La revista degana en valencià

ALLÒ QUE PINTAVA GENOVÉS

20/05/2020

 

Si es fixeu l’objecte de la seua obra eren figures humanes, les persones que s’ aproximen o s’ ajunten, que pateixen, que esperen i confien…no hi ha diferències de sexe, color, idees, o edats. L’artista ens emplaçava a ser això: humans. Òbviament, en una situació com la vivíem en la dictadura, amb repressió i violència institucional, calia el compromís, que l’art, essent art, protestés alhora apostant per la solidaritat i l’entesa, i això tenia prou a veure amb l’amnistia.

El nostre artista des de jove va caminar cap a la direcció d’un estil propi, sense trencar amb l’art figuratiu, però, dotant-lo de contemporaneïtat, de la síntesi entre els sentiments i la raó, pròpia aquesta darrera de la modernitat. No vaig a insistir en el vessant del compromís, puix això, ja ha estat destacat suficientment als comentaris que he llegit aram del seu traspàs, sí que destacaria com la contemplació de la seua obra ens planteja la doble dimensió dels éssers humans, en tant que individualitat i com a part de la circumstància social.

La societat valenciana ha perdut a un gran artista, i això, obliga al reconeixement, manca més presència de l’obra de Genovès al nostre territori. A Vilafamés al seu Museu tenim una obra molt significativa. Al conjunt del nostre territori hi ha, però, més espais on eixe reconeixement es podria materialitzar més. La Generalitat ja li va atorgar el corresponen guardó, així com altres instàncies acadèmiques.

Recorde que fa anys l’Ajuntament de València li va dedicar un carrer, en aquella ocasió el propi artista em va comentar que havia anat a veure el carrer i en digué, un tant decebut, que era un “carreró de quatre cases”. Certament, donar a conèixer l’obra de Genovés, portant-la per tot el nostre país, pot ser, igualment, útil per generar estímuls de solidaritat, sentiments de ciutadania i, de proximitat amb l’art que és fàcil d’interpretar i entendre. Això sense dubte allò que voldria aquells que de menut “dibuixava tan bé”.