Alguns llibres es fan vells per fora

Vaig començar a comprar els primers llibres de lectura quan tenia tretze o catorze anys. Un amic em va deixar un volum de la col·lecció de llibres il·lustrats de l’editorial Bruguera i després de llegir-lo i quasi sense adonar-me’n em vaig convertir en lector d’Alexandre Dumas, Walter Scott i Juli Verne. Els diners que em donaven els meus pares els diumenges els destinava per a fer aquella compra que em permetia llegir un tebeo i al mateix temps el text interessant d’una història. Els tres mosqueters va ser la primera novel·la que vaig llegir; immediatament vingueren Ivanhoe, L’illa del tresor, La volta al món en huitanta dies… Al llarg de més de seixanta anys, a aquests llibres han succeït centenars de llibres que han complit la meua avidesa per llegir: alguns propis d’aficions i estudis; altres, fruit dels consells de persones estimades o simplement per decisions imprevistes.

Els llibres de la meua biblioteca, el conjunt de pàgines impreses, subjectes pel llom i revestides per una coberta de protecció, reuneixen una ampla gamma de valors sentimentals i artístics: les fonts tipogràfiques, les lletres de traç suau i redó; els signes atractius, accessibles, clars, elegants…; l’artesania excepcional que facilita la llegibilitat; la varietat de dissenys: el blanc del paper, les línies de text de traçat clar, amable; els espais elegants entre els interlineats. Llibres de fa unes dècades, propis encara de la impressió amb tipus mòbils; llibres moderns acabats de comprar i impresos amb tipografies encantadores. Ells mostren l’ànima intel·lectual dels dissenyadors, dels editors, dels impressors, aquella que anima l’obra literària dels autors. Sempre admire el treball silenciós d’aquests artistes que es posen al servei de l’obra serena, reservada, que és fer un llibre.

Quan comprava els primers volums de Bruguera pensava que aquella adquisició m’acreditava com a membre d’una classe culta, il·lustrada. Tindre llibres a una casa de llauradors em faria gaudir del somni del saber universal, d’aproximar-me a la certesa espiritual d’un món encara desconegut. Més tard, la narrativa, la filosofia, l’assaig, el teatre, la poesia…, em permetrien edificar la meua autonomia personal i cultural.

És evident que sempre m’ha agradat tindre llibres a prop. Estime la seua presència, m’alleugen quan em fixe en ells, quan acaricie les seues cobertes o els òbric per a llegir-los. Tots em fan companyia. No obstant això, crec que l’apocalipsi dels llibres també existeix. Fa uns dies, vaig rellegir un d’aquells exemplars que vaig comprar als inicis dels anys seixanta; em vaig posar trist quan vaig tocar el seu paper cada vegada més groc; les sobrecobertes estaven confuses i algunes lletres de l’interior havien perdut el color. El llibre havia envellit.

Era un llibre d’un autor conegut, famós. Segurament noves edicions hauran substituït la impressió que jo vaig comprar l’any 1963. Tanmateix, aquest pensament no em va consolar. El llibre que tenia en les meues mans, sobre el que reflexionava, m’havia acompanyat durant tres canvis de casa; havia estat sempre present, acompanyant-me; l’havia compartit amb els meus fills… Ara, havia envellit, encara que la seua ànima continuava contant la història que m’ha alegrat sempre. Després, quan l’acompanyava a la prestatgeria, vaig pensar que mentre visquera no em desprendria de cap llibre d’aquella biblioteca. Molts dels meus llibres són vells per fora. Jo també.