Amb motiu del número 151 de Saó

A mi em passa que la revista Saó i els amics del consell de redacció em reconcilien amb un món —el de la fe cristiana— que ja no és el meu fa molts anys, però que és ben present arreu de la nostra societat. I, a títol personal, no és poca cosa aquesta reconciliació. Ajuda més a viure, coincidir que discrepar, acceptar que rebutjar, assumir que alienar, encara que la vida siga feta necessàriament d’ingredients tan diversos. Però, si hom i les circumstàncies permeten fer la tria, val més estimar, val més poder acceptar, si més no, que no pas odiar o expulsar.

L’oportunitat, que regularment em donen els amics de Saó i la revista, de coincidir solidàriament, és d’agrair encara més quan, sovint, determinades postures públiques, de les més altes instàncies de l’Església catòlica, deixen tant a desitjar des del meu punt de vista: que, per exemple, ni l’amenaça de la superpoblació mundial, ni l’horror de la sida, siguen prou, ni que només fos per pura caritat cristiana, per temperar l’anatema contra els anticonceptius, i que, ans al contrari, amb una obstinació increïble, la consigna siga «ara més que mai i d’ací no ens mouran ni un mil·límetre», és francament desolador, i fa que alguns ens demanem si realment la Humanitat pot tindre un futur, quan enfront de problemes nous i immensos la resposta deu tan poc a la racionalitat i a l’autoestima que ens hauria de guiar més que mai.

Tornem, però, als amics de Saó i tornem a allò que deia al començament d’aquestes ratlles. Més sovint del que voldríem, ens passa que comprenem racionalment el discrepant o el qui té senzillament unes altres conviccions; sabem que, més enllà de les diferències, mereix el nostre respecte. Sabem que aqueixes diferències, per si mateixes, no ens haurien d’impedir la comprensió i encara l’estima, i tanmateix, en el fons de la nostra ànima… Doncs bé, Saó té, per mi, si més no, la immensa virtut de traure d’alguns de nosaltres el bo i millor: l’acceptació sense reserves dels altres, sense autoimposicions i racionalitzacions ètiques a posteriori. I és que si, algun dia, a alguns dels nostres amics de Saó, els fan bisbes o cardenals, o encara més, a algú en particular el fan papa, aqueix dia, uns altres ens farem segurament uns clericals fervorosos, amb la perplexitat pròpia i aliena que caldrà suposar. Després de tot, de més verdes n’han madurat.

D’altra banda, una mateixa passió pel País i pels afers públics ens empeny a tots, els amics que fan Saó i els amics que la llegim, i aprofitant que esteu desprevinguts m’arrogaré, per un moment, la representació indeguda dels uns i els altres —quan voldreu protestar ja serà massa tard: en quedeu advertits— per desitjar de tot cor més números de Saó amb vista al futur, a favor com sempre del trellat, de la convivència i del País.

Revista Saó. Portada del Número 1 de juliol-agost (1976).