Amb peus de fang

Hui és un dia d’aquells que hem de mirar el cel i pensar que no sabem què hi pot caure. Parle metafòricament i, també, podria fer-ho literalment. Però la metàfora ben bé pot dur fins a la realitat perquè tot ho inclou. Una metàfora que ha anat fent caure dies i fulls del calendari, i que sembla abocar-nos a un autèntic esclat de dimensions desconegudes. Possiblement caurà un diluvi universal, o serem nosaltres qui ens cercarem un toll d’aigua per ofegar-nos, que tot és possible. Perquè, com faria qualsevol novel·lista actual, com diu la fórmula perquè les pàgines arriben a confondre’s amb la vida, aquests dies ha caigut la incredulitat, i el pacte que es deia entre l’escriptor i el lector sembla que ens està assetjant a una societat sencera. Que, a cop de titular, no sabem què ens podrà sorprendre, el de demà. Quina situació inaudita ens agafarà desprevinguts. Ni com podrem reaccionar. El sorprenent és, ara per ara, moneda de canvi quotidiana. I aquesta voràgine, com una espècie d’huracà que ho devasta tot, com un forat negre colossal, se’ns està venint al damunt i correm de continuar tocant les nostres partitures, com succeí al Titànic. La música, dissortadament, no ens podrà salvar.

Toca anar pàgina a pàgina, titular a titular, relacionant els fets i pensant com es relacionen. La mort, com a panell central d’aquesta espècie de mural que ens ofereix el nou segle, com no l’havíem vist mai. Potser és que no hem estat capaços de recuperar els titulars del segle passat, aquelles coses impensables que, de sobte, ocorrien, fent avançar la humanitat vers un punt de no-retorn, d’una guerra que esdevingué mundial. Nosaltres, que som més ambiciosos, no només posem en perill la humanitat amb una guerra, hipotètica, sinó que copiem els mateixos esquemes antics, com el genocidi, l’assassinat de figures destacades de l’stablisment polític, o neguem les evidències que ens aboquem a una extinció massiva pel canvi climàtic, ara que tenim coses més importants de què preocupar-nos.

Primer, farem una ullada a una situació positiva, com ara la suspensió de la Vuelta, per la pressió dels activistes, que volien mostrar al món el seu rebuig davant la presència d’un equip que representava un estat que exerceix el seu dret diví a l’extermini d’un altre poble. Com van fer els croats en el seu atac contra els càtars, com que no sabien com distingir-los dels que no ho eren, van optar pel camí del mig: matar-los a tots i déu ja sabria trobar els que eren dels seus. Aquesta saviesa antiga sembla que anima la ment dels que decideixen diàriament l’estratègia d’un atac sense misericòrdia, amb l’excusa de matar dirigents de Hamàs. Si això fora cert, ja faria temps que haurien matat a tots els seus integrants. Però ja ni ells mateixos s’amaguen massa de dir que, en el fons, pretenen aconseguir el territori sense els pobladors. Com qui compra un edifici amb llogaters i fa el que calga perquè acaben abandonant-lo. I després diu que ho ha fet per ells, i que els donarà una certa quantitat. Que viuran millor que no ara. Que el món gira en aquesta direcció. I més coses que realment res no signifiquen. I de sobte, hi ha qui s’ha atrevit a reptar el poder per posar l’atenció on hauria de ser. Que l’esport no deixa de ser una activitat política (de polis, ciutat) i, per tant, interessada. Que l’equip d’Israel no deixa de constituir un intent de rentar la imatge d’un estat que assassina innocents a cada dia que passa. I que encara hi ha qui afirma que podria ser pitjor si no ho fera. Però la bona gent, qui va dir prou va ser capaç de parar aquesta escenificació, fent-nos entendre que no, que no podíem mirar cap a un altre costat. Que el dolor, que la mort de Gaza també era la nostra.

Però, malauradament, no tot són flors i violes. Perquè la mort continua. I l’amenaça també. I és que sembla que hi ha gent que li agrada caminar per la corda fluixa. Per veure què passa. Com una estratègia del suïcida, que mira a un altre costat i fa com que no va amb ell. Ara Rússia opta per enviar drons i avions a territori de l’OTAN, fent reaccionar (o veient com no reaccionen) els aliats, que es queden en declaracions d’intencions, en paraules que s’endurà el vent. I el pitjor és que possiblement estan comprovant que tenen raó, que aquest gegant militar que hauria de protegir mitja Europa estava fet de fang, i ara que el principal dels suports tendeix a tancar-se a dins de la closca, la resta, que són les miques, o gairebé, no saben quina reacció hauran de tindre. I així el temps passa, i les provocacions, no cal ser molt llest, aniran forçosament a més, fins que hom trenque el joc per on menys s’esperava. Ja va passar amb Ucraïna, no una sinó dues vegades. Cap a on apuntarà la sort, el seu caprici? Ho desconeixem, però sabem que hi ha qui no s’ho pensarà dues vegades.

I si això no fora prou, a l’altre extrem de l’oceà, del presumpte cau dels atlants, ja submergits en la mítica i en l’oblit (queda tan lluny el mossén Verdaguer, amb la seua imaginació llegendària, ara quasi esborrada per un mapa de circumstàncies i, sobretot, foscor), tenim que continuen amb la tradició de les bales, de l’eliminació de l’enemic, i no amb la paraula, sinó físicament. Hi ha qui podria arribar a afirmar que un enemic menys és sempre un pas endavant, però amb un poble tan polaritzat com el dels EUA, amb una arma, o més, per persona, posar damunt la taula un mort, un assassinat, pot significar, per pur efecte d’atracció, una nova allau de morts de distints signes. I és que qui apunta, a l’Amèrica o a Israel, no té al cap més que pura adrenalina, que la confiança que amb la següent mort s’acabarà per sempre més el problema. Com qui, pensant que tot rau en la branca, va tallant les fulles, sense pensar que, allà, a sota, hi ha l’arrel. I que aquesta continua enviant el seu verí cap amunt, reproduint la situació que es vol acabar. I, de pas, anirem generant màrtirs, i un sentiment col·lectiu d’odi cap al qui pense diferent. D’ací a formar esquadrons que passegen pels carrers a perseguir aquells que ens molesten va un pas quasi minúscul.

I així ens va, als humans. Nosaltres, que només hem pogut imaginar un superhome mitjançant un filòsof de qui a penes coneixem res. Que esperem que ens aparega un superheroi d’un altre planeta, amb capa i capacitat de volar, per resoldre’ns els problemes. O un que haja estat picotejat per una aranya, o haja patit qualsevol accident nuclear. Aquells que, en situació de pau, serien els pàries socials, ara els esperem perquè facen la nostra faena. Pensar per nosaltres i fer el que és necessari. Canviar el full de ruta. Mirar, d’una vegada i ja, els principals problemes que ens continuen amenaçant i que van de mal en pitjor. Nosaltres ja en coneixem la punta, de l’iceberg, la nostra particular DANA que ens pot anar visitant i a cada vegada amb més força, o les onades de calor que quasi ocupen tot l’estiu, o els grans incendis que amenacen de despoblar més i tot l’espai rural i de restar els recursos que, més que mai, ens caldrien, o de les extincions d’espècies, o els recursos naturals que esdevindran un problema… tot allò que es diu canvi climàtic i que, en dies tan foscos com els d’ara mateix, sembla que no era per a tant… I mentre, com una granota en una cassola d’aigua freda, però ja al foc, anem pensant que les coses no són tan greus, i amb aigua freda, que potser exageren, i l’aigua es calfa una mica, però es pot suportar, i que no ens afectarà a nosaltres… però quan ens afecte, i això passarà, no dic ara, però passarà, quan trenque el bull, cap de nosaltres, pobres granotes, podrà fer el salt que abans practicava i que ens hauria pogut salvar, un moment abans. De què ens serviran, llavors, les lamentacions? De què?