Amb bitllet d’anada, però no de tornada

Irene té 23 anys, ha estudiat Bioquímica i Biomedicina, i en aquests moments està cuidant xiquets a Swindon, una ciutat de Regne Unit. Sí, aprén anglés, però a costa de renunciar a la seua vocació i als seus quatre anys d’estudi constant. No obstant això, per a la nostra ministra d’Ocupació, Fátima Báñez, és «mobilitat exterior».

Miquel té 26 anys i va estudiar Enginyeria Industrial. Ara treballa en un hotel d’Edimburg com a recepcionista. Per a Marina del Corral, secretària general d’Immigració i Emigració, el fet que Miquel, Júlia o Irene hagen eixit a l’estranger es deu a «l’impuls aventurer de la joventut».

Júlia té 22 anys, ha estudiat Infermeria, i aquesta mateixa setmana ha començat a treballar ‒i d’allò seu!‒, però a Londres. S’ha vist forçada a desplaçar-s’hi atés que les expectatives de treball en el seu àmbit ‒si n’hi ha‒ són ínfimes. Però per a González Pons, Júlia «està a casa», ja que «no podem considerar que treballar en la UE és treballar en l’estranger».

Abraham Lincoln va afirmar que «hi ha moments en la vida de tot polític en què el millor que pot fer és no obrir els llavis», i aquest és un d’ells. Sembla un acudit que, davant el drama que els nostres joves més preparats hagen de recórrer a l’exili laboral, certs representants polítics tinguen la gosadia de fer aquest tipus de declaracions. Imagineu què en deuen pensar els milers de joves que es troben a l’estranger en escoltar-les! Miquel ‒cabrejat‒ explica que la seua primera opció no era, en absolut, haver de marxar a l’estranger. Però se n’ha anat «obligat per l’absència d’oportunitats laborals a Espanya». Es considera «un emigrant forçat».

Les últimes xifres disponibles són alarmants: cada dia, 67 joves valencians se’n van a l’estranger a la recerca de treball. Amb bitllet d’anada, però no de tornada. A l’aventura de trobar un país amb treball, amb una oportunitat per a ells. Perquè Espanya no és un lloc per a joves. De fet, fins i tot des de Brussel·les han qualificat l’atur juvenil espanyol com «insostenible»! I, clar, el nostre president, Alberto Fabra, adverteix que «el que no podem fer ara és decebre els joves o dir-los que l’alternativa és que es busquen la vida fora del país». I Irene, Miquel, Júlia i milers de valencians que han hagut d’emigrar es riuen de les seues paraules. Perquè, què fa ell per reparar la situació? Fins ara, permetre que la taxa d’atur al País Valencià duplique la mitjana de la Unió Europea. Fins ara, consentir que cada dia 67 joves hagen d’acudir a l’exili laboral. Fins ara, incrementar més el precariat. Perquè en aquest país només hi ha tres eixides encara que tingues una formació superior: atur, precarietat o exili.

Mauro té 30 anys i ha estudiat quatre enginyeries: d’Obres Públiques, Industrial, Mecànica i de Telecomunicacions. Malgrat el seu brillant currículum, no troba faena, i ja porta així uns anys. Està desmotivat; no veu un horitzó clar i comença a desistir-ne. Fa una setmana em va comentar que s’estava plantejant anar-se’n a l’estranger a cercar treball. Amb bitllet d’anada, però no de tornada.

Teresa Ciges. Periodista

Article publicat al nº 401, corresponent a febrer de 2015