Alicia Arnau: «Necessitem escoltar les nostres àvies i conéixer com són de veritat»

Hi ha un cinema que no necessita grans artificis per a dir-nos veritats incòmodes; un cinema que es cou a foc lent, en l’espai que queda entre un llençol estés al sol i l’olor d’una tassa de café. En aquest terreny del quotidià trobem el debut darrere de la càmera de la valenciana Alicia Arnau. Després d’anys esculpint històries des de la sala de muntatge per a plataformes com Netflix o RTVE, Arnau fa el salt a la direcció amb Els llençols blancs, un curtmetratge rodat íntegrament en valencià que fa servir la càmera per a un exercici de reparació històrica a través de la poètica de la memòria.

El curt naix d’una absència: les preguntes que Arnau mai no va poder fer a les seues àvies. A partir d’aquí construeix la història de Sofia (Paula Braguinsky), una jove que visita la seua àvia Carmen (Maite Gil) per a gravar un projecte audiovisual i descobreix que, darrere de la figura idealitzada, hi ha una dona amb desitjos, dubtes i decisions complexes. Vam parlar amb la directora del secret que vertebra la història, del pes de les cures i de per què calia rodar entre els tarongers de Corbera i Pego.

Has explicat que el curt naix de la reflexió sobre les preguntes que no vas poder fer a les teues àvies. Com el vas transformar en una ficció amb un secret tan potent?

Crec que li ho dec al feminisme. El moviment m’ha ajudat a saber qui soc, què vull per a mi i com m’agradaria que fora el futur de la nostra societat. Mirar cap avant et dona esperança, però mirar cap arrere es complica: la reparació que podem fer a totes aquestes dones que no van tindre els drets que tenim ara no és real, perquè ja no hi són, sinó imaginària.

Per això vaig fer l’exercici de pensar en les seues vides. Sabem que les nostres àvies van haver de renunciar a moltes coses per l’època que els va tocar viure, però sabem exactament a quines? Em vaig escriure una sèrie de preguntes que m’hauria agradat fer-los amb tot el que sé ara, i després vaig imaginar les seues respostes intentant ser el més honesta possible: no les que a mi m’haurien resultat còmodes, sinó també les que em remourien per dins. Ahí naix el secret que es confessa en el curt. Quantes àvies divorciades coneixem? Fins al 1981 a Espanya no hi va haver llei del divorci —encara que la Segona República ja en va obrir una primera via—, i una llei necessita temps per a trencar estigmes. Fa relativament poc, doncs, que les dones poden decidir acabar amb el seu matrimoni. I, curiosament, el 70% dels divorcis al nostre país els inicien elles.

Sofia descobreix que Carmen és molt més que la figura idealitzada que coneix. T’interessava trencar l’arquetip de «l’àvia»?

Per descomptat. Quan pensem en la «mare» o en l’«àvia», pensem en la dona que sempre està ahí per a escoltar-nos, ajudar-nos i fins i tot desviure’s per nosaltres, ens hàgem portat bé o mal amb elles. Això ho pensem així perquè el pes de la cura sempre ha recaigut damunt de les dones, i crec que hem de trencar-ho. Les mares i les àvies, com la resta de dones, tenen pors, desitjos, frustracions i errors… i reconéixer-los-ho és tornar-los la humanitat que els llevem quan les imaginem com si foren deesses sempre disponibles. Tenen dret a decidir què fan amb el seu temps, a equivocar-se, a triar, a tornar a començar de zero. Necessitem vincular-nos amb elles des d’altres mirades, escoltar-les activament i conéixer com són de veritat.

«Necessitem vincular-nos amb les nostres àvies des d’altres mirades, escoltar-les activament i conéixer com són de veritat.»

El títol, Els llençols blancs, evoca una cosa molt tàctil i domèstica. Quin paper tenen els objectes i els gestos quotidians —els llençols, la taronja pelada— en aquesta atmosfera de llar i de memòria?

Per a mi és imprescindible que la història es desenvolupe de la manera més natural possible, i això s’ha de reflectir tant en els objectes com en les accions, que res no semble sobrepensat. Els llençols blancs són, a més, un símbol: apareixen subtilment de principi a fi, en els llits de les protagonistes, i acompanyen els seus moments més íntims. Els llençols es taquen, es freguen, es netegen i es tornen a estendre evocant eixa olor a net que ens agrada a tots. Són com la vida en el curt: amb decisions més o menys encertades, amb situacions que ens fan patir, però sempre amb l’oportunitat de reparar-les i tornar a començar.

Passa el mateix amb la taronja. En el guió ja estava escrit que l’àvia l’havia de pelar, i d’una manera tan natural que semblara improvisada. Va ser una picada d’ullet a la meua família i a la nostra terra: les taronges són un símbol dels camps valencians, no podien no aparéixer. Pelar-les i afegir-los sucre i canyella és una cosa que he vist fer des de menuda. La improvisació va vindre amb la picada d’ullet final que fa Maite; això va ser cosa seua i, com va eixir de manera espontània, m’ho vaig quedar.

Ets una defensora ferma de la descentralització del cinema valencià, i has rodat en localitzacions reals de Corbera i Pego. Què aporten aquests paisatges a la història?

Quan parle de descentralització no em referisc només a rodar fora de la ciutat, sinó també a escoltar les mirades i les històries de la gent que vivim als pobles, i a projectar cinema i fer esdeveniments culturals allí, perquè si no es queda tot a les grans capitals i deixem fora molt de talent. Sobre les localitzacions, defineixen molt bé el context: un mateix argument rodat en una ciutat o en un poble pot canviar del tot. En un curt ple de picades d’ullet a la meua família i a la nostra terra, era imprescindible rodar al camp i banyar-se al riu, com solem fer al poble. Una conversa tan important com la que tenen àvia i neta, on repassen les seues arrels i es miren cap endins, era molt més íntima envoltada de natura que de carrers i cotxes. Quan pensem en calma, en connexió, en desconnectar del soroll, la majoria de la gent pensem a anar-nos-en a algun paratge natural. I això és el que necessitava Els llençols blancs.

L’escena del ball fa servir música d’una cantant valenciana actual, Kela, que potser una dona de vuitanta anys no escoltaria. Era una decisió estètica o un pont generacional a través de la llengua?

Va ser totalment pensat. La Carmen que veiem és una dona empoderada, feliç amb la seua vida, que s’ha perdonat el seu passat i encara el futur amb ganes de viure’l. És una àvia que s’ha modernitzat, i això ho veiem tant en la videotrucada que fa a la neta —poc habitual en les persones majors— com en la música que escolta. A ella li interessen les veus d’altres dones: la d’Isabel Allende en el llibre que llig o la de Kela en la música. És un pont generacional que acosta les dues protagonistes i, alhora, un homenatge a una tia meua francesa que, fins fa poc, encara viatjava sola als seus vuitanta-i-tants. Aquest curt és també un homenatge a les dones de la meua família.

El projecte ha tardat cinc anys a veure la llum. Què has aprés sobre la resistència que cal per a alçar cinema independent i d’autor a la nostra terra?

Cal donar-li moltes voltes a les històries fins que trobes el punt de vista que et defineix com a creadora; quan per fi el trobes, el projecte comença a eixir. També és important saber qui comparteix la teua mirada, perquè és ahí on sorgeixen les sinergies. Ho dic per la productora, Nuria Cidoncha, que es va interessar quan va llegir la història i em va animar a buscar el punt que volia com a guionista, i per totes les persones que hi van ser d’una manera o una altra: Rafa Molés, Yolanda Barrasa, Elena Escura, Carlos Marqués-Marcet… Ha sigut un procés llarg, amb pauses pel mig, però molt gratificant. Hi he descobert com m’agrada escriure i contar històries, pensar-les des dels personatges i els diàlegs. Ja tinc ganes de començar el pròxim projecte.

Com a part de CIM, sents que hi ha una nova onada de directores valencianes que estan recuperant històries de dones que havien quedat al marge?

Totalment. Ara tenim els ulls molt més oberts a contar segons quines històries i amb segons quins personatges, i se’ns dona més oportunitat de fer-ho. Les cineastes anteriors ja ho feien, però es perdien moltes veus pel camí perquè el cinema ha estat majoritàriament dominat per homes. Continua estant-ho, però cada vegada un poc menys. Les mirades de les dones són importants: som la meitat de la població i correm el risc de no identificar-nos amb les pel·lícules si no ens donen veu. Amb títols com Cinco lobitos, d’Alauda Ruiz de Azúa, es va començar a discutir molt més sobre la càrrega mental de les mares. El cinema no és només entreteniment: genera opinions, mirades i debats sobre com evolucionem com a societat. Per això no podem prescindir de les històries que contem nosaltres.

 

La fitxa

Els llençols blancs · Direcció i guió: Alicia Arnau · Repartiment: Paula Braguinsky i Maite Gil · Producció: Nuria Cidoncha · Localitzacions: Corbera i Pego · Llengua: valencià.

Aquesta entrevista a Alicia Arnau és la base de l’article «Els llençols blancs: la poètica de la memòria», de Paula Moliner Brau, publicat originalment a la revista SinHorizonte.