Tens 0 productes a la teua cistella
Un assistent personal intel·ligent, una de les aplicacions concretes de la intel·ligència artificial popularitzada en la dècada del 2010. By Mttomoki – Treball propi, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=67767168
L’anomenada intel·ligència artificial (IA) ha irromput darrerament en la societat en què vivim, basada en el progrés tecnològic, i on sovint no ens parem a reflexionar sobre les causes i les conseqüències dels nous avanços que tant poden proporcionar més benestar com generar noves inquietuds per la incertesa al voltant del seu possible ús perniciós. No entrarem ara en el debat de si ja tenim o no allò que la ciència-ficció ha anomenat intel·ligència artificial, l’origen científic de la qual es troba en els treballs del matemàtic Alan Turing que ideà la màquina i el test que porta el seu nom, com a referents per a detectar si un sistema computador programat tancat en una habitació podria superar una prova consistent a respondre preguntes i ser confós amb un cervell humà, prova que inspira la de Blade Runner (Ridley Scott, 1982) per detectar si l’interrogat és un replicant o un ésser humà. Certament, computadors mítics de la ficció cinematogràfica, com el HAL 9000, inventat per Arthur Clarke per a la història de 2001: una odissea de l’espai adaptada al cinema per Stanley Kubrick en 1968, encara estan lluny de ser reals, com també ho estan els robots hominoides de A.I. Intel·ligència artificial (Steven Spielberg, 2001).
Ens centrarem, doncs, en allò que s’anomena habitualment IA. Davant la irrupció d’algunes aplicacions com el ChatGPT, sistema informàtic que permet a un humà mantenir un diàleg oral o escrit amb una màquina com si ho fes amb un altre humà, s’han suscitat un seguit de dubtes sobre la versatilitat de les respostes que la màquina podria donar, basades en l’accés als Big Data, és a dir, l’accés a nombrosíssimes fonts d’informació que qualsevol humà no té al seu abast si no les busca. Però, tot seguit, ha sorgit un punt feble de les possibles utilitzacions d’aquesta mena de dispositius per a falsejar l’originalitat de treballs acadèmics de qualsevol nivell que podrien ser indistingibles dels realitzats per un alumne real. La cosa ha anat a més quan les mateixes editorials comencen a detectar la possibilitat que autors literaris siguen suplantats pels anomenats bots que creen material de ficció de qualsevol mena sense parar en el fet que l’autor real seria teòricament responsable, per exemple, de la legalitat del contingut.
Més cridaneres han estat les accions de manipulació d’imatges i sons, ja que permeten crear avatars de qualsevol persona, tant en la seua imatge com en la seua veu, i posar-la en tota mena de situacions incòmodes o fins i tot cometent delictes. Només la possibilitat d’evitar els actors del doblatge i substituir-los per imitadors IA de les veus més conegudes ja representa una clara amenaça per a aquests professionals.
Sembla que només hi haja aspectes negatius, preocupacions per l’ús d’una nova tecnologia que ultrapassa les nostres possibilitats de defensa, si tenim en compte que les possibles lleis que ens haurien de protegir sempre van amb massa retard. No obstant això, no ens podem enfrontar als avanços científics sense més i hem de ser capaços de veure les enormes possibilitats que aquests generen, sempre que s’usen de forma raonable i sense la intencionalitat perniciosa que, per desgràcia, sol acompanyar el progrés de la ciència i la tecnologia.
Tanmateix, tota la qüestió de la traducció automàtica entre llengües pot representar, sens dubte, un avantatge genial que pot contribuir a fer més viable el multilingüisme present en societats complexes, com l’europea. Un altre dels principals avantatges de la IA seria la reducció al mínim de tasques repetitives que lleven temps i creativitat en qualsevol àmbit i els avanços tecnològics que ens faciliten la comunicació amb dispositius automàtics. Ja fa uns anys que tenim al nostre abast els assistents de veu (Siri, Alexa, etc.) que permeten donar ordres per mitjà de la veu a dispositius com els aparells de música o TV i ens faciliten la interacció amb aparells com els smartphones, curiosament traduïts com a telèfons intel·ligents, que actualment ningú discuteix que són eines imprescindibles no només per a desenvolupar la majoria de professions sinó també per a la vida quotidiana i l’esplai. Aplicacions més sofisticades, com la conducció automàtica de vehicles, s’han començat a posar en pràctica en ciutats com San Francisco, però encara desperten més recels que no convencen a la majoria de potencials usuaris. Pensem que l’automatització generalitzada de serveis, com ara les conegudes centraletes telefòniques automàtiques, que ens pregunten reiteradament quina opció volem i quina tecla hem de pitjar, han tingut un fort rebuig per part dels usuaris, fins al punt que moltes empreses han tornat al sistema tradicional del o de la telefonista de carn i ossos. Sembla que hi ha activitats en què els humans ens trobem molt més a gust si sabem que estem interactuant amb un cervell com el nostre i no amb una imitació per molt intel·ligent que puga ser.
Davant nostre, però, s’obri un vast panorama que hauríem d’explorar tot analitzant els avantatges i els inconvenients d’una nova tecnologia que ha vingut per a quedar-se i que, segons els experts, pot significar una nova revolució cultural i tecnològica comparable a les ja viscudes als darrers segles. Veurem d’explicar-ho en propers articles.
