Aliances i llistes

24/11/2022

Estem al preàmbul de les fites electorals i, com sempre, sobre la taula tenim aquestes dues qüestions. Les direccions dels partits i els seus membres entren en debat, que no és altre que el d’anar en coalició o no, amb qui, i el de la confecció de llistes; un debat, doncs, que deixa de costat altres qüestions rellevants com són les idees. Tant a la història més recent, que alguns hem viscut en aquests anys de democràcia restringida, com en moments anteriors, com fou la primavera republicana, ens mostren la gran dificultat d’arribar a enteses amb idees clares, i tot se simplifica en termes de persones i lideratges.

Doncs, tenim ja molt a prop eleccions locals i autonòmiques, i amb posterioritat toquen generals a les Corts de l’Estat. La proximitat d’uns i altres comicis fa que es relacionen i que els resultats poden estar condicionats pels guanys de les primeres. No oblidem el fet històric del 14 d’abril de 1931, quan donà pas a la República a partir dels vots de les eleccions municipals. Escoltava l’altre dia al diputat Baldoví, qui, en resposta a una pregunta sobre la presència de Compromís en un projecte de sumar esquerres, va dir que una vegada ja ho havien fet, quedant escaldats. Resposta que es pot interpretar clarament com una negativa a participar en el projecte en qüestió. Quin raonament, o quina argumentació hi ha darrere d’aquest posicionament? Quin debat hi ha al fons?

Les paraules que he esmentat em recorden com es va resoldre el tema quan la Unitat del Poble Valencià es va aliar amb Esquerra Unida, que com sabeu fou positiu donat que això garantia que la UPV tingués dos diputats, un dels quals era el líder de torn, també recordareu com un any després d’aquell pacte o aliança, els dos diputats de la UPV trencaren i se n’anaren al grup mixt, finalment, a la següent convocatòria sense pacte, la UPV no va treure representació. Què es pot concloure d’aquesta experiència? Una cosa resulta prou clara: reduir el tema al simple profit a curt termini revela manca de responsabilitat i perspectiva. Tornant a les paraules de Baldoví, no dubte que d’una experiència es pot eixir escaldat, però, caldria aclarir la causa d’eixa escaldada, i si pot haver-hi responsabilitats d’uns i d’altres i no sols d’una part.

En anteriors ocasions he insistit en no limitar els termes a una qüestió de números, òbviament, en tots els comicis existeix una voluntat de treure resultats en números de vots, i, per tant, en un rèdit electoral, ara bé, les circumstàncies poden aconsellar compartir eixe rèdit tant en termes de què la teua gent obtinga l’escó o el càrrec, com el d’assolir objectius que afecten més enllà de les sigles pròpies. Torne als exemples: el triomf del Front Popular en 1936 va obrir una perspectiva compartida partint de una aliança de les esquerres, incloent-hi algunes perifèriques, llàstima, però, que el colp militar i, tanmateix, les dissensions al si d’eixe Front trencaren la dinàmica encetada.

El camp de la gent que intenta representar una via democràtica i de canvi social, així com de respecte a la diversitat nacional de l’estat, no és tan ample com voldríem, vivim unes circumstàncies i no podem oblidar-les. Allò que deia el diputat citat que “dos i dos no són quatre”, és una afirmació que en aquests moments, com a mínim, hauria de ser raonada amb arguments i no donar-la per suficientment justificada.