Tens 0 productes a la teua cistella
Poc s’ha escrit sobre l’esquerra revolucionària que existí al nostre país. El cas és que Amadeu Fabregat, escriptor atrevit en aquells d’inicis de la democràcia, va rebre l’encàrrec de l’editor Eliseu Climent, producte d’aquest treball van uns llibres sobre l’espai dels partits valencians, abans les eleccions de 1977, es publicaren els dos primers volums, que són els més coneguts, amb posterioritat, a 1980, aparegué el tercer, amb format diferent, amb el títol “Converses extraparlamentàries”.
Amadeu, que aleshores vivia al cap i casal, ens va anar convocant a una sèrie de persones, que serien les fons de la publicació; recorde sa casa, un piset al carrer dels Canvis, això va estar entre a finals el 1977, aleshores, quasi més tard, com he manifestat, el llibre estigué a les prestatgeries. El llibre pot ser una font pels estudiosos, tanmateix, és un testimoni d’uns moments de gran pes ideològic i doctrinal en les esquerres, i ens ajuda a entendre el radicalisme nascut del rebuig a la dictadura.
Amadeu, a les pàgines introductòries del text, apuntava algunes observacions, he escollit: “és interessant, doncs, de constatar a banda de les coincidències bàsiques en una seria de qüestions, que hi ha, fins i tot, entre aquests partits, una mena de solidaritat generacional. També hi ha la tasca del professional de psiquiatria, que podria analitzar l’odi etern a Santiago Carrillo…, en tant que com una variant d’aquell rebuig al pare. Igualment, Fabregat, planteja quin sentit tenien aquests partits expulsats del paradís parlamentari? Cosa que denota que en acabar la redacció ja havia passat la prova electoral.
En concret, aquestes converses van estar amb: la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), el Moviment d’Alliberament Comunista (Abans Germania Socialista), l’Organització d’Esquerra Comunista (OIC), l’Organització Revolucionària de Treballadors (ORT) el Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista) I el Partit Comunista els Treballadors (PCT). En noms d’aquestes formacions, de les quals la CNT es definia com sindicat, participaren diversos representants de les marques citades, barons amb una sola excepció, nascuts després de 1939, i amb estudis superiors.
No és el cas de reproduir les proclames que en aquells moments farem les citades opcions, sols apuntaria uns detalls. A més a més del que apuntà Amadeu, sobre la seua radicalitat, amb variants i matisos, els entrevistats aposten per un procés constituent sense restriccions, amb autonomies i dret d’autodeterminació, i es pronuncien a favor de la llibertat sexual, el dret a l’avortament, la despenalització de l’homosexualitat, la legalització de les drogues, i pel que fa a les formes i practiques reivindicatives hi ha coincidència en apostar per les assemblees i l’oposició als pactes. Un element curiós a constar, és que el representant de la CNT afirmà, estàvem el 1978, que la possibilitat d’un colp d’estat era aleshores real, fet que es produiria uns anys més tard de la publicació del llibre, amb el colp de Tejero.
Hui ens resulta fàcil considerar els errors d’esquerres, doncs, la perspectiva i el temps, fan que el subjectivisme siga visible. Alguns, objectius, però, han anat assolint metes i avançant, especialment en allò que afecta les relacions socials. El llibre, que conserve com una relíquia, és també, un testimoni de com hi ha utopies possibles, i, també, ens aproxima al clima existent en una transició, que com en altres ocasions he comentat, va estar limitada i reconduïda.
