La revista degana en valencià

Als quasi vuitanta anys

25/11/2020

Un article publicat a La Vanguardia ens recorda que en breu el Raimon farà vuitanta anys. Efectivament, en una d’una de les seues més conegudes cançons, ell mateix ens situava al moment del seu naixement al nostre poble Xàtiva, jo vindria al món pocs mesos més tard, els dos som part d’una generació nascuda quan havia acabat la guerra segons es diu “civil”. La nostra circumstància ha estat viure gran part de l’existència en la dictadura franquista, i sobretot, haver desenvolupat una consciència i praxi en contra d’eixa situació, siga cantant o fent altres coses.

Alguns companys i companyes no ens acompanyen, la gent que seguim, i que mantenim un compromís amb el país, des del nostre racó observem el present, i des d’eixa perspectiva opinem, participen en allò que considerem necessari i just, i també trobem insatisfaccions. ¿Què podem aportar? ¿Què ens podeu demanar les generacions que hui teniu les responsabilitats i la gestió pública? Aquest i altres interrogants mereixerien una certa reflexió o consideració.

Mirant cap altres territoris, i també alguns comportaments de gent significada, trobe que obtindrien algunes respostes, tant en sentit negatiu com afirmatiu. La història recent ens facilita exemples: un cas seria el de l’antic secretari general dels comunistes oficials: Carrillo, passats els vuitanta, va continuar exercint de pontífex, mai deixà d’actuar i d’intervenir. Darrerament tenim el cas del duo Gonzalez-Guerra -poc els falta pels vuitanta- juntament amb altres antics dirigents del PSOE, no deixen de pressionar interna i mediàticament en contra del govern de coalició, i d’aquelles iniciatives que segons ells qüestionen la unitat de l’estat, o impliquen un viratge cap a un “esquerranisme” impropi del seu partit. També podem mirar cap al Principat, on la figura de Pujol i el seu mite ara està a la baixa, però, que durant prou de temps, ha actuat a l’ombra. ¿I quines referències tenim a casa nostra? Poques de moment, caldrà esperar a veure més què faran Lerma, Ciscar i altres.

En sentit bastant diferent del que acabe d’assenyalar estaria l’exemple de Pepe Múgica. Aquest seria un clar exponent del “compromís” sense cap mena d’interferència, ni de pressió, sinó d’una opinió sense presumpció de ser veritat absoluta.

Doncs, tornant al fil de l’inici, les persones podem ser política i socialment útil, fins i tot, passats el setanta o vuitanta anys, puix estem compromesos amb el país, amb uns ideals d’igualtat, de canvis i d’un llarg etcètera de coses. En algunes ocasions, mostrar insatisfaccions pot ser una ajuda, no sols cal recolzar tot allò que calga, sinó que, sense voluntat de condicionar o forçar la marxa i les iniciatives dels equips gestors, restem disponibles en la mesura de les possibilitats.

Facilitarem, doncs, els aniversaris en curs, tot seguint fidels a les idees i als projectes.