La revista degana en valencià

Amàlia Garrigós: 30 anys vivint dins d’una ràdio

«La ràdio m’ha donat tot el meu bagatge professional i he d’agrair a la ràdio ser qui sóc, ara, en l’àmbit professional»

«Era la primera vegada que es contaven les notícies en valencià o que podíem recitar poesia o escoltar música en valencià. Per tant, va ser una experiència irrepetible, única i meravellosa»

«La nostra llengua és l’eina de comunicació fonamental, la nostra ferramenta, i per això l’hem de respectar i l’hem de tractar amb estima»

«En aquests anys, la ràdio ha canviat molt; ara forma part del paradigma digital»

En aquest 2019 farà 30 anys des que la seua veu, tan identificable per a les valencianes i els valencians, es va iniciar en la ràdio pública valenciana de Ràdio 9. Amàlia Garrigós arribava amb el títol de periodista davall del braç des de la Universitat Autònoma de Barcelona i va aterrar a València en el moment en què la ràdio estava emetent en proves. Era el 15 de setembre de 1989. Tres dècades en què Amàlia ha tingut l’oportunitat de tocar tots els pals i registres de la comunicació, des d’informatius fins a tertúlia política, programes nocturns com «Passatge a la nit» o el magazín de cap de setmana «El jardí de les delícies». Va ser en la secció «El musicari» d’aquest últim programa que Amàlia va donar veu i visibilitat a músics valencians en un moment fosc i dur per a la cultura del País Valencià, i per això, l’any 2013 va rebre el premi honorífic del col·lectiu Ovidi Montllor per tot el suport cap a la música en la nostra llengua. Ara, des de finals de 2017, es troba immersa en el programa de ràdio d’À Punt «Territori sonor», programa que, per a ella, ha suposat «una injecció d’energia i d’il·lusió».

 

–Trenta anys ja, Amàlia. Quins records guardes d’aquell inici?

–Molt bonics, perquè estava estudiant a la Universitat Autònoma de Barcelona, treballant a Televisió Espanyola i em va cridar un amic, Salva Enguix, que érem de la mateixa promoció, per a comunicar-me que necessitaven periodistes. Aleshores, me’n vaig vindre i va ser tot molt ràpid, amb una il·lusió grandíssima que no s’ha tornat a repetir. En À Punt Mèdia també hi ha il·lusió, però ja la coneixes i ja et pilla amb experiència i trajectòria. Aquella era innocent, pura, amb una passió extraordinària. Crec que vaig ser molt afortunada. Mai havíem tingut ràdio pública valenciana, i aquell moment va ser l’inici de la primera vegada que es contaven les notícies en valencià o que podíem recitar poesia o escoltar música en valencià. Per tant, va ser una experiència irrepetible, única i meravellosa.

–Són 30 anys com a animal de ràdio: com et sents?

–La veritat, molt afortunada d’haver pogut realitzar la meua trajectòria professional en la ràdio, on he tocat pràcticament tots els pals i registres de la comunicació, des de l’informatiu dinàmic de matí passant per la tertúlia política i la informació pausada de la nit en «El vent dels navegants» o en «Passatge a la nit», de caire intimista, o el magazín de cap de setmana «El jardí de les delícies». La ràdio m’ha donat tot el meu bagatge professional i he d’agrair a la ràdio ser qui sóc, ara, en l’àmbit professional.

–En el 1991 vas encetar l’etapa de ràdio nocturna amb «Passatge a la nit». Què va significar per a tu?

–Eixa experiència de «Passatge a la nit» és la que després m’ha marcat en tot el que he fet. Era un programa amb un contacte directe amb els oients, no hi havia xarxes socials, ni telèfon mòbil, tan sols una línia telefònica i tractàvem temes tabú per als primers anys de la dècada dels 90 com podia ser l’homosexualitat, la pena de mort… Un programa en què darrere hi havia una gran documentació, amb la col·laboració d’experts, i era una ràdio tan romàntica, tan poderosa, tan pura… Amb eixa comunicació oient-periodista que dona sentit a la ràdio nocturna, on trobes una veu amiga i càlida.

–Més avant arribà el magazín dels caps de setmana, «El jardí de les delícies», i la secció «El musicari» en una època difícil per a la música en valencià. Imagine que va ser una etapa inoblidable per a tu…

–Sí. Va ser una experiència meravellosa molt satisfactòria, professionalment i personal, perquè era un magazín de dissabte i diumenge amb una visió molt comarcal del territori. A banda, va ser una època molt fosca i dura per a la cultura valenciana, quan no hi havia visibilitat per als escriptors ni per als músics valencians. Aleshores, en la secció «El musicari», durant tots els seus anys d’emissió, van passar més de 300 músics que tocaven en directe i interactuaven amb els oients. I, per això, el col·lectiu Ovidi Montllor, l’any 2013, em va atorgar el premi honorífic per tot el suport cap a la música en valencià.

–Un gran reconeixement que sempre recordarem totes i tots els qui estimem la música en la nostra llengua. Creus que podries viure sense música?

–Tu creus que podries? No, veritat? La música t’alimenta l’esperit, té una capacitat per a modificar-te el teu estat d’ànim, t’envia missatges. A mi, m’agrada molt la música que dona energia positiva per anar endavant, però també hi ha música per a estar en la teua tristesa i soledat. La música connecta amb les teues emocions, de manera immediata, i això és insubstituïble i absolutament necessari.

–L’episodi més dur viscut al llarg d’aquests 30 anys a la ràdio va ser el 2013: el 29 de novembre es tancaven les portes de la ràdio i la televisió pública valencianes. Un episodi molt dolent per a totes i tots els valencians i, en especial, per al sector audiovisual…

–Eixe és un altre punt d’inflexió. En el teu cas em comentaves que vas acabar la carrera de Periodisme en 2013, justament l’any en què van tancar la ràdio i la televisió pública. Molts de vosaltres vos diríeu… «ens estan tancant les portes!». En l’àmbit audiovisual les estaven tancant, a tots vosaltres que acabàveu, i també a tots nosaltres, que ja portàvem una trajectòria; i el més important: les tancaven a un mitjà de comunicació que pertanyia a la ciutadania, no a una persona que decidia per ella mateixa tancar ocupant els estudis amb la policia. Va ser un moment antidemocràtic; tan sols havia passat a Grècia, que també s’ha reobert ja. Per tant, estàvem vivint en una anomalia antidemocràtica fins que de nou À Punt Mèdia està en marxa. Però va ser un moment dolorós per a tota la ciutadania, molt trist, i també esperançador, des del punt de vista que ja havíem tocat fons i volíem renàixer de les cendres, i el més important és que ahí estem.

–No obstant això, més avant arribava el programa de ràdio d’Escola Valenciana, «El Mural», amb què vas guanyar dos premis de Ràdio Associació i el Premi Tirant.

–Així és. Es tractava d’una iniciativa totalment voluntària. Nosaltres estàvem en l’atur en aquell moment i, per això, pensava que els diners que estava cobrant els havia de reinvertir en la societat. Aleshores, «El Mural» va ser una iniciativa per a donar visibilitat a la cultura amb temes vinculats a la llengua, també a la política, per així emetre el programa en la xarxa d’emissores municipals, i fins i tot va arribar a emetre’s en les emissores universitàries. Sens dubte, una etapa d’entrega total a la ràdio, amb absoluta llibertat i independència, que ens va donar el reconeixement d’aquests dos guardons.

–I l’any 2017 arriba «Territori sonor», en què diàriament ens regaleu música de diferents estils i en diferents llengües. Què ha representat per a tu?

–I mira que m’agrada a mi aquest nom per la seua sonoritat, per la seua potència… «Territori sonor» va significar de nou una injecció d’energia i d’il·lusió. He pogut crear el meu propi equip amb persones que s’entreguen completament, són malalts de ràdio i de música. I cadascú té un perfil diferent… Està Carlos Ripollés amb el folk o les músiques del món; Mariano López, que és un expert en música indie, pop o rock, i també controla molt l’escena musical valenciana; tenim Irene Herreras, que és una melòmana i experta en música pop i indie; Celia Cerezo, que és una millennial meravellosa i està molt en contacte amb les músiques urbanes; i després en la producció està Ana Vázquez, que és la súper productora, una companya molt generosa. I els dos tècnics de so, editors, realitzadors de so, que són músics i tenen eixa sensibilitat per fer un programa de ràdio de contingut musical. Són Manel Samper del grup L’Home Brut, que estan preparant nou disc, i Blai Antoni Vañó d’Els Jóvens.

Jo aprenc molt d’ells, perquè tenen una capacitat de treball extraordinària i crec que hi ha una retroalimentació generacional molt interessant. També fem programes als pobles i a les ciutats, i això forma part del «Territori sonor»: hem d’estar presents en les comarques. A banda d’això, és que, a través de la música, podem dir moltes coses: la música està enganxada a la realitat social i podem parlar del col·lectiu LGTBI, dels refugiats, de l’amor…

Un altre aspecte que tenim molt present és que volem que hi haja diversitat territorial, de sud a nord, i la visió de gènere, és a dir, les dones han d’estar ahí, de manera natural. Igual com també el respecte a la llengua, ja que és l’eina de comunicació fonamental, la nostra ferramenta, i l’hem de respectar i tractar amb estima.

–Més d’un any ja amb «Territori sonor». Si hagueres de recordar alguna entrevista que t’ha marcat, amb quina et quedaries?

–Sens dubte, la que vaig fer a Jorge Martí, cantant del grup La Habitación Roja. Va ser una entrevista molt potent, molt íntima, perquè es va despullar molt, anímicament, en aquell programa. Ell viu a Noruega i és infermer, on tracta persones amb alzheimer; és l’altra vida d’aquest gran músic. Fa poc ha fet un documental de la seua vida, perquè té una parella que té una malaltia que és fatiga crònica, molt incompresa per la societat. I va ser en aquell programa que presentava el seu nou disc i, al mateix temps, ens va donar un testimoni de fortalesa tant a nosaltres com a tots els oients.

També, va ser molt emocionant rebre el poeta Marc Granell, que mai abans havia estat en l’edifici de Ràdio Televisió Valenciana a Burjassot i era la seua primera vegada. Marc venia acompanyat pel músic Borja Penalba i l’actor Francesc Anyó per a presentar l’espectacle poètic musical «Granell de mà en mà», i ens van recitar en directe.

Altres moments que em van marcar van ser les tres entrevistes d’homenatge que vaig fer a Maria de Mar Bonet, que estava de gira pel territori sonor valencià; a Lluís Miquel el dia del seu aniversari, amb la sorpresa de Joan Manuel Serrat, i a Paco Muñoz, tots dos reconeguts enguany amb la Medalla al Mèrit Cultural que la Generalitat Valenciana atorga cada 9 d’Octubre. I, per descomptat, l’entrevista i l’acústic d’Els Jóvens quan encara no havien collit tants premis ni reconeixements.

–Després d’aquestes tres dècades creixent a les ones radiofòniques i vivint dins d’una ràdio, com veus la situació actual d’aquest mitjà de comunicació?

–En aquests anys la ràdio ha canviat molt, ja que forma part del paradigma digital, i s’economitzen recursos. Abans necessitàvem vinils, discos o cartutxos per a llançar les promocions. Ara, en canvi, tot està digitalitzat i és més lleuger. Però, realment, la fórmula de la ràdio continua sent la mateixa: la paraula és la que té el poder i, en el moment en què s’obri el llum roig, estem en l’aire, com sempre. També ara tenim més possibilitats amb l’FM clàssica, el podcast a la carta i, també, podem escoltar la ràdio en l’ordinador a través de l’emissió en digital. S’han multiplicat les possibilitats de sintonitzar-la i anem cap a una ràdio consumida a la carta, a gust de l’oient. Just per això, cada vegada s’ha de fer més perfeccionista, perquè és en la ràdio a la carta on es treballa més la realització sonora, i a mi m’agrada moltíssim.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top