La revista degana en valencià

Ame Soler: «Les xarxes socials són una galeria d’art pública»

Fa un parell d’anys que les il·lustracions d’Ame Soler van revolucionar les xarxes. A través de l’aquarel·la i la música ens fa arribar missatges que no deixen indiferent a ningú. Des de Barcelona i amb el nom de «Tres voltes rebel», el projecte d’aquesta valenciana de 24 anys està arrasant i fent, també, País Valencià.

–D’Almussafes a Barcelona. El canvi és gran?

–Sí, òbviament. Vinc d’un poble de 8.000 habitants en què som quasi una família. Al poble tens la sensació de casa, que si et passa qualsevol cosa no passarà res perquè pots acudir a qui siga. A Barcelona ja he viscut a tres pisos diferents i no sabia ni el nom de la persona que vivia davant de mi! Encara que Almussafes té molta activitat cultural, Barcelona t’ofereix un ventall d’activitats impressionant. Considere Barcelona com el centre cultural de la nostra societat.

Vas fer el batxillerat artístic a l’IES Lluís Vives. Com recordes la Primavera Valenciana?

–La recorde com el despertar del meu pensament crític. Em vaig adonar que podíem qüestionar-nos la realitat i poder queixar-nos del que se’ns venia donat. Vaig tindre de baixa una professora de valencià quan tenia l’examen del Selectiu; no hi havia diners per pagar una substituta? Al mateix temps a Almussafes anaven amb mantes a classe perquè no tenien calefacció. Les retallades en educació fan molt de mal, i sort que vam ser els mateixos estudiants –amb el suport de molts professors– qui vam eixir al carrer a protestar. Ho recorde com una època bonica per veure com la gent es va alçar i va dir «fins ací», i també amb molta tristesa per la repressió policial que vam viure. Fins a eixe moment la violència l’havia vista a la tele, i per primera vegada la sentia en la meua pròpia carn.

Com naix «Tres voltes rebel»?

–Naix com un projecte del màster que estudiava ací a Barcelona. Havia de fer una sèrie d’il·lustracions i vaig triar aquest lema del poema de Maria Mercè Marçal amb tres il·lustracions. Vaig decidir penjar-lo a Instagram perquè en l’actualitat les xarxes socials són una galeria d’art pública. I, a poc a poc, va començar a seguir-me gent.

La música en valencià t’ha inspirat?

–Molt. Una mica abans de la Primavera Valenciana vaig començar a escoltar música en valencià. Escoltava La Gossa Sorda i Obrint Pas perquè parlaven de coses que m’arribaven. Deien veritats com punys que mai no m’havia plantejat. Hui en dia continua influint-me perquè a través de les seues lletres condensen missatges contundents que després faig servir en les il·lustracions i les reinterprete.

Com es veu la cultura valenciana a Catalunya?

–Quan parlem de la música els encanta; ara bé, hi ha molts prejudicis cap al País Valencià. Es pensen que els valencians som peperos i de «Mujeres y hombres y viceversa». Però sí que és cert que cada vegada més estem aconseguint revertir aquesta imatge.

I a l’inrevés? Al País Valencià hi ha prejudicis cap a Catalunya?

–Malauradament, sí. Està el típic tòpic de si són agarrats, que si són radicals…

I creus que el fet que hi haja valencians a Catalunya ajuda a desmuntar-los?

–Clar que sí! Per les dues bandes. Coneixent catalans donem una altra imatge del País Valencià, i quan tornem allà també. Des de l’1 d’octubre s’han de desmuntar moltes idees errònies sobre com es viu a Catalunya, que des de fora sembla que ací vivim en conflicte constant, quan no és així.

Les xarxes socials ens connecten. Què han representat per al teu projecte?

–Per a mi són un expositor, han sigut el canal a través del qual he pogut arribar al públic. I el projecte continua viu, en certa mesura, gràcies a les xarxes, ja que per mitjà d’elles arriben molts encàrrecs.

A hores d’ara tens 45.000 seguidors a Instagram. On radica la clau del teu èxit?

–Crec que parlar d’una manera sincera i parlar de les coses que realment em preocupen. Tinc una història que no està fora del comú: he sigut una xiqueta esclava dels cànons estètics tota la vida, que he passat per una relació de violència masclista –igual que moltes hi hem passat– i ara amb el moviment feminista m’he rebel·lat contra tot això. Estic en lluita amb això que m’ha fet patir i que a dia de hui fa patir moltes dones. Parlar des de la veritat fa empatitzar a la persona que veu l’obra.

De fet, a través de les teues imatges lluites per causes socials. Quines són les que més et preocupen?

–Com deia el poema «Divisa» de Maria Mercè Marçal, la lluita cultural, la lluita de classe i la lluita feminista.

En l’era Mr. Wonderful molesten les imatges amb crítica social?

–Clar, hi ha gent a qui molesta i no li va bé que digues segons quines coses. Jo tinc un estil acolorit en què les imatges no són desagradables, però les coses de què parle a vegades sí que molesten. Potser si fóra més dura en les imatges no arribaria a tanta gent, però no m’ho plantege, perquè és la meua manera d’il·lustrar.

Què sents quan veus dibuixos teus en pancartes de manifestacions?

–Sent un orgull increïble per haver pogut aconseguir que una persona faça seu el que jo sent, allò contra el que jo m’he rebel·lat i com jo ho he fet. I ho fa seu per cridar contra les injustícies. Estic agraïdíssima. Sent com una connexió amb una persona a qui no conec, i és preciós.

A més, fas classes de dibuix. Et donen moltes satisfaccions?

–Sempre deia que no volia dedicar-me a la docència perquè pensava que no tenia paciència, i m’he adonat que si és per ensenyar a dibuixar sí que en tinc! Realment, ho visc i ho gaudisc molt, i les persones a les quals ensenye ho agraeixen moltíssim. Aprenc molt dels meus alumnes!

Es pot viure de la il·lustració?

–És difícil, però sí. Jo sóc molt afortunada perquè el públic ha cregut en el meu projecte i ha respost molt ràpidament. Poder es pot, però necessitem més ajuda, més conscienciació. No estem educats en la cultura de valorar l’art ni la cultura en si mateixa. Hi ha projectes preciosos i il·lustradores boníssimes, però necessitem que la gent consumisca art.

Com veus el panorama de la il·lustració a casa nostra?

–Va creixent molt, cada vegada hi ha més il·lustradores, i això s’ha de destacar. Sempre ens han dit que dibuixar és cosa de xiquets, i costa arrancar-se. Atrevir-se a dibuixar i publicar-ho a les xarxes és un pas molt important. Hi ha moltíssima qualitat que cal posar en valor.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top