La revista degana en valencià

Alfonso Esponera: «És sorprenent que encara hui de sant Vicent no es coneix cap sermó del seu puny i lletra»

«Va ser predicador dominic, que va tindre un gran prestigi i participà en grans moments del seu temps, però no com a protagonista»

«Sant Vicent era un gran comunicador: utilitzava tot tipus d’estratègies i de recursos que tenia al seu abast»

«És sorprenent que encara hui de sant Vicent no es coneix cap sermó del seu puny i lletra»

«La predicació vicentina es pot sintetitzar en aquests dos grans objectius: la conversió i el canvi de vida»

Havíem quedat a l’entrada de l’edifici del col·legi. Puntualment, ens vam saludar i vam entrar a una habitació en la qual hi havia dues imatges de sant Vicent. La conversa va ser molt agradable, i l’entrevistat va demostrar, amb senzillesa i humilitat, per què està considerat com una de les persones vives que més coneix el sant. Les seues ulleres, una mica caigudes, i la seua barba blanca ajuden també a transmetre una imatge de bondat i de saviesa.

Qui era realment sant Vicent?

–Un frare dominic de l’Europa Occidental de finals del segle XIV i principis del XV.

Per què ha destacat tant en la història?

–Inicialment, després de mort, va ser un model de predicador pel que fa als continguts dels seus sermons i la manera de transmetre-ho. De fet, les edicions dels seus sermons són de les primeríssimes després de la invenció de la impremta: jo crec que és una de les claus de la seua importància. El que ocorre és que ací, a València, sobretot a partir de la segona meitat del segle XIX, aparegueren temes vinculats amb la llengua, els miracles…

On creu vosté que està el secret?

–Realment no ho sé, però jo pense que el secret va ser que era un dominic predicador en aquell moment de la tardor de l’Edat Mitjana, en un període de canvi. Ell va voler i va estar en aquella societat.

Nascut en el 1350, com és possible que al segle XIV recórrega mitja Europa?

–Això crida l’atenció. A partir del 22 de novembre de 1399 (se saben les dates perquè ell mateix ho diu), va començar la seua predicació itinerant a peu i, solament al final de la seua vida, quan li varen eixir unes llagues a les cames, utilitzava un ase per a poder desplaçar-se.

Efectivament, va recórrer mitja Europa. Realment va estar en part del que ara anomenem Espanya, sud de França i la Bretanya, nord d’Itàlia, Suïssa. Hi ha estudis també que han destacat les estratègies que tenia ell establides per veure quan era el millor moment per anar a les ciutats, als pobles… Era un màquina.

Dominic, diplomàtic…

–Ell va ser predicador dominic, que va tindre un gran prestigi i participà en grans moments del seu temps, però no com a protagonista, com certa «història» l’ha volgut presentar. Estic parlant del Compromís de Casp i el Cisma d’Occident.

Sant Vicent, en el Compromís de Casp, amb el seu prestigi contribueix a imposar el candidat Ferran d’Antequera en detriment de Jaume d’Urgell. Com era tan respectat? Tan influent?

–És innegable que va tindre una gran autoritat moral en els casos dels compromissaris de Casp cap a València. Ell va ser elegit a la primera i per unanimitat. No hem d’oblidar que a més dels seus convenciments personals ell estava identificat amb la línia del papa Benet XIII, el papa Luna. Avui, el Compromís de Casp s’està llegint, i pense que prou encertadament, en la línia de la influencia i la pressió –entre cometes– que va tindre en el papa Luna. No va estar present perquè no podia estar-hi. Com a màxim, va estar a Alcanyís. És fonamental en el Compromís de Casp el que es diu «la Concòrdia d’Alcanyís», que va ser uns mesos abans i no estigueren els Ferrer perquè estaven de camí, però la concòrdia va ser, per dir-ho d’alguna manera, fonamental.

El seu germà Bonifaci podria haver sobreeixit més en la història si no haguera estat sant Vicent?

–Rememorant aquell títol de «La sombra de San Vicente es alargada», és tan allargada que tapa el seu germà. Sí però no: Bonifaci és una figura molt interessant de la història de València i està evidentment un poc borrosa per aqueixa ombra. En canvi, no és així en la història dels cartoixans. Com que Bonifaci va ser, diguem-ne, el general de la cartoixa al llarg de bastant temps, la seua obra en la història és molt valorada. De reforma, d’unir les parts de la cartoixa, església, dominics… és una figura molt valorada.

Després el Cisma d’Occident, la resolució és d’ell?

–No. El Cisma d’Occident, per a mi, que era una autèntica xacra, sant Vicent l’identificà com una de les plagues d’Egipte. Estava durant excessivament i aleshores els governants de les potències d’aquell temps decidiren que s’havia de resoldre i retiraren l’obediència. El portaveu públic d’aquella retirada de l’obediència va ser el mestre Vicent. Quan els governants estaven a Perpinyà era Vicent el portaveu que anava de Benet XIII a Perpinyà, i quan varen veure que Benet es mantenia en la seua posició varen decidir retirar-lo. També s’ha de dir que el mestre Vicent sempre va ser de la línia de Benet XIII i va acceptar la retirada diguem-ne que per obediència.

Capellà domèstic de Benet XIII.

–Sant Vicent el va conéixer a Lleida quan u donava classe i l’altre estava estudiant Filosofia i Teologia a la universitat, i també el va poder conéixer a Barcelona quan ja s’havia produït la ruptura i Pedro de Luna va vindre en nom dels d’Avinyó per convéncer la Corona d’Aragó que era una de les grans corones. Quan el varen elegir papa, Benet XIII li va demanar –estem parlant de 1395– que anara a Avinyó com a capellà domèstic i com a mestre del Sacre Palau. És tradició que siga un dominic. El mestre de Sacre Palau ara mateix és el que llig i corregeix els pronunciaments solemnes dels papes, un assessor dels papes. Va ser el seu capellà domèstic del 1395 al 1399.

El 1399, després d’una greu malaltia, experimenta una transformació espiritual i abandona la cort papal per entregar-se a la predicació.

–Sí, segons la tradició, ell va caure malalt i la nit del 13 d’octubre de 1396 va tindre la curació –que és una visió molt bonica– en què se li apareix Crist acompanyat de sant Doménec i sant Francesc. Té la curació i li diuen que vaja i predique com sant Doménec i san Francesc, però li ho diu al papa i la resposta fou que ell s’hi havia de quedar. Li ofereix el cardenalat, episcopats… i ell ho rebutja. És per això que hi ha vegades que en representacions té davall una tiara en senyal de rebuig. El 22 de novembre de 1399 ell predica i diu obertament que comença la seua predicació itinerant. Aquesta aparició li torna uns anys després.

A ell, el seguia una multitud i també els reportadors, els escribes, que transcrivien quasi taquigràficament els seus sermons. Un avançat al seu temps?

–És molt peculiar de sant Vicent. També ho tingueren altres predicadors de la seua època com sant Bernardí de Siena, un franciscà que a Itàlia era molt conegut. Però sí que crida l’atenció com aquests reportadors copiaven els sermons, i és sorprenent que encara hui no es conega cap sermó de sant Vicent del seu puny i lletra. El màxim que es coneix és el que es diuen les reportàcies, que són les ajudes que gastem per fer un acte públic i dir allò que volem en els sermons. Les edicions posteriors són molt elaborades, i ja es nota que hi ha hagut moltes mans. Aleshores, amb això dels reportadors, és com ens han arribat la majoria dels sermons del sant i dels altres predicadors.

De l’oratòria vicentina, cal destacar-ne tota la gamma de recursos i estratègies persuasives: la simplicitat de les paràboles, el llenguatge directe i expressiu i la caracterització dels exempla, capaços de commoure els oients. Era un gran comunicador?

–Jo crec, com ja he dit anteriorment, que sant Vicent era un gran comunicador. Utilitzava tot tipus d’estratègies i de recursos que tenia al seu abast. Per exemple, el llenguatge no formal, sense oblidar els elements que diríem una miqueta escenogràfics per a les seues intervencions: una tarima, una tribuna fora de l’església… Hi ha tota una escenografia que també utilitzaven els altres grans predicadors, però es veu que ell ho feia molt bé.

Però la vàlua literària evident dels sermons de Vicent Ferrer mai va tenir cap pretensió de literat, i l’única finalitat era la de convertir jueus, musulmans i mals cristians. O no?

–Jo crec que la predicació vicentina es pot sintetitzar en aquests dos grans objectius: la conversió i el canvi de vida. La conversió per als jueus, musulmans… i el canvi de vida per a la resta de cristians.

El 1455, el papa Nicolàs V inicia el Procés de Canonització, fent-la efectiva, quasi quatre anys després el papa Calixt III. No va ser molt ràpida?

–No tan ràpida. Mor el 5 d’abril de 1419 i el papa Nicolau V inicia la canonització, el procés, el 18 d’octubre de 1451. Passen uns quants anys. Això de santo subito no, perquè, entre altres coses, a pesar de les múltiples peticions dels Ducs de Bretanya, el gran protagonista, Alfons el Magnànim estava immers en unes acusacions creuades a Itàlia. Els papes no tenien cap interés de tindre aqueix veïnat i, per tant, estaven amb les seues guerres i batalletes. Solament quan ja es fa més clara la presència de la Corona d’Aragó a Itàlia és quan Alfons el Magnànim escriu –estem parlant del 1451– al papa demanant que com no havíem de fer sant a Vicent Ferrer. El procés dura uns quatre anys i serà canonitzat el 29 de juny de 1455 per Calixt III signant la Bula de Canonització el papa Piu II a l’octubre de 1458.

Josep Sanchis Sivera, historiador i canonge de la Catedral de València, és responsable en part de posar en valor el sant gràcies als seus llibres?

–Sí i no. La història i la geografia vicentina a València vénen ja des del 1575 amb Vicent Justiniano Antist, amb Valdecebro, Serafín Tomás Miquel, Teixidor…, però sí que s’ha de destacar que Sanchis Sivera en 1896 publicà una història de sant Vicent Ferrer que és una meravella; és una història popular i ell diu que s’està inspirant en els seus estudis i en una excel·lent vida que va publicar un dominic francés que havia fet una esplèndida biografia del sant, encara vàlida. Sanchis Sivera també va fer després una transcripció dels sermons que es conserven a la Catedral en llengua vernacla.

En aquests moments, existeix una gran activitat al voltant del centenari de la seua mort. Servirà per a posar en més valor el personatge?

–Pel que jo sé, en l’àmbit religiós, jo pense que sí. S’està aprofitant aquest centenari per treballar a les parròquies, en les comunitats… En l’àmbit científic s’estan programant quatre congressos a València, conferències, publicacions… Però, clar, això de fer història tirant de centenaris té el seus riscos perquè passa el centenari i ja està, però sant Vicent sempre està present. No és una figura que estiga quieta.

Sant Vicent, com a teòleg i mestre espiritual, és prou conegut i valorat a València?

–Personalment pense que ací a València tenim un coneixement de sant Vicent que es podria qualificar un poc com folklòric. És valuós, però és poc profund; cal fonamentar-lo.

Com es pot passar d’una devoció i fama popular molt gran a convertir-se en guia i model dels cristians valencians?

–En aqueix aspecte, crec que sí que pot ser un guia i model per als cristians perquè ell insisteix en la sagrada escriptura, insisteix en l’oració i l’estudi. Ell també va tindre una presència i un testimoni en aquella societat i va il·luminar la situació, els problemes del seu moment, des del més general fins al més concret, amb absoluta i total llibertat. Es conserven les cartes amb els reis de la Corona d’Aragó i parla amb una llibertat total.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top