turismofòbics aquells que abans ho criticaven.
