Albuferenc, de Berna Blanch

Mesos arrere en l’epíleg del magnífic i delicadament encastat poemari Insomne vida sonora, de Mercè Claramunt, el poeta Ramon Guillem deia que l’efecte que li provoca la seua lectura, el feia defugir de la prosa per escriure un poema que volia ser una lectura possible del llibre que tenia en les mans. I això doncs, és el que ocorre quan et trobes davant d’un vers, d’un poema o d’un llibre que et colpeix, t’emociona, et deixà mil llums en el silenci que esdevé paraules que vols fer teues. És, frivolitzant una mica, si m’ho permeteu, la prova del cotó, com proclamava aquell eslògan publicitari de l’any de la picor. Ho resumeix amb altres paraules: quan això ocorre significa que estem davant d’un llibre bo, dels que val la pena. I això que us conte, doncs, és el que m’ha passat llegint, vull dir, assaborint el poemari Albuferenc de Berna Blanch, editat per El Petit Editor. El poeta catarrogí, i empre aquest gentilici perquè Berna Blanch s’hi sent i ho demostra, en els versos i les imatges d’aquest acurat llibre, m’ha embolcallat tots els músculs del cor amb un tel d’aigua impregnada del fang d’un paisatge ple d’aldarulls i silencis. Entre les seues paraules he ensumat l’olor de quitrà amb què calafaten les barques que fan dibuixos impossibles sobre el llenç de l’Albufera. He viscut sota la lluentor de l’aigua, els records i les emocions d’un temps amb l’esperança que sempre hi haurà un o una poeta en majúscula que, com l’herba rebel que l’adotzenada amnèsia no podrà segar amb una corbella d’oblits, farà que cresca generació rere generació. M’ha dibuixat en la mirada d’una barca que s’entrega al llac. He escoltat els sorolls rítmics d’uns motors que extrauen la transparència de l’aigua a la terbolesa del fang adquirint faccions humanes i amicals. He passejat plàcidament per un port d’aigua dolça que penja les xarxes per atrapar la llum del sol naixent. He vagarejat desfeinat per un camí de fang i de senill que sempre retorna per encendre la memòria. He contemplat peixos, ocells i plantes que prenen nom de l’albada que s’esvara sobre els batecs que la llum reflecteix en l’Albufera. Comptat i debatut: estic escrivint d’un llibre de poesia, però dels de veritat. Un llibre d’aquells que les emocions més íntimes de l’autor esdevenen paraules, i com lector, les prenc i es transmuten en noves emocions que volen esdevenir noves paraules: límpides, sinceres, acollidores. Com deia Ramon Guillem, llegir l’Albuferenc et convida a escriure, i humilment, hi afegiria que també et demana aturar-te en qualsevol vers, tancar el llibre i ulls delicadament, i deixar que les seues imatges i olors t’òmpliguen. I acabant, tornar-lo obrir, perquè t’hi vas a trobar altres imatges, unes altres olors, antics records que esdevén nous i els fas teus, encara que no hages habitat mai aquella Terra. Al capdavall, com he escrit adés, estic escrivint d’un poeta que fa poesia, però de debò. D’un poeta sense cap altra pretensió que fer poesia d’ací i d’ara, que és la poesia d’arreu i de sempre. Una poesia sentida, honesta, sincera, sense «las romanzas de los tenores huecos,/y el coro de los grillos que cantan a la luna», que deia el poeta espanyol Antonio Machado. Poesia que fluix com la música que mormola l’aigua quan s’escorre per la sèquia. I si fóra avar, tots ho som un poc, us diria que no el llegiu, perquè solament vull per a mi aquesta sentida i visual joia. Però aquesta avarícia, com la majoria d’avarícies, esdevindria estúpida: poetes del tarannà de Berna Blanch se n’escapen dels avariciosos, dels pretensiosos que amb tractats gramaticals buscant una falta d’ortografia volen justificar la buidesa de la seua poesia, de polítiques foranies on el sol s’amaga que volen soterrar en la destrucció les seues vergonyes: el poeta com els seus poemes ha d’ésser lliure com l’aigua de l’Albufera que no s’atura a preguntar-se quin marge banya, com la terra que esdevé fang que acull el llac, que beu les aigües que arriben de totes les contrades. I Berna Blanch ho és, Terra i Aigua, o Aigua i Terra, que el fang se n’esdevé, l’amassa amb versos que ha copsat en la sensibilitat de la mirada.