Amistat i segones oportunitats

El carcerari és un gènere cinematogràfic que sempre ha estat un bon recurs per a oferir bones històries, de les quals podríem citar, per una banda, l’americana Cadena perpètua (The Shawshank Redemption, 1994), dirigida per Frank Darabont i interpretada per Tim Robbins i Morgan Freeman; i, per altra, l’espanyola Celda 211 (2009), dirigida pel nostre cineasta mallorquí Daniel Monzón i protagonitzada per Luis Tosar i Alberto Ammann.

Si a aquest gènere afegim també el tema del teatre com a recurs per a aconseguir l’autoestima i la reinserció social, aleshores estarem parlant de la pel·lícula Las vidas de Sing Sing, film que possiblement tindrà una oportunitat als premis Oscar. Té tres nominacions: millor actor principal a Colman Domingo; millor guió adaptat a Clint Bentley, Greg Kwedar, John H. Richardson, Brent Buell i Clarence Maclin, i millor cançó a Abraham Alexander i Adrián Quesada. A més d’un ens remetrà, amb totes les cauteles del món, a la gran pel·lícula dels germans Taviani Cesare deve morire (2012).

De moment, ja va aconseguir, entre d’altres, el premi al millor guió adaptat (Clint Bentley, Greg Kwedar) del National Board of Review (Associació de Crítics Nord-americans), així com el premi al millor intèrpret revelació (Clarence Maclin) en l’Associació de Crítics de Chicago i premi al millor repartiment de l’Associació de Crítics de Boston. El ben cert és que quasi tothom hi reconeixem el gran talent interpretatiu d’actors professionals i no professionals.

Anote aquesta apreciació professional perquè, llevat de Colman Domingo, Sean Blackman i Paul Raci, quasi tota la resta no ho són; i cal citar Clarence Maclin, encara que no ho siga, pel seu excel·lent treball. La majoria dels personatges van viure, i van patir en la seua vida real, aquesta història carcerària; alguns encara continuen empresonats. Sembla que el més dolent va ser tornar a rodar en l’ambient presidiari, que per a alguns ja era un record. No obstant això, el film va ser rodat en altres decorats, que no a Sing Sing.

Ja coneixíem Greg Kwedar com a director de Transpecos (2016) i com a guionista de Jockey (2021). Aporte aquesta informació perquè, des de l’inici del film que ens ocupa, ja es percep que hi ha un director que sap aprofitar els recursos cinematogràfics per a contar-nos una història que des del primer moment ens encisarà. Cal citar el pla del pardalet al filat com a metàfora de la llibertat; eixe moviment de càmera que a les primeries de la pel·lícula enfoca l’espill i, a continuació, ens mostra els personatges reals, un desdoblament d’allò que pot semblar una lluita entre realitat i desig.

També cal esmentar com a mostra del talent del director tots els primers plans que transmeten l’ànima dels personatges i que en abundància ens ofereix la càmera, o eixe forat pel qual mira Colman Domingo a l’horitzó quan sent la nostàlgia de la llibertat, o els plans buits en què la càmera filma un pla sostingut de les portes tancades de les cel·les, que ens inciten a percebre la solitud i l’opressió.

Però, no ens enganyem: no tot serà més dolent que Calet. La història que Kwedar ens proposa és una història d’amistat i segones oportunitats. És un bufit al cor, sobretot, quan els personatges recorden la infantesa i la tendresa de sa mare sempre al costat; cal assenyalar també eixa relació d’acostament entre dues persones ferides per la vida, o la catarsi entre la vida quotidiana i les representacions teatrals que obrin finestres atapeïdes de somnis.

Per acabar, cal parlar també del bon treball musical que fa Bryce Dessner, compositor que ja ens va sorprendre en Los dos Papas (The Two Popes, 2019) de Fernando Meirelles. Dessner ens ofereix una banda sonora que, sense estridències, ens pregona els sentiments dels personatges, i també aconsegueix emocionar-nos amb la bellesa d’algun passatge.

Són molts els sentiments que la pel·lícula activa a l’espectador; per això, encara que no siga una obra redona –sobretot, perquè trobem a faltar una millor contextualització social dels personatges, així com una major atenció a les carències de qualsevol sistema penitenciari– no lleva que la recomanem.

 

Revista Saó Núm.510, pàgs.54-55. Febrer 2025.