Amb el rector Ramón Lapiedra

Amb la legalització dels sindicats obrers alguns  dels laboralistes canviarem la nostra activitat professional, alguns ingressaren a la judicatura, altres s’integraren als serveis jurídics del sindicats que van estar majoritaris, en vaig quedar tot sol al despatx, amb alguns reduïda clientela i el Sindicat ferroviari de CCOO, un dia,però, el company que s’ ocupava de mantenir el local em comunicà que la direcció havia decidit unificar tots el serveis i que ja no lis feia falta. Això diguem-ne que en va obligar a buscar una nova opció, llavors Toni Pérez i Gil, un bon amic en va informar de que a la Universitat de València el nou equip rectoral volia crear uns serveis jurídics propis, puix amb la nova llei de reforma Universitària(1983) s`encetava un canvi radical a les universitat, ja que de nou recuperaven la seua autonomia amb la capacitat d’ autogovern i disposar de normes elaborades pels seus òrgans.

Jo hi havia escoltar que a la nostra Universitat s’ havia format un bloc progressista i que un jove científic havia estat elegit rector, de moment de forma provisional fins que acabat un període constituent amb l’aprovació dels estatuts es convocaren noves eleccions. Cal esmentar que malgrat que m’havia dedicat majorment al dret laboral havia continuat amb alguns casos de dret administratiu, i com que el concurs que es convocà ho era per dues places, una se laboral i altra d’administratiu, vaig presentar el papers per aquesta darrera especialitat. Es van seleccionar, era un treball a temps parcial, podia continuar amb la meua feina de Cirilo Amorós 14, la feina era d’unes hores a la Universitat i altres lliures. Els primers temps no teníem ni espai adient, durant un mesos estiguérem a la Nau, al costat del magatzem, juntament amb mobles i un gran quadre del’ Inmaculada Concepció, una taula per a mi i altra per Empar Lluch, la companya que es feia càrrec de laboral,a la qual coneixia, cal dir  que aviat tinguérem una bona relació, i una amistat de les que continuen en peu.

En aquesta etapa constituent l’ irrupció d’un equip rectoral plural, amb totes les sensibilitats valencianistes i d’esquerra existents, provocà l’aparició d’una contestació inevitable de la dreta, una dreta que anava de la ma de la seua vessant més radical, la que representava el blaverisme liderat per el aleshores Juan Garcia Santandreu . El problema de la llengua i dels símbols sortí d’ immediat. La universitat es tenia que dotar d’ un estatuts elaborats per ella però que tenien que ser a la vegada proclamats per la Generalitat. Tanmateix, l’autogovern implicava el traspàs d’un nombre funcionaris per part de l’estat i la  conseqüent dotació de nou personal,  contractat i fixa. El lector deu igualment pensar que la nostra Universitat amb uns milers d’estudiants i uns centenars de professors era com una gran ciutat, amb problemes i conflictes interns, amb interessos corporatius i de carrera professional que en prou ocasions entren en conflicte i acaben als tribunals de justícia.

La tasca feta especialment durant els primers anys amb el Rector Lapiedra, una persona amb un tarannà integrador, i amb una gran capacitat per escoltar, presenta al costat de la vessant més normal, la de les qüestions relacionades amb l’ensenyament universitari, va tindre tota una sèrie d’episodis marcats per la controvèrsia politics social, pròpi de la nostra anormalitat com país en allò que constitueix el nostre sinó identitàri. Comentem doncs aquest inici d’ una etapa nova a la UV.

La meua arribada coincidí amb el final de la fase constituent, el Claustre de majoria progressista havia elaborat uns estatuts fortament presidits per criteris laics, valencianistes i igualitaris, producte en part de certa eufòria, els quals deurien presidir el funcionament durant un raonable període de temps. Tant en el que afectava al text com a la seua posterior aplicació no tardarien en sorgir conflictes, amb el sector conservador i catòlic, amb la Generalitat que tenia que publicat el text i amb la persistència d’una part el professorat que no gaudia d’una situació igualitària evers la resta, els PNN, i al centre la gran qüestió: la llengua. Els Estatuts designaven com a pròpi el català, feien alguna referència al PPCC, canviàvem l’escut suprimint l’imatger de la Verge. La Generalitat presidida per Joan Lerma, del PSPV-PSOE, intentà modificar alguns d’aquestos punts i això, com podeu imaginar va generar no poques contradiccions, amb un equip de govern en el qual tal partit hi participava.

El conflicte més previsible va estar ,però, el de la denominació de la llengua com català, el tema arriba als tribunals, el Tribunal Superior se Justícia fallà en contra, després del temps que solen durar aquestes coses el tribunal Constitucional dictà sentencia que reconeixia la facultat de la Universitat per a emprar la denominació científica i acadèmica de llengua catalana, en base a la autonomia reconeguda a la Constitució. Igualment va haver litigi amb ocasió d’un acord de la Junta de Govern que deixava en mans dels professorat la decisió de donar la docència en espanyol o Valencià. El TSJ de nou fallà en contra, al·legant que tal decisió implicava una vulneració del dret fonamental a l’ensenyament, per resoldre el problema dins de la majoria rectoral va produir debat i un ampli sector era partidari de no acceptar la sentencia i arribar fins on calgués, tal i com estaven les coses, valorant els possibles perjuins que podien  resultar, finalment altra acord de la Junta de Govern atribuïa l’opció de la llengua als alumnes. En sentit contrari un sector d’estudiants,  mitjançant una coordinadora denominada “Enric Valor” feu una campanya exigint la docència en valencià, ja que gran part el professorat no volia fer-ho així.

El tema del escut implicava la exclusió d’una imatge de la Verge, segons ens van informar tal punt fou defensat al claustre pel aleshores estudiant Rafa Company, com era previsible un nombre important del professorat es manifestà en contra i de nou estem davant la justícia, lloc on em vaig trobar amb el meu antic catedràtic de dret  administratiu que al seu dia en donà excel·lent, el catedràtic Juan Galvañ. El resultat que resolgué el litigi seria el Constitucional, presidit pel que havia estat professor de la Universitat Francisco Tomás i Valiente, e nou es reconegué la facultat de la Universitat per a establir el seus símbols, com a part de l’autonomia .

Com he assenyalat estava el problema del PNN,  majoritàriament era un professorat joves,majoritàriament favorable a la línea del Bloc,  però, que no gaudia de l’estabilitat i drets dels professorat numerari, novament calgué anar als tribunals on després d’una sentencia que reconeixia el dret dels PNN es va concretar un acord per fixar les indemnitzacions econòmiques.

En tot aquest conjunt de conflictes i litigis vaig tindre una intervenció professional,  en ocasions amb dificultats i contradiccions amb gent de idees molt properes a les meus, però, les lleis son lleis, i els jutges les apliquen. Ramón Lapiedra en va consultar directament moltes coses, van apreciar la seua capacitat d’escoltar i raonar. Recorde que en certa ocasió en pregunta: “ Vicent diis-me la veritat, on he clavat la pota? Una bona pregunta, en què poques ocasions una autoritat m’ ha fet una pregunta tan directa i humil.

Han passat anys, parle dels anys vuitanta, aquestes experiències encara tenen un significat, puix, malgrat tot, continua existint un conflicte lingüístic, i tot el que afecta a la fe catòlica és una pesada llosa que tenim

Publicat en el llibre Democràcia, justícia, identitat, Vicent Àlvarez. L’eixam, 2022.