Amb retard hi ha avanços

No fa gaire d’un llibret que vaig publicar examinant algunes de les meues experiències en l’activitat política, insistia en la necessitat d’entesa entre el valencianisme i l’esquerra d’àmbit estatal, un tema que de nou ara s’ha plantejat i concretat en una aliança electoral per la pròxima cita del 29-N, doncs, en aquell text manifestava que havia intentat aportar idees o iniciatives, no obstant això, seguia: “Si ho mirem des de la vessant dels resultats assolits a curt termini, podríem considerar que he perdut quasi totes les batalles. Si observem, però, les coses des de l’òptica de les idees, tal vegada hi ha avanços que amb retard, i en grau més baix del que voldríem, han tirat endavant” (per un valencianisme d’esquerra.2020).

El tema de les aliances durant dècades ha estat una assignatura pendent al si del valencianisme polític, almenys l’he viscut des dels moments de la tardor franquista, i va continuar després amb la democràcia. La contradicció entre el criteri de la identitat pròpia pot ser considerat com un dogma, de forma que la necessitat d’ajuntar forces de progrés o esquerra, en forma d’aliances, o coalicions, s’ha considerat rebutjable per principi. Al nostre cas, que és la d’un nacionalisme perifèric amb menys entitat electoral que altres (cas de Catalunya o Euskadi), durant els darrers quaranta anys van existir curtes experiències d’entesa amb Esquerra Unida, o amb altres esquerres nacionalistes com va estar una candidatura europea; finalment, el 2015 vingué el “Botànic”, doncs, precisament en relació a aquesta fórmula, al mateix llibret citat sostenia que “amb independència del seu immediat futur, és el resultat de moltes aportacions, puix ha incorporat opcions plurals, de l’esquerra i el valencianisme”.

Que hi ha dificultats, cert, puix hi ha cultures i continguts diferenciats, però, la capacitat dels partits per renovar la seua cultura política, i sens dubte d’arribar a augmentar els continguts compartits, és un repte que cal afrontar des de la perspectiva de fer possible avanços socials i d’autogovern. Per allò que s’ha fet públic, hi ha una urgència inicial, la d’evitar el “tsunami” de la dreta i la regressió en moltes matèries: socials, reconeixement de la diferències d’identitats, de llibertats democràtiques, etcètera. Les dificultats per formar govern de signe progressista, resultat de la precarietat parlamentària, han fet més patent la necessitat de formes de sumar o afegir opcions, amb acords i coalicions. Que el resultat no haja estat l’òptim, o allò que era raonable, no impedeix que hem avançat. Al País Valencià, però, sense cap dubte l’acord ha estat més satisfactori. Tanmateix, crec que les esquerra d’àmbit estatal també estan aprenent la lliçó.

En conclusió: les idees van endavant, amb dificultats, aleshores, no hem predicat en el desert.