Amb diplomàcia

El 2 de novembre es discutí en la Comissió d’Afers Exteriors del Senat una moció que instava el govern a fer tot el possible perquè el català fos reconegut, finalment, com a llengua oficial de la Unió Europea. La defensa de la moció anà a càrrec del portaveu de Junts per Catalunya, Josep Maria Cleries, que al·legà coses prou sabudes, com ara que el català és una llengua d’una demografia més aviat mitjana que no petita, que té una tradició literària que no és gens menyspreable i que continua creixent, que és actualment llengua oficial d’un estat independent (Andorra), que és un dels idiomes més usats en Internet… Cleries s’entretingué també recordant que la Unió Europea està formada per vint-i-set estats i que reconeix la categoria d’oficials ni més ni menys que a vint-i-quatre idiomes. Aleshores, per què no es concedeix aquesta categoria al català, que és una llengua oficial a l’Estat espanyol? Segons sembla, no hi ha cap impediment legal perquè l’Estat espanyol no puga sol·licitar a la Unió Europea l’estatus oficial per a més d’una llengua. ¿No hi ha els precedents d’Irlanda, de Malta o de Luxemburg?

Luxemburg té reconeguts els seus tres idiomes oficials: luxemburgués, francés i alemany. Irlanda, l’anglés i el gaèlic irlandés. Malta, el maltés i l’anglés. El luxemburgués, que és llengua oficial a Luxemburg des del 1984, té a tot estirar 400.000 parlants i, ofegat per la pressió de l’alemany, d’una banda, i el francés, de l’altra, no ha aconseguit generar mai una literatura culta amb cara i ulls. L’irlandés és cooficial a la República d’Irlanda des de la independència i a Irlanda del Nord des de l’Acord de Divendres Sant. A penes té 100.000 parlants capacitats per mantenir una conversa trivial, arraconats la major part en àrees esparses del litoral de ponent de l’illa. Amb tot, els irlandesos aconseguiren que fos declarat llengua oficial de la Unió Europea el 2005. El maltés, amb mig milió de parlants, o l’eslovac, l’eslové, l’estonià, l’hongarés, el letó, el lituà, el polonés i el txec ho havien aconseguit un any abans, quan els respectius estats s’integraren en la Unió Europea.

I per què el català no? Perquè no és oficial a tot el territori de l’Estat espanyol? És aquest el criteri? No. El català no és llengua oficial a la Unió Europea perquè l’Estat espanyol no ho ha exigit mai. L’any 2004, quan José Luis Rodríguez Zapatero ocupà el palau de la Moncloa, es van fer algunes maniobres diplomàtiques perquè el català tingués un estatus administratiu confús, de llengua de segon ordre, en les institucions europees. I això que Zapatero havia arribat a la Presidència amb els vots a favor d’Esquerra Republicana de Catalunya i l’abstenció dels diputats de Convergència i Unió (situació que, amb matisos, és semblant a la d’ara). Si fa no fa, en la mateixa època que Zapatero era nomenat nou cap del govern de l’Estat, l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, revelava en un article que la principal oposició que havien trobat sempre les peticions catalanes per ser preses en consideració per les institucions europees havien vingut del govern espanyol. En uns casos es tractava d’obstruccions. En uns altres, de vetos. Com si es tractés de posar el peu al coll del pitjor enemic. Evidentment, no sempre declaraven que aquesta era la seua línia diplomàtica permanent. De vegades, deien que ho havien intentat, però que allò que demanaven els catalans no podia ser. Pujol se n’acabava assabentant, tard o d’hora. Quan mirava de desembussar les gestions a través de Romano Prodi, Pat Cox o qualsevol altre polític influent a Brussel·les o Estrasburg, li deien: «D’acord, però vostè ha de convèncer primer el govern espanyol». I, sovint, hi afegien: «Ja deu saber que s’hi oposa del tot».

Ara, vora vint anys després, la situació s’hi assembla. Els representants del govern de l’Estat i els de la Generalitat de Catalunya van pactar el juliol passat que el govern estatal faria algun gest a favor de la protecció de la llengua catalana –després de tantes demostracions de catalanofòbia com s’han produït en els darrers anys. Aquest gest, però, no arribarà a l’extrem de sol·licitar el reconeixement a la Unió Europea de la plena oficialitat del català, cosa que igualaria el català i l’espanyol en estatus institucional, sinó que consistirà a embolicar la troca perquè el català continue sent considerat una llengua subalterna i que s’arrossega pel subsòl. Concretament, el govern s’ha compromés a demanar que el català siga «llengua d’ús» en els plens del Parlament Europeu. El català, lʼèuscar i el gallec. Tots d’un tret, i per demanar, que no quede. Així, li resultarà més fàcil al Parlament Europeu dir que no.

I quines diferències hi ha entre ser «llengua d’ús» i ser «llengua oficial»? N’hi ha pel que fa als drets, als efectes pràctics i a la validesa jurídica dels documents. Però, sobretot, hi ha la qüestió simbòlica: que el català no se situe mai a l’altura de l’espanyol. Les llengües que s’usen en realitat a les institucions europees, i ho sap tothom, són l’anglés i, molt per darrere, l’alemany i el francés. L’espanyol, en les reunions que tenen lloc a Brussel·les o Estrasburg, no s’hi sent si no es per dir «Dale a tu cuerpo alegría, Macarena». Té una funció folklòrica i és bona només per als moments de les abraçades i els somriures forçats. Però és «llengua oficial».

El senador Cleries vol que el català també ho siga. No es conforma que siga només «llengua d’ús en els plens de l’Eurocambra», com han pactat aquest juliol el PSOE i ERC. Però qui va parlar al Senat a continuació de Cleries va ser el portaveu de Vox, José Marín, que digué que la intenció de la moció que havia presentat Cleries era «devaluar el español en el plano internacional» i «debilitar la presencia internacional de España». Els de Vox, els del PP, els del PSOE, no s’adonen que Espanya, arraconant i fent la traveta a una llengua que, com l’irlandés gaèlic o el luxemburgués, corre el perill d’extinció, fa el ridícul internacional tota sola. I per això, la moció que presentà Cleries va ser l’única moció que el dia 2 de novembre no va ser aprovada en la Comissió d’Afers Exteriors del Senat.