Alfons Roig en escala de grisos

24/11/2021

Si s’ha de jutjar pel que està publicant la premsa des de fa uns dies, l’amenaça del descrèdit absolut plana sobre la figura d’Alfons Roig. Es tracta d’una condemna en blanc i negre, quasi sense matisos, sense escala de grisos. L’assumpte que ens ocupa, d’extrema gravetat, és llançat al fòrum de l’opinió publicada en una columna de Martí Domínguez en El Temps del 6 de setembre (núm. 1.943), en la qual es feia ressò d’unes declaracions de Juan Genovés, recollides en un volum de converses aparegut al juny, després de la seua mort, esdevinguda el 15 de maig de 2020, uns dies abans de fer els 90 anys. En elles, el pintor no sols acusa AR de pederàstia, sinó de traficar amb la menesterositat dels seus feligresos i pupils per a satisfer lúbrics desitjos. A les greus acusacions, abocades per qui no pot provar-les sobre qui no pot defensar-se, Domínguez no els troba cap objecció moral (ni raonable): «No podem dubtar de la paraula de Genovés. Per què hauríem de fer-ho?». Roma locuta, causa finita: Roma ha parlat, causa tancada, en el més pur estil fideista.

La primera reacció no tarda a arribar. El diari Levante del dia 14 publica una pàgina completa en la qual reprodueix el judici sumaríssim de Genovés «sobre el sacerdot Alfons Roig» i cita la columna esmentada del «professor i escriptor Martí Domínguez, un dels millors coneixedors de l’art valencià» com a figura d’autoritat: «Un escàndol», conclou el periodista Joan Carles Martí, parafrasejant Domínguez. I tant! Això sí, en aquell moment encara sense testimonis vius i visibles dels fets denunciats.

El País del dia 15 tempera el discurs i, després de transcriure les acusacions de Genovés a AR i ponderar la seua figura, reprodueix les paraules d’alguns dels seus deixebles i col·laboradors en el món de l’art. Ni José María López Yturralde, ni Jordi Teixidor, ni Artur Heras van veure ni van tindre notícia dels abusos denunciats per l’autor d’El abrazo. Mentrestant, els responsables de l’Àrea de Cultura en la Diputació de València, a la qual AR va llegar un importantíssim patrimoni en obres d’art i llibres, asseguren que la institució provincial «obri una reflexió per les acusacions d’abusos d’Alfons Roig». El diputat Xavier Rius hi afig: «No tinc cap dubte de les paraules de Genovés, la lucidesa personal de les quals vaig tindre la sort de conéixer» (Levante del dia 15). «Llevarem el nom de Roig del MuVIM si es demostren els abusos», declarà l’endemà al mateix diari Glòria Tello, diputada al capdavant del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, al mateix temps que, com Rius el dia anterior, reclamava prudència.

El divendres 17, l’afer Roig fa un gir de 180 graus: apareix algú que ratifica fil per randa les denúncies de Genovés i declara haver sigut víctima en 1948 del, en aquell temps, professor de l’Escola de Belles Arts de Sant Carles en un viatge d’estudis a les ruïnes del teatre romà de Sagunt: «Alfons Roig em va clavar la mà per davant del coll fins al melic. Tenia 16 anys», declara l’artista Monjalés (Albaida, 1932) a Levante. I, de pas, aprofita per a reprovar moralment i políticament AR, que segons ell «destacava entre els professors falangistes amb què van omplir l’escola. Ell formava part de tots els jurats que concedien les beques i solia fer camarilles […]. El que s’acostava a ell, tenia més possibilitats d’obtindre una beca, perquè el retor sempre estava en el jurat que les atorgava. I això ho usava per a ficar mà als joves […] Ho sabíem tots, també Doro Balaguer». Ja no és només, per tant, la seua experiència personal de Sagunt. Ara la seua memòria implica molts altres joves, el falangisme amb què s’havia omplit l’Escola de Belles Arts (Felipe M. Garín?, Josep Maria Bayarri?, el represaliat escultor Vicent Beltran?) i no se sap quines beques utilitzades per AR per a fer xantatge sexualment als aspirants. El País d’aquell mateix dia també parla amb Monjalés, que amplia la seua acusació a altres casos dels quals no pot donar noms: «Un company que va ser pintor, i no puc dir-ne el nom per la seua família, em va contar una escena horrible quan el retor [AR] el va convidar a veure els seus quadres a sa casa. Uns anys més tard també vaig parlar del tema amb altres artistes, que em van contar que havien passat pel mateix». I ja per a concloure, almenys de moment, sentencia: «Intel·lectualment era un bluf», algú influït per uns altres, com Eusebio Sempere; i àgraf («no té a penes obra escrita»), a diferència d’Aguilera Cerni i Tomás Llorens, al qual anomena afectuosament, o displicentment, «Tomasín». Per a Monjalés, l’únic barem de crèdit intel·lectual és la quantitat d’obra escrita. Així on quedaria, per exemple, Sòcrates, que tampoc va escriure res i, no obstant això, va representar un abans i un després en la Història de la Filosofia?

Vaja per davant i sense contemplacions la nostra condemna a tota classe d’abusos i assetjaments, en particular als infligits a menors, siga com siga l’orientació sexual de l’abusador; però després del que hem llegit aquests dies, a colp sempre de titular, no estaria de més reflexionar una mica sobre els continguts i el to d’allò declarat i d’allò publicat.

Respecte a això primer, fins ara sols ha aparegut una persona viva que haja revelat una experiència d’assetjament-abús en primera persona, Monjalés. Diu que Doro Balaguer (València, 1931-2017) era també sabedor dels fets, però el ben cert és que les informacions de Doro sobre AR només traspuen reconeixement: «Vaig tindre amb Alfons Roig molts anys de relació, no massa assídua, però prompte convertida en amistat i afecte. […] El cas és que l’any 1960 vaig haver de passar una temporadeta a la presó de Carabanchel per un motiu indissimulable: pertànyer al PC. Doncs bé, malgrat la causa i l’època, l’única persona, no directament familiar, que va tractar de visitar-me va ser Alfons Roig» (Alfons Roig i els seus amics, Diputació de València, 1988, p. 16). En el mateix text, Doro Balaguer destacava els valors acadèmics d’AR en aquella Escola de Belles Arts on va compartir aules amb Monjalés respecte de la resta del professorat; les seues opinions i criteris sobre l’art contemporani eren per complet heterodoxos i innovadors. Clar que, com que «no té a penes obra escrita», hi hauria alumnes que no s’assabentarien d’això.

Juan Genovés, el primum mobile de l’affaire Roig, que diu que coneix els abusos sense contemplacions del capellà a menors, no va dubtar a cedir una obra de la seua col·lecció particular (Los sitios, 1981, oli/acrílic, 85 x 100 cm) per a l’exposició celebrada a la Sala Parpalló-Palau dels Scala entre juny i juliol de 1988, amb el títol Alfons Roig i els seus amics, un any després de la seua mort. Si tan abjecte era el capellà i tan arrelada la repulsa del pintor, per què va accedir al fet que figurara una obra seua i de la seua propietat en aquesta exposició commemorativa? I va tindre temps suficient després per a haver-se desmarcat d’aquella participació.

Pel que fa al to i a les maneres periodístiques d’alguns dels intervinents, la cosa fa molta aigua. Des dels qui, en un primer moment, donen per bones unes acusacions sense testimonis, escudant-se en la credibilitat del denunciant però sense atendre l’honorabilitat del denunciat, fins als qui utilitzen de manera deliberadament injusta cites mutilades i tretes de context. Vegem-ne un exemple. En la pàgina 62 d’Alfons Roig. La devoció per l’art, llegim: «D’altra banda, no obstant això, si tenim en compte el que després van contar els feligresos sobre l’actuació del seu successor en la parròquia (que des del primer moment es va dedicar a rectificar les modernitats que Alfons havia instaurat), cal sospitar que en la decisió de traure’l de la parròquia hi havia també una voluntat més o menys declarada de frenar (si més no) un estil que per a alguns resultava massa atrevit, si no errat». El Levante del 16 de setembre reprodueix únicament el text des de «cal sospitar…», i afig que «després de les acusacions de Genovés, ha corregut per molts telèfons mòbils». A qui sap entendre… És només una impressió que l’execració d’AR estava ja decidida abans de l’aparició en escena de Monjalés? La cerca desinteressada de la veritat exigeix més tacte i rigor intel·lectual.

Llançat al circ mediàtic de les xarxes socials, on reverbera el negre sobre blanc de la premsa en línia, la lapidació digital d’Alfons Roig ja ha començat.