La revista degana en valencià

Alcarràs, la realitat i l’M-30

10/05/2022

Si sou aficionats a les sèries i sou subscriptors d’alguna plataforma de continguts en streaming -que avui dia és quasi com preguntar si esteu integrats en el sistema capitalista alienant d’una societat occidental-, segurament hàgeu sentit a parlar almenys de dos títols de producció italiana que han tingut un gran èxit fora de les fronteres estatals de la bota: L’amica geniale i Gomorra. Potser vos en sonen d’altres, d’italianes, però segur que, ara com ara, en citaríeu eixes dues. Al remat, són les produccions recents més importants de la indústria televisiva italiana.

Totes dues tenen una cosa prou òbvia en comú, més enllà de no assemblar-se en res més: són històries napolitanes. La segona se centra -com queda clar des del mateix títol- en la camorra mentre que la primera és una mescla d’educació sentimental i crònica d’un temps, d’un país, en la qual la camorra té un rol molt secundari.

Seguint el mateix fil, també tenen un altre punt en comú molt obvi: en les dues, la llengua napolitana hi és molt present. En aquest sentit, es podria dir que reflecteixen d’una manera molt mercantilista i molt diguem-ne show-business la “realitat”. A Gomorra quasi no hi sentim parlar una altra cosa, mentre que a L’amica geniale veiem evolucionar els usos lingüístics dels personatges amb l’educació i la posició social que van adquirint així com amb l’avanç del temps i la consolidació corresponent de l’Estat italià. És a dir, tota una descripció detallada, quasi de tesi doctoral, si u s’hi fixa bé, de la diglòssia.

No dic que a Itàlia només s’hi faça ficció televisiva ambientada a Nàpols, que això només ho feia Berlusconi quan cantava cançons en creuers, sinó que, com veieu, no és gens estrany trobar-hi reflectides realitats plurals d’un país plural. Des d’un punt de vista italianíssim, òbviament, però si els personatges han de parlar napolità, perquè la realitat i la lògica de la representació ens diu que ha de ser així, així ho fan.

Si heu arribat fins ací, crec que ja sabeu on vull anar a parar. Demanem a nostre senyor Google que ens diga quines són les deu sèries de producció espanyola més vistes i ens respon amb aquest top ten (Fórmula TV): Farmacia de guardiaMédico de familiaHostal Royal ManzanaresAquí no hay quien vivaLos SerranoCuéntame cómo pasóAna y los sietePepa y PepeAída i Hospital Central. Totes deu tenen també un parell d’aspectes en comú: que si em donaren a triar entre veure-les o ser gasejat a Auschwitz, triaria la segona opció, i que tenen la mateixa localització: Madrid.

Conforme ens repeteixen dia rere dia els mitjans de comunicació espanyols, Espanya és l’Estado-más-descentralizado-del-mundo. I en la ficció televisiva es veu: hi ha reflectida tota la pluralitat possible dins de l’M-30. La tònica sempre és la mateixa. I no és que TeleMadrid (hi ha cap altra “tele”?) siga una potència mundial serièfila, és que mires on mires és el mateix. La casa de papel? Madrid. Amar en tiempos revueltos? Madrid. 7 Vidas? Madrid. Al salir de clase? Madrid. Juego de tronos: Podemos edition? La complutense.

Em venen al cap, però, dues excepcions. Patria, que està ambientada a Guipúscoa, i Fariña, a Galícia. I totes dues tornen a tindre una altra vegada el mateix comú denominador: a la primera, que bàsicament ens explica que els qui patim una miqueta prou de mancança de fe espanyola som poc menys que una colla de dimonis amb cua entre les cames, no parlen euskera ni els etarres a Hernani, i a la segona, de gallec, només en queda l’accent i un parell de caralhos per ací i per allà. Allò justet per a donar-li el sabor local. Els narcos de la costa da morte parlant castellà. Sito Miñanco, preso político, caralho! És tan ridícul que és una esmena a la totalitat, en cas que la sèrie tinguera cap interés.

Quan fa uns mesos es va estrenar a TV3 la sèrie Drama, va fer-se l’ídem. D’una banda, hi havia els qui criticàvem (m’hi incloc) l’ús diglòssic de les llengües que s’hi feia, el qual tenia, com a conseqüència, que almenys la meitat del metratge es podria haver emés per Telecinco sense que cap constitucionalista espectador se’n sentís ofés. De l’altra hi havia els de sempre, que ens deien nazis assenyalar això mateix. L’argument? La sèrie havia de reflectir “la realitat”. Sí, eixa mateixa realitat que ara ens porta que pròximament s’estrenarà (o ja s’hi ha estrenat?) a Netflix una producció ambientada en la Barcelona del segle XIV que es diu Los herederos de la tierra i en la qual tots parlen el mateix castellà amb què Toni Cantó rebia les bascollades que ni així varen aconseguir espavilar-li una neurona.

La “realitat”. Que bàsicament vol dir “habla en cristiano”.

Com a contrapartida, aquests dies hem pogut veure en estrena als cinemes valencians el film Alcarràs, ambientat a la localitat ponentina del mateix nom, i que té vocació de cinema documental; és a dir, que té com a principi reflectir la realitat per tal de fer-nos reflexionar-hi. Lingüísticament, és raonable. El film està rodat en català i, a més, en el català occidental propi de la comarca. Hi apareix el castellà, i ho fa també de manera diglòssicament cruel. Per exemple, les xiquetes fan una representació teatral davant de la família i, és clar, si han de donar-li pompa, la fan en castellà; la música que s’hi sent és quasi tota en castellà (llevat d’alguna cosa en anglés i de les cançons populars que canten els personatges), i, finalment, els personatges africans parlen castellà, la mateixa llengua amb què els catalanoparlants se’ls adrecen. Tots aquests usos lingüístics són ben reals. Però podrien no aparéixer al film i també serien reals. No hi és majoritari, per descomptat, però no em crec que siguen pocs els pagesos que parlen amb els africans en català i que la llengua que aquests s’ensenyen siga també el català. Si passa al País Valencià, no ha de passar a Catalunya? Ara bé, és la tria de la directora. Res a objectar-hi artísticament.

La qüestió important ve, però, a l’hora de la distribució, que no crec que siga decisió de la directora o que, al remat, tant hi fa, perquè estem agafant un exemple com a denúncia d’un mal estructural. Al País Valencià, si agafem les sessions de diumenge 8 de maig, Alcarràs es pot veure en els següents cinemes, de nord a sud: a Vila-real, a Sucre, tres sessions en català i dues en castellà; A València, a Babel, quatre sessions en català; Yelmo, dues sessions en català; Lys, tres sessions en castellà i una en català; ABC Park, cinc sessions en castellà; MN4, dos sessions en castellà; a Oliva, a Olimpia, dues sessions en català; a Xàbia, Jayan, una sessió en castellà; l’Alfàs del Pi, Roma, una sessió en castellà; finalment, a Alacant, en els cinemes Aana, tres sessions en castellà a Alacant i tres més, també en castellà, a Sant Joan; dos sessions en català a Yelmo, i una sessió més en català a Kinépolis. Fem comptes: 15 sessions en català contra 20 en castellà. Un film rodat originalment en català -a més, en el català de ponent, que és gairebé idèntic al nostre- i en el qual la llengua és un element important, ja que, com hem dit, la seua proposta estètica és de vocació realista i militant. Sobren comentaris.

No, de fet no en sobren. Perquè hem comptabilitzat quinze sessions en català, però no és de veres, perquè totes i cadascuna d’elles venen acompanyades dels seus corresponents subtítols en castellà. Totes. És a dir, si agafem els cinemes Babel de la ciutat de València, per exemple, coneguts per ser la sala preferida pels cinèfils més exigents, que programa films que intenten escapar-se la majoria de les vegades del mainstream hollywoodenc i que són militants de la versió original, en la qual sempre s’exhibeixen les còpies, els cines ullerapastistes per excel·lència del cap i casal, i encara sort que hi podem veure Alcarràs en versió original! Tractada, ras i curt, exactament igual que el film japonés o el film finlandés que hi havia al costat: cartell en castellà i àudio original amb subtítols en castellà, perquè clarament, en general, no entenem ni el finés, ni el japonés… ni el català d’Alcarràs. Al seu equivalent alacantí, els Aana, tot doblat al castellà, segons la web. No siga cosa que pertorbe la realitat.

Que em diguen nazi, però jo em vaig sentir insultat. Tenia davant de la pantalla personatges que parlaven exactament igual que jo -quasi ni matisos dialectals- i m’havien de posar subtítols, no siga cosa que no els enteguera. Els meus avis parlen exactament igual -però és que exactament igual- que els avis del film.

I em voleu dir que es tracta d’una qüestió comercial? Que ja sabem, que la militància lingüística està molt bé, però el negoci, el mercat, que cal omplir la nevera i tal… Sí, de veres? Exactament què li passa pel cap a un valencià que va a veure Alcarràs doblada al castellà? Em voleu dir que una ràtio de 20 contra 15 espectadors valencians que van a veure Alcarràs se l’estimen més veure doblada? Disculpeu, però, citant el poeta, no estem tan malament. Això no és la realitat. Això és la seua aposta nacional.

De la mateixa manera que hi ha realitat més enllà de l’M-30, per molt que totes les televisions espanyoles s’encaboten, la realitat, per molt espanyol i mucho espanyol que siga el nostre país, no és que la majoria d’espectadors valencians d’Alcarràs vulga veure-la en castellà. Atenció, que parle dels espectadors d’Alcarràs: no entre en jocs de majories i minories lingüístiques i d’actituds lingüístiques en general. Els qui ja ens imaginem no anirien mai a veure una pel·lícula de catalufos, per molt que els feren parlar normal. De no ser que el que busquen siga exactament això, una espècie de plaer morbós a sotmetre… (he de confessar que ara dubte…). Deixem-ho estar. Per tant, ací no estem parlant de negoci i de guanyar-se les garrofes. Ací estem parlant d’una altra cosa.

Concretament, estem parlant d’un dels nacionalismes més furibundament intolerants amb la diversitat que hi ha en aquest bocí de món. No deia Unamuno això que “el nacionalismo se cura viajando”? Desconec quant de món va veure Don Miguel (si hem de jutjar el nacionalisme que professa cadascú com a malaltia provocada pel sedentarisme, l’home no degué moure’s mai més enllà del seu melic), però els seus hereus, que no fan una altra cosa que llançar-nos la seua frase al cap, no han eixit de la M-30 i et diuen nazi si goses plantejar que hi havia més enllà. Quin cansament i quina cara més dura.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top