Ana Carrascosa: «El millor que té el judo és que tot el món pot caure»

Carles Fenollosa. Filòleg

«Serem allò que vulguem ser», diu el trobador il·lustre, ja cansat de tantes cites com aquesta. Una proclama neta, senzilla, d’arestes punxegudes. Una sòlida convicció per a molts. I és que n’hi ha qui s’estima aquesta línia pura i simple, que diria llavors l’altre gran poeta, picant l’ull darrere d’un glop de café. Entre els dos, asseguda amb les cames creuades, una xica morena amb cabells curts aplaudiria l’ocurrència, perquè porta aquell vers tatuat al fons dels óssos. Li diuen Ana Carrascosa, i sempre serà el que vulga ser. Una dia va voler ser judoka, i no parà fins a ser campiona d’Europa, tercera del món i disputar dos Jocs Olímpics, en 2008 i 2012, per a retirar-se després com una de les millors esportistes valencianes del segle XXI. Ho recorda tot amb la cara alta i una ganyota d’amargor quan li ve al cap la lesió que provocà el seté lloc a Pequín i el cansament mental amb què va arribar a Londres, d’on tornà massa prompte. Riu tot seguit, i parla molt, amb la lucidesa de qui ja ha pensat les respostes moltes vegades, i amb la seguretat de qui aguanta un palmarès a l’esquena que molt pocs podrien suportar. De sobte recorda que conversem on va començar tot fa anys, en el tatami on arribava furtivament quan s’escapava de les classes de ballet. Calla un instant. «Mare meua, quant de temps!», diu llavors per a si mateixa, mirant el buit. I torna a somriure. Potser perquè ara és ella qui entrena xiquets.

–De l’elit a la base: no tots han digerit aquest viatge…

–És curiós: arribes d’uns Jocs Olímpics en què la teua màxima preocupació és el combat amb la representant japonesa o anglesa, i dos mesos després tens davant xiquets de quatre i cinc anys. Has de desfer tota la piràmide des de l’alt rendiment fins a la formació. T’adones com de difícil és ensenyar coses que per a tu són evidents. El canvi és molt gran.

–T’hi preparares?

–Vaig començar a presenciar un temps les classes amb xiquets de Ramón Gómez Ferrer, deixeble del meu primer professor de judo, Jesús Lloret. Quan vaig deixar de poder anar-hi, perquè vaig començar amb les meues classes, vaig haver d’aprendre per mi mateixa. No m’ha anat malament, i a hores d’ara tinc huitanta-cinc xiquets, des d’infantil fins a primària. Estic molt contenta.

–Quin són els teus objectius actualment? 

–Vull acabar la carrera de Grau en Educació Primària i exercir com a mestra en una escola, i continuar amb les classes de judo als xiquets, clar.

–Com és eixa reinserció en la societat?

–Sempre he tingut clar que després d’una carrera esportiva hi ha una vida diferent, per això vaig començar a estudiar, tot i que vaig haver de parar durant un temps per la competició. És important tindre un pla B. Has de saber que la teua carrera esportiva té una data de caducitat, i has d’estar preparat per a això. No és senzill, però passes d’alçar-te cada matí a entrenar a anar a fer classe a xiquets. Són objectius diferents, reptes diferents. Hi ha esportistes que no troben el seu lloc.

–Com va ser el moment en què digueres «Prou!»? 

–Tenia clar que després dels Jocs Olímpics de Londres havia de parar. Estava tranquil·la amb el que havia fet fins aquell moment, i les coses havien anat molt millor del que hauria pensat quan vaig començar. Era el moment de tancar una etapa de la teua vida.

–Londres fou difícil?

–No va anar com esperava. Vaig arribar molt cansada psicològicament i física. Tant de bo quan vaig acabar tercera en el Mundial de 2011 m’hagueren dit de preparar directament les Olimpíades, però vaig haver de fer la classificació fins dos mesos abans dels Jocs i allò passà factura. Vaig aconseguir el meu objectiu, que era anar-hi, però no vaig gaudir-los. Estava esgotada, psicològicament esgotada.

–I Pequín?

–Molt millor. Allò fou especial: hi arribava com a campiona d’Europa, número 1 del rànquing mundial. Hi vaig arribar molt connectada. Estava guanyant el combat de repesca per al bronze quan vaig lesionar-me el muscle. Vaig quedar-me a les portes, però el millor que té el judo és que tot el món pot caure. Em fa més mal el cor que no el cap, quan recorde aquell dia. En tot cas, em vaig sentir molt bé: els Jocs Olímpics són l’únic moment en què un esportista se sent igual que els altres; a tots se’ns tracta per igual. Això no ho sents en cap altre moment. Estàs en un menjador i de sobte entra Usain Bolt, al teu costat dina Rafa Nadal, i tot amb normalitat; no hi ha discriminació mediàtica.

–Com és la vida en l’elit, més enllà de cites especials?

–La teua vida està centrada en entrenament. M’alçava, esmorzava, anava a entrenar, tornava a casa, dinava, descansava, tornava a entrenar… Això cada dia. Feia sessions de dues o tres hores de matí, dues o tres de vesprada. Depenia també de la planificació, en funció de l’objectiu.

–I ara?

–Ara gaudisc de les xicotetes coses: prendre alguna cosa, passar una vesprada lliure o estar amb la meua família i amics. A més a més, el judo de competició tenia l’inconvenient del pes, que havies de controlar-lo per a competir en la teua categoria; en aquella època no eixia a cap lloc, de vegades havia de sopar un bullit per a mantindre’m en el pes correcte. Ara és diferent.

–Has esmentat un dels inconvenients del judo. Quins són els altres?

–El judo és un esport complex. És difícil d’entendre com a espectador. Veuen dues persones combatent i una cau i no saben com ha anat la puntuació. Ma mare, que porta anys veient-me competir, encara hi ha moment en què no sap què ha passat.

–Les regles també han anat canviat amb molta freqüència. Això beneficia?

–Crec que un dels errors que s’està cometent és que se n’està simplificant moltíssim el reglament. Arriba un punt en què pràcticament no es pot fer res. Ara no es pot trencar un agarrament amb dues mans, tampoc agafar les cames…

–I els mitjans?

–Els mitjans de comunicació valencians i espanyols no entenen el judo. A França, els periodistes s’han preocupat per entendre’l i explicar-lo, i ací no. Ací, l’únic que importa és el futbol: ocupa tots els periòdics i telediaris. Mireia Belmonte va dir que era més important el pentinat de Sergio Ramos que la seua medalla en un campionat del món. Això és així, a hores d’ara. Diuen «el judo és un esport minoritari», i no és de veres: és un esport que no és mediàtic. Tal vegada si es preocuparen d’explicar com és el judo, la gent l’entendria més i atrauria més.

–Què hi ha de l’organització interna?

–Ara mateix hi ha un caos important en l’esport: molts esportistes s’han pagat la classificació per als Jocs Olímpics de Rio d’aquest estiu. Hi ha esportistes que han de pagar per anar a un torneig. És vergonyós.

–Qui hauria de donar-hi suport?

–En les federacions no hi ha gent que haja viscut l’esport ni que entenga les necessitats dels esportistes. Si allà hi haguera un esportista que sabera què necessiten els esportistes per arribar a dalt, probablement defendria els seus interessos, no com ara. En el meu cas, crec fermament que podria haver guanyat una medalla olímpica si haguera tingut tot el suport, però no em van cuidar com a esportista.

–T’implicaries en l’àmbit institucional, doncs?

–A mi, m’agrada molt el judo, però com a recurs educatiu. Em produeix tanta satisfacció ensenyar com una medalla en una competició.

–La UNESCO va declarar el judo millor esport per a la formació, si no ho recorde malament…

–Sí. Com més s’introdueix en les escoles, més clar queda que és un esport que educa, no només físicament, sinó també en valors: esforç, respecte de l’altre, control d’u mateix, autoconfiança, etc. T’ho poden contar, però com a professor ho veus.

–Et veus d’entrenadora d’elit, en el futur?

–Una part que no havia tocat del judo és veure’l des de la barrera. Quan ho he fet, últimament, m’ha agradat, perquè sé com es troba l’esportista en cada moment i sé com tractar-lo. Ara, jo no em veig anant tots els caps de setmana a competicions. No tinc eixa necessitat, ara mateix, potser més avant. El futur, com sempre, dirà.

Entrevista publicada al nº 413, corresponent a març de 2016. Ací pots fer-te amb un exemplar

Fotografia: Germán Caballero