La revista degana en valencià

L’altre

Dediquem aquest text al gran mestre italià que ens va saber alliçonar en l’obra d’Emmanuel Lévinas, Augusto Ponzio. No va sentir-se mai amenaçat per la nostra condició de catalans, cosa que sí que sorgia efecte entre els espanyols de la plaça i visitants, allà pel sud de la bota, la gran Puglia, des de Bari estant. Segur que no hagués renunciat a ser-ho tampoc si hagués estat al nostre lloc. On altres veien amenaces ell veia opcions de conversa. Bona part de la nostra aventura intel·lectual i professional, al capdavall, li la devem a ell, i per ell s’inicia.

 

Som convidats de la vida (…) I com a jueu, hem de tenir sempre la maleta preparada.

George Steiner. Entrevista La Nación 18.07.2016

 

Quan s’enceta la persecució ens podem imaginar que tard o d’hora ens afectarà, si hi formem part del grup objecte de l’assalt, ni que siga remotament. Aquesta evidencia funciona si parlem de grups caracteritzats uns respecte del altres. Si es té molt clar i definit què és allò que m’acota i els límits del que ja no m’ateny. Però sempre queden recialles pendents, això que uns i altres anomenen l’altre, la veritable raó per la qual paga la pena repartir-se, uns i altres, alguna garrotada de més o de menys, si és que al mig de l’escomesa s’aconsegueix fer desaparèixer l’altre de bon de veres, aqueix que no hauria d’haver comparegut mai. Aleshores no importa tant qui dels dos, uns i altres, acabe guanyant la partida perquè en realitat quedarà espai per a tots dos, uns i altres, si finalment s’esgota la presencia de l’altre, l’irreductible als uns i altres.

Sempre ha funcionat si s’ha tractat de fer net i orejar l’espai, fer ample entre uns i altres. Històricament el cas més sagnant ha estat el dels jueus d’arreu que tots coneixem per l’holocaust. Però també n’hi ha d’orientals no assimilats al bell mig de l’imperi austríac, entre els jueus instal·lats i les elits governants, abans de la gran cacera. O dels kurds. S’ha vist recentment com Turquia aprofitava l’aparença de compartir garrotades amb l’estat islàmic quan en realitat estaven, uns i altres, ampliant espais i esbandint malures. Ho veiérem també als Balcans amb la població musulmana entre serbis i croats. Fou el cas dels indis de totes les amèriques. És el dels palestins dels territoris ocupats, entre israelians i complaents àrabs. Dels polacs entre alemanys i russos. Xecs al mig d’austríacs panxacontents i alemanys amb pretensions altre cop. Dels africans de totes les colònies en joc. De xinesos enmig de japonesos i russos encara, allà per les manxúries. Sempre rep l’altre quan es tracta de fer cassar les caselles dissonats, de fitar els límits, de trobar enemics interns. A Europa, tan habitada des de sempre, n’hem sabut trobar de sota els macadams d’heura a cabassades. Tants, que sobte veure que encara hi som, després d’aitals sotracs i centenars de milions de morts els darrers dos segles, per no retirar-nos més enfora.

Però hi ha d’altres, d’aquells que uns i altres creien haver aconseguit emmudir. A l’estat espanyol, l’anomenat estat espanyol, usant al sintagma una hipèrbole per exagerat i una sinècdoque per reducció, hi ha l’altre, que ni uns ni altres esperaven ja, convençuts que la feina ja estava tota feta en dir la mateixa cosa a l’acord si es referien, posem per cas, a manxecs i catalans o murcians i bascos, bàsicament. Si s’ajunten gallecs i càntabres o valencians i andalusos la cosa podia funcionar. Uns i altres, els pares del compromís, no tenien en ment que se’ls posés al davant alguna cosa que no es dissolgués al sintagma estat espanyol, però la peça hi era, i hi ha comparegut. Contràriament als altres altres, aquest altre ja hi era de molt abans, però molt, i ningú amb dos dits de front europeu s’hagués imaginat mai que fos un altre altre, sinó que algun dia havia estat d’aqueixos uns i altres, tret, clar està, d’aqueixos uns i altres de l’anomenat estat espanyol, ostentós i poruc.

Ara mateix les posicions majoritàries dins dels dos partits tradicionalment en condicions de governar des de Madrid obvien el vertader estat de les coses. Uns i altres han insistit en l’encaix de catalans i bascos al si d’una partida que no els té en consideració. És la primera vegada des de la II república que el vaixell català ha salpat. I el basc n’està pendent del primers compassos de la singladura per marcar-se el rumb. Ni catalans ni bascos s’han de batejar per fer la seua via en condicions. Ja hi eren quan les pretensions d’anorrear-los del mapa varen pujar de to per la força de les armes. Ni bascos ni catalans han de mostrar actituds de submissió envers un estat que compta amb l’usdefruit d’un 45% del PIB, la procedència del qual és de la part que pretén insistentment ignorar. O es canvia l’estructura del joc i es fa del centre de la taula un espai equidistant dels participants o que cada jugador establisca la seua pròpia parcel·la d’actuació. O un estat federal i republicà o independència. No hi caben altres solucions. El vaixell ja ha salpat i altres ports de referència li fan el rondó.

L’altre put. Put si observem els percentatges de sentències fetes en català a Catalunya. Put si veiem els sindicats acordar l’eliminació del requisit per accedir a càtedres a la UVEG. Put si ens imaginem quina és la imatge que tenim de nosaltres si continuem a dir que som incapaços de dir prou. Sembla evident que ja no és possible seguir a l’estacada. Cal marxar. Put si es veu l’estat temptat d’encausar persones, l’únic delicte dels quals es pretendre facilitar una consulta a la gent. Put si saps que els teus impostos, tanmateix, no ajudaran a guanyar pes a l’escena civil, política, econòmica, ans al contrari, que es procurarà menystenir-te. Put quan veus els nostres propis polítics defugint responsabilitats quan es produeixen atacs a la nostra llengua. On són? Put si hi ha jutges que es passen la malmesa norma per la toga i la fan un nyap. Fa pena si no podem veure, ciutadans d’Europa, un canal o dos o tres que parlen la nostra llengua, com si fórem éssers a liquidar. Put si les forces i els cossos de seguretat d’aquest estat de rialla i ignorant que ni llig se’n foten a la cara d’aquelles persones que, il·luses, pretenen exercir el seu dret a parlar la llengua que varen mamar de petits.

L’altre sempre es vist per uns i altres com un cos en estat de putrefacció, tant si opta per aproximar-se a uns com si decideix d’atansar-se als altres; en convertir-se en prescindible, tothom acorda d’apartar-lo del davant. L’altre és una mena de ‘se’ el cos del qual no és plenament digerible, inserible. És el gra de la veu barthesià. L’ètic benjaminià. El dialogista bajtinià. Impossibles de silenciar. No t’imagines cap altre participant per exemple del concert de cap d’any a Viena (ni polac, ni xec, ni eslau, ni francès, si més no durant bona part del segle XX) ni cap català, que no ho siga per hores, de candidat a president a Madrid. Els altres s’identifiquen transversalment entre aquells la compareixença dels quals no és previsible. I per tal de no acabar en estat de descomposició cal reinventar-se. Tenir la maleta preparada, com els jueus d’arreu.

 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top