La revista degana en valencià

“Amics-71”

10/08/2020

Enric Banyuls: Crònica parcial. Tardofranquisme i transició a Corbera (la Ribera Baixa) 1971-1987, Corbera, Impremta Taller Sericor, 2017, 201 pp.

Qui fou integrant d’Al Tall des de 1993 i pintor, Enric Banyuls (1954-2018), rememora autobiogràficament un temps i un espai viscuts que “radiografien” una generació. Per la seva capacitat de “retrat d’època” la narració, que és la vida d’un organitzador, esdevé un fresc col·lectiu d’un grup de joves, les activitats culturals i civicopolítiques del qual adquireixen forma i sentit en una comunitat de valors i d’actituds que només es poden comprendre a conseqüència de la interiorització d’uns patrons culturals i ideològics coincidents amb el clima de transformació cultural europeu del 68. Una història del present, doncs. Probablement per aquest motiu ha estat oportunament reeditada el 2018 per Edicions d’Alfons el Magnànim en la seva col·lecció “moment, memorialística”, dirigida, amb bon criteri, pel filòsof Xavier Serra.

Malgrat que Banyuls té la modèstia de concebre com a ‘parcial’ una conjuntura (tota conjuntura n’és), els fets de la qual –iniciatives teatrals, situacions polítiques, llocs de reunió, esdeveniments locals amb projecció de País, consciència valencianista, social– remeten a unes constants de vida no tan sols locals, o comarcals estrictament esdevingudes al País Valencià; l”escenari” i el tipus de protagonista –treballador agrari, petita burgesia, jornaler, estudiant, dona treballadora, delegat local del Movimento, moviments de cristians de base, cantautor, ecologista– es poden extrapolar a Catalunya, a Catalunya Nord, o a les Illes.
Així, l’interès dels ambients evocats –tant és si és una golfa que feia les funcions de teatre independent, una taverna, una masia o una parròquia, una empresa tarongera– esdevenen representatius com a llocs de memòria i són dispositius efectius d’evocacions que, alhora, permeten de ser projectades al temps present.
Precisament per la possibilitat de retrotraure o de projectar, un hom pot començar a llegir el text –ben ponderat quant al binomi geogràfic ‘Corbera’-‘València’, cosa que permet de situar l’acció a la Ribera Baixa o a la ciutat– canònicament de manera progressiva, o bé endegar-ne la lectura per la part final, a partir del capítol ‘Sobre mi’ fins a ‘Moral estricta’ (p. 145-179) i continuar pel “primer capítol ‘A Corbera-I. Amics-71. Revoltats hiperactius’. Cada capítol deixa oberta més d’una possibilitat d’elecció de continuïtat. I això és així, perquè la història protagonitzada és, en ella mateixa, història oberta.

La dimensió nacional hi és predominant, a la Crònica Parcial, si entenem la condició ‘nacional’, no únicament com a identitat cultural i lingüística, sinó com a procés de sensibilització i de presa de consciència social davant les contradiccions i lluites laborals (vagues de collidors, per exemple) i estructurals que visqué, econòmicament i territorialment Corbera, i el conjunt de La Ribera. És per aquest motiu que l’argumentació esdevé un referent de globalitat exposat amb la voluntat que el lector comprengui que la historicitat local i comarcal és un altre model d’historicitat, amb una lògica generativa pròpia que, sovint, no pot ser reduïda a models previs d’història de les grans ciutats, o enclavaments metropolitans. La història local no pot ser encasellada com a història localista, estirabot prou comú socialitzat en àmbits acadèmics.

Oimés quan es tracta de comarques amb una identitat molt ben definida per la seva activitat econòmica i sociocultural. I aquest és un fet que, tal vegada, esdevingui destacable en el gir (paradigmàtic?) de la societat del País d’ençà de la segona meitat dels anys seixanta fins a la segona meitat dels anys setanta (1968-1976).
El teixit social i els fets definits en l’obra en són una metàfora, d’aquest període: conferències i activitats de lleure, parades de llibres, corregudes de bous, l’ascendent, ben significatiu, de mestres valencianistes republicans. Eren propostes, de vegades imaginatives, organitzades per aquells grups de joves enquadrats en clubs juvenils, alternatius a l’Organización Juvenil Espanola (OJE). Aquest canemàs socialista alternatiu facilitava i explicava, d’altra banda, primeres formes de militància política a començaments dels anys setanta, que en la trajectòria de Banyuls i del grup “Amic-71” es concretaven en la radicalitat d’una primera organització valencianista, Germania Socialista, duien a l’autogestió de les Plataformes Anticapitalistes-Organització d’Esquerra Comunista, seguien a la primera Esquerra Unida del País Valencià i aconduïen a la Unitat del Poble Valencià, agrupació que maldà per a concentrar trajectòries d’esquerra nacional.
En aquest sentit, el relat és una excel·lent síntesi d’història contemporània i d’història del present, el model de la qual pot ser ben bé extrapolat a altres cercles juvenils com el coetani “Club Amunt” d’Alzira, o el nucli, un xic anterior, de la revista Vencill d’Alcúdia.

No debades el cicle cultural i ideològic que defineix la freixura del text recorre tota la vida interna de la colla d’amics organitzada fins a la fita de representació municipal valencianista en les eleccions de juny de 1987. És una manera de dir que la tasca engegada feia setze anys obtingué un cert resultat polític, malgrat la manca de ruptura amb el franquisme i la persistència del continuisme, situació determinant meridianament explicitada per Banyuls (p. 73), i ben conceptuada en el pròleg de l’escriptor suecà Victor Gómez Labrado. De fet, la reforma monàrquica postfranquista i continuista també pot ser llegida com l’organització de formes d’acció orquestrades per elits estratègiques, no sempre neofranquistes, contra la qüestió nacional dels valencians (p. 15), la qual cosa denota que el valencianisme no era tan minoritari, ans calia minoritzar-lo, que no era –ni és– ben bé el mateix.

La història no la fan sempre els que creuen que han vençut (per la força), també és feta, i ben productivament, per la classe subalterna, pels treballadors manuals, o les professions liberals nacionalment conscienciades. Banyuls no ha sabut únicament extraure un bon destil·lat del sentit vital convilatà que l’ha caracteritzat (aquest text en dóna exemple), sinó que el llegat viscut és interpretat a partir de “Tres llibres”: en la part central País Perplex, i com a corredors de fons Nosaltres, els valencians i Sobre la nació dels valencians. Una tríada que, amb voluntat de suma i no pas de polèmica buida i pretensiosa, complementa en el pla ideal una trajectòria de país de carn i ossos. Fet indicatiu, també, que els nuclis valencianistes territorials constitueixen un focus condicionant qualitatiu per a contrarestar..., la perplexitat urbanita.

¿Seria d’interès de fer una recerca pel que fa a la influència, transmissió de concepcions i d’actituds culturals, nacionals, sociolingüístiques d’aquells mestres de vila (Bausset, al text apareix Antoni Vallet, Lambert Castelló) cap a les noves agrupacions generacionals comarcals?