Alacantí, alacantina, Espanya t’estima

25/10/2021

Un any més -i en van tots des que el món és món; és a dir, des de la divisió provincial del senyor Javier de Burgos-, la demarcació (la “provincia”) d’Alacant és l’última de totes en inversió per habitant en el capítol de despesa territorialitzada dels Pressupostos Gene rals de l’Estat, en aquest cas per a l’exercici 2022. En concret són 96 € per habitant, prou lluny dels 1.632 € de Sòria, que és la demarcació que més inversió per habitant pressuposta enguany, però també prou lluny de la veïna Múrcia, on es consignen 477 € per habitant, i fins i tot quasi 3 vegades més lluny que la mitjana estatal, que són 274 € per habitant. Hi ha cap explicació racional que justifique aquest maltractament reiterat i continuat a la demarcació d’Alacant?

Es podria dir que la demarcació d’Alacant queda sempre oblidada perquè és molt menuda i hi viu poca gent, i, clar, ja sabem que en una partitocràcia només compten els vots i això i allò. D’acord, però, eixe argument, que podria servir per a Sòria, de qui veureu en tots els informatius espanyols (?) que és una demarcació oblidada on fins i tot hi ha un moviment que reivindica eixir d’aquella invisibilitat a l’estil de Terol (però que ja hem vist que els números, ara com ara, no els anaven del tot malament), no ens val per a Alacant, que és la cinquena demarcació en nombre d’habitants de l’Estat i, doncs, de les que més diputats al Congrés tria. Teòricament, castigar-la hauria de rebre un ídem a les urnes, per la qual cosa no hi hauria incentius en aquest sentit a fer-ho.

A més a més, en aquesta legislatura s’han donat algunes circumstàncies especials que, segons els analistes habituals a la premsa espanyola, haurien de justificar que hi haguera una “lluvia de millones”. Alacant forma part de l’autonomia més important de l’Estat que té com a President un militant del Partido Socialista Obrero Español, el qual, a més a més, també té el carnet de militant en la seua base de dades del Presidente del Gobierno nacional. Aquesta coincidència en fortuna se suposa que hauria de suposar un tracte preferent. D’una altra banda, l’altre partit que forma part del Consell de Ministres també forma part del Ple del Consell: Unidas Podemos. Fins i tot podríem afegir-hi Compromís, que governa la nostra autonomia i té un diputat al Congrés que ha signat un acord d’investidura amb l’actual inquilí de la Moncloa. Un aliat, doncs, molt cabrejat. Gent que -se suposa- no has d’insultar. O no hauries de fer-ho, o hauries d’intentar no fer-ho o no tens incentius per a fer-ho, vaja.

Tot ens indicaria que, encara que fos de mala gana, Alacant no podria rebre -almenys aquests últims anys- un tracte tan insultant com el que rep. I, tanmateix, ja ho heu vist: el rep. Obstinadament. D’acord, però i si resulta que ens en queixem per vici? Si no fos perquè Alacant té les zones amb més població sense servei ferroviari de tota la Unió Europea (la Marina i l’àrea de Torrevella; estem parlant de més de 300.000 habitants en total); que té l’únic aeroport internacional europeu sense connexió amb tren amb l’àrea a què dona servei; o que l’esquifit nucli de Rodalia que hi ha manca fins i tot d’electrificació, podríem començar a admetre una miqueta de vici a l’hora de queixar-se’n. Per posar-ne un parell d’exemples només. Ara bé, per a qualsevol observador mínimament no alienat, la llista de necessitats a solucionar als PGE seria inacabable. Vaja, que no ho arreglaríem ni amb la dotació econòmica per habitant que hi té Sòria en una dècada d’exercicis. Ni ens hi acostaríem, de fet. Que se’n vinga uns dies per ací, que n’opine el contrari, i en parlem.

Llavors, quina explicació hi ha per a aquesta situació inexplicable de totes totes? Perquè no deus voler insinuar que… No, no, calma! Ací som españoles todos i se’ns tracta amb igualtat de condicions i sense discriminació de cap tipus. Per exemple, quina importància hauria de tindre en aquest sentit que els dos caps de llista electoral dels partits que integren l’executiu espanyol siguen cuneros madrilenys? Cap ni una! Espanya és un Estat de dret i una democràcia exemplar. Ací no ha passat res. Circulen!

La realitat és pitjor encara, de fet. La inversió per habitant en el capítol de despesa territorialitzada és de vergonya, sí, però tant de bo fos l’única vergonya que haguérem de lamentar. O, si més no, la més important. No és així, però. Les inversions territorialitzades només són una part de les inversions, cosa que no hauria de ser negativa en ella mateixa si no fos que les que no es consideren territorialitzades, sinó que responen a l’interés general, tenen més trampa que una escopeta de fira. Per exemple, si hi ha una actuació a realitzar en el Museu del Prado, se’ns computa a tots els españolitos per igual, que ens en beneficiem en la mateixa mesura, ja que és el museu que nos une. Si, per contra, aquesta actuació s’ha de realitzar en el MACA (Museu d’Art Contemporani d’Alacant), ens l’adjudiquen en exclusiva a nosaltres, que açò és una despesa en provincias. I qui diu museus, ho diu tot, només és un dels exemples més paradigmàtics i més explicats. Apliqueu-ho a qualsevol cosa i ja ho tindríeu.

Ara bé, també vos pensàveu que la cosa acabaria ací. Doncs no. Vos sembla indignant això d’estar els últims en la despesa territorialitzada i que resulte que, per si no fos poc, aquesta només siga una part (i no majoritària) de la despesa? Sí? I què em diríeu si, a més a més, vos dic que això dels pressupostos és només això: pressupostos. És a dir, allò que pressuposem que farem, però que… i si després resulta que no fem? Efectivament, la majoria de les vegades resulta que no fem. Endevineu qui encapçala les estadístiques en el cas d’inversió-pressupostada-però-no-executada-finalment? I endevineu qui, per contra, encapçala les estadístiques en el cas d’inversió executada per damunt de la que s’hi havia pressupostat? M’esteu dient que Alacant i tot el País Valencià per a la part roïna i Madrid per a la bona? I com ho heu sabut? Si era impossible! Sou uns endevins! Llanceu la loteria totes les setmanes, que de segur que l’encerteu!

Resumint. Si ets alacantí de demarcació (de provincia), formes part d’un territori que està clarament per sota de la mitjana de renda, però que, no obstant això, rep menys diners dels que aporta en el sistema de finançament autonòmic (que d’això no hem parlat ací, de fet, i no és poca cosa), és a dir, que, en la declaració de la renda que fas com a territori, t’ix a pagar a altres que tenen més diners que tu. Robin Hood, però al revés. D’una altra banda, formes també part d’un territori que no té inversions que es consideren d’interés general, sinó que has de pidolar les molles d’aquelles que són regionalitzables. I, dins d’aquestes, et trobes sempre a la cua. Però, com hem vist, si, a més, et semblaven poques, resulta que ni aquestes t’arribaran, sinó que una gran part d’elles no s’acabaran ni realitzant. Vés comptant els llençols que has perdut en cada bugada, si és que te’n queda cap.

Resumint més encara. Sintetitzant, de fet. O, si ho preferim, destil·lant-ne l’essència: si ets alacantí de demarcació (de provincia), per a tu, Espanya és… Una meravella. Un gran negoci. Una garantia contra estafes i robatoris. Una garantia de prosperitat i benestar. El millor que et podria haver passat mai. Lo que nos une. Alacantí, alacantina, Espanya és per a tu tierra gloriosa de mi querer / tierra bendita de perfume y pasión / España, en toda flor a tus pies / suspira un corazón.