La revista degana en valencià

Alaquàs i el còlera de 1854-1855

13/05/2020

El campanar de l’antic convent de Mínims d’Alaquàs i la lluna.

 

Durant l’estiu de 1854 el territori valencià va patir la segona de les grans onades colèriques –la primera havia tingut lloc en 1834– que caracteritzaren el nostre segle XIX, i que s’allargà fins a novembre de 1855. Coneixem amb detall els efectes que aquella epidèmia provocà en el poble d’Alaquàs gràcies a l’informe que, en finalitzar la passa, va redactar l’aleshores metge de la localitat, Juan Bautista Suñer; un document interessantíssim que es conserva a l’Arxiu de la Diputació, i que en 1988 va reproduir José Royo Martínez a l’anuari Quaderns d’Investigació d’Alaquàs.

Així, el còlera començà a manifestar-se entre els habitants d’aquest municipi de l’Horta en les primeres jornades d’octubre de 1854; i fins a l’11 de novembre –en poc més de 30 dies– afectà 65 persones, 34 de les quals varen morir. Amb l’arribada del fred, la propagació del bacteri s’aturà; circumstància que, preveient un possible rebrot, aprofitaren les autoritats per a decretar diferents mesures sanitàries i higièniques de contingència. I, tal com estava previst, mesos després, en tornar el bon temps, la malaltia es feu novament present entre la població. La segona invasió s’estengué des del 23 de maig fins al 7 de novembre de 1855, és a dir, durant més de cinc mesos. I, afortunadament, fou menys letal que l’anterior, ja que situà el número d’afectats en 28 i el de difunts, en 11. És a dir, el seu índex de mortaldat fou tres vegades menor que la de 1854.

Una vegada superada la nova epidèmia, el 18 de novembre de 1855 «y con el fin de poder estudiar más detenidamente la invasión, desarrollo y remedios utilizados por los facultativos de cada pueblo», segons que afirmà José Royo, les autoritats provincials publicaren una reial ordre que comminava els alcaldes i metges dels diferents municipis valencians a elaborar un informe sobre la segona onada colèrica. I, a l’efecte, se’ls facilitava una enquesta amb una vintena de preguntes en què, a banda del número d’afectats, morts i curats, s’interrogava sobre circumstàncies tan curioses –des del punt de vista actual– com ara, i per posar només tres exemples: 1) quins vents havien bufat en la població durant el període de contagi; 2) quin era el temperament de les persones afectades; i 3) quina impressió moral causà el còlera entre el veïnat.

A propòsit de la primera qüestió, el metge assegurava que «generalmente reinaron los [vientos] de levante y muy pocas veces los de poniente». Cosa que, sens dubte, degué suposar un alleujament. Perquè sols faltava que, al patiment provocat pel bacteri, s’haguera sumat la xafogor que comporten els dies de ponentà… Que som valencians i sabem quin pa s’hi dona. Pel que fa a la segona, s’hi feia constar que «el cólera no perdonó temperamento alguno, pues invadió a toda clase de individuos, cualquier temperamento que tuviesen». De manera que si els més fanfarrons del poble –els aprenents de Trump, que sempre n’hi ha– es pensaven que la malaltia no els anava a afectar, estaven ben equivocats. Finalment, en referència a la «impressió moral» que l’epidèmia provocà entre els habitants, se’ns informa que «causó en los mismos bastante terror y espanto, en particular en aquellos días en que hubo invasiones». I és que, com sabem, la por és debades.

Parlant de diners, el que l’informe no diu, però tenim indicis suficients per a sospitar, és que la ciutadania degué també quedar-se amb la sensació –no sols moral: pecuniària– que les catàstrofes –sanitàries, tecnològiques o nuclears, tant fa– sempre acaba pagant-les el mateix: poca-roba.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top