Alfons Llorenç, In memoriam

El 1951 va ser l’any en què l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) començava la seua labor solidària amb la inspiració i ajut de nombroses congregacions cristianes, i que a Barcelona se celebrava clandestinament la primera edició de la Nit de Santa Llúcia o Festa de les Lletres Catalanes. Era l’any en què naixia Alfons Llorenç Gadea.

Alfons va nàixer a Alcoi, a l’Hospital Civil Oliver; un hospital bastit seguint la moderna tipologia hospitalària de l’època, gràcies a l’industrial i filantrop català establit a Alcoi Agustí Oliver i Domènech. Era Alfons, però, fill de Planes de la Baronia, al Comtat. El poble que també havia vist nàixer una de les eminències culturals més importants de l’època de la Il·lustració: el jesuïta, humanista, historiador i crític literari Joan Andrés Morell (1740-1817), un savi iniciador de la Comparatística i autor de la primera història dels coneixements («Literatures») universals i comparats, Dell’origine, progressi e stato attuale d’ogni literatura; set volums d’abast enciclopèdic que incloïa «les belles lletres», «ciències naturals» i «ciències eclesiàstiques», on traçava un quadre de l’estat general de tota la cultura escrita («literatures», incloent-hi el pensament científic, filosòfic i jurídic) des dels seus orígens i en qualsevol llengua.

Com si d’una premonició es tractara, el cristianisme més solidari, el valencianisme i catalanisme més oberts i l’estima per la cultura, l’alta i la popular, van convergir en la figura d’Alfons Llorenç, un referent sociopolític il·lustrat en el trànsit de la dictadura a la democràcia al País Valencià.

Per posar un exemple de la seua implicació en eixe trànsit, quan, estudiant a València, es va assabentar de la detenció d’uns opositors al règim franquista, va anar amb altres amics catòlics a parlar amb l’arquebisbe de València (i confessor del Caudillo) García Lahiguera, perquè s’interessara per la salut dels detinguts atés l’habitual recurs a la tortura per part de la policia franquista. La resposta d’aquest va ser denunciar-los a la mateixa policia i al governador civil Oltra Moltó («Altra Multa», de malnom), que com a represàlia va llevar a Alfons la beca d’estudis que li permetia estudiar Filologia.

Llicenciat en Filosofia i Lletres, i més tard doctor en Filologia, Alfons era també un expert en els fonaments antropològics de les nostres festes. Uns coneixements que van ajudar a retrobar la seua essència i sentit, com en el cas emblemàtic del Corpus de València.

El seu ampli bagatge d’erudició, reflexió i coneixements sobre la nostra societat el va posar al servei de l’impuls regeneracionista i d’autoconsciència que animava bona part dels qui aspiraven a les majors i millors quotes d’un autogovern responsable per al nostre País. Des de 1976 va treballar al centre territorial de TVE a València. I el 1978, quan n’era director el periodista valencià format als USA, Gran Bretanya i Alemanya Eduardo Sancho, Alfons va aconseguir que s’hi emetera en valencià el reportatge El naixement del Poble Valencià (1238), un homenatge a Jaume I el Conqueridor. Més tard, hi dirigiria els programes Gent, terres i camins (1981), Parle vosté (1984) i Esbós de ciutat, Generalitat (1987).

Va ser realitzador i cap d’emissions de la cadena televisiva Hispavisión. Grandes Documentales, corresponsal de les revistes Destino i Canigó i del periòdic El Noticiero Universal, a més de col·laborador a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante, El País i Triunfo.

Cronista oficial de Planes (el Comtat), el 1991 en va ser elegit alcalde en la llista del PSPV-PSOE, i en la façana de l’ajuntament va posar fragments del Regiment de la cosa pública (1383) del franciscà Francesc Eiximenis, i dels Furs de València, relatius a la necessitat d’un bon govern i al fet que els governants han de procurar pels més febles i necessitats.

Durant el seu mandat (1991-1999) va impulsar la Mancomunitat de Municipis El Xarpolar, de la qual va ser el primer president (1992), i que en l’actualitat integra 27 municipis de l’Alcoià, el Comtat i la Marina Alta.

Membre del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), Alfons va transitar cap el PSPV-PSOE i va ocupar diversos llocs de responsabilitat política durant les convulses etapes de la gènesi i consolidació de l’autonomia valenciana. Així, va ser cap del Gabinet de Premsa del Consell del País Valencià durant la presidència de Josep Lluís Albinyana (1978-1979) i assessor per a assumptes culturals del president de la Generalitat Valenciana Joan Lerma (1982-1995). Càrrecs que li permeteren ajudar a omplir determinats buits d’unes institucions tan mancades de consciència històrica, sensibilitat cultural o hàbits rigorosos i democràtics de funcionament. Així, va contribuir a l’emissió del reportatge dedicat al País Valencià i Joan Fuster en la sèrie Esta es mi tierra de RTVE (1983); i el 1988 va exercir com a comissari de la celebració del 750é aniversari del naixement del poble valencià.

Gran patriota alhora que activista cultural, va guanyar premis com ara el del Ministeri de Cultura d’Espanya en reconeixement a la difusió de l’art, tradicions i costums dels pobles d’Espanya, i el 2007 el Premi de Periodisme d’Investigació Ramon Barnils. També va ser mereixedor del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 pel seu llibre El sant del dia en la modalitat d’assaig.

El sant del dia és un llibre que en molts aspectes comparteix interés amb aquesta secció de «Natura culta i sagrada» en tant que reivindica el profund valor del santoral i les festes associades, que tan sovint enllacen i amalgamen natura, cultura i religió. D’aquí que el record d’Alfons, i des del nostre reconeixement a la seua obra i exemple, ens semble necessari en aquesta secció. I el fet que en algun moment ens comentara que seguia amb interés els nostres articles a Saó no deixarà mai de donar-nos una gran satisfacció associada al seu record. El llibre d’Alfons és un recull de les columnes que diàriament va escriure durant un temps en l’edició valenciana del diari El País, gràcies al suport de l’aleshores director Josep Torrent. Però El sant del dia va ser també una mena de dietari personal escrit per sobreviure anímicament davant els assetjaments de tota mena que va patir per haver ajudat tan decisivament al redreçament del nostre País, per part de la dreta i l’esquerra més hostils al valencianisme i a la cultura; i molt en concret a la cultura religiosa per part de cert valencianisme tan escorat a l’esquerra que li feia perdre la perspectiva de país obert i preferia homogeneïtzar-lo sotmés a les entròpiques veritats dels seus postulats decimonònicament antireligiosos, o actuals de gènere, o de qualsevol moda neoesquerranista i maniquea del moment.

De fet, Alfons va esclatar quan l’any 2017 un edicte de l’Ajuntament del Cap i Casal va prohibir el toc de campanes a determinades esglésies, i l’escriptor de Planes va publicar l’article «Campanes i anticlericalisme», que acabava així: «Les campanes no són el problema de València i molt menys de la Ciutat Vella. Ni tan sols de la contaminació acústica (volen que en parlem?). Les campanes i els seus tocs, dialogant, cal regular-los, no prescindir-ne. Són bens dʼinterés cultural immaterial del nostre poble, del poble, no dels rectors. Tancant la boca a les campanes perdem cultura»; una forma cultural, cal dir-ho, reconeguda com a patrimoni cultural immaterial per la UNESCO i que ja hem comentat en aquesta mateixa secció.

De coses així vam tindre ocasió de parlar amb Alfons en diverses ocasions durant les trobades anuals que des del 2007 organitzava Joan Josep Cardona, alma mater del Calendari dels brillants[1] (dinar inclòs, eh!) i que ens aplegava a Ondara per decidir l’eix temàtic de l’any vinent.

En paraules de Joan Josep Cardona: «En aquesta publicació mai va faltar la seua culta i amena aportació en competents articles sobre temes etnogràfics/històrics producte de la seua sòlida formació».[2]

Era un plaer compartir taula amb Alfons i, amb el seu posat cardenalici, sentir-lo parlar dels viatges que havia organitzat al Vaticà i a altres ciutats italianes; a Jerusalem, als monestirs de Poblet i de Montserrat, i a Elna i Perpinyà, a la Catalunya del nord; o a Girona, Barcelona, Tarragona, València o al nostre Alacant.

Però, de forma sobtada, el passat 17 de juliol de 2024 –aniversari del seu primer programa produït totalment en valencià–, la Parca el va visitar per endur-se’l. Físicament, sí, però no en el nostre record.

Requiescat in pace

Revista Saó núm. 505. Setembre 2024.