La revista degana en valencià

Ana Noguera: «CIEGSA tenia tots els ingredients per a ser una màfia organitzada institucionalitzada»

Havíem quedat a la seu de Saó per fer l’entrevista. Ana Noguera ja té deu anys més des que va començar a treballar el cas CIEGSA. Han passat molts dies, però els seus ulls continuen acompanyant les paraules que li brollen amb rapidesa en parlar d’aquest assumpte que, probablement, no ha fet més que mostrar una mica la seua dimensió. Parla i recorda tots els tràngols que li van fer passar sent diputada autonòmica i com intentaren frenar-la perquè no continuara estirant i fer aquell treball de camp que dóna els fruits ara. Una collita a la qual hem hagut d’esperar massa i en què hem vist des d’un incendi a la nau industrial on estaven els arxius fins a un robatori en unes oficines de l’empresa. Un thriller, vaja.

–Per què començà a estirar del cas CIEGSA?

Va ser una qüestió de coherència en el treball que estava fent: l’any 2003 vaig arribar a Les Corts i vaig demanar el Pla d’Inversions Educatives que va plantejar Zaplana. Em van donar el llibre i vaig començar a estudiar les escoles que estaven fetes, les que estaven en projecte i quin era el preu licitat, i és ací on vaig trobar sorpreses. Va ser una tasca molt costosa, perquè eren més de 200 escoles que vaig haver d’anar-hi una per una, i trobe que hi ha sobrecostos d’inici, de redacció.

–L’any 2000 es crea CIEGSA, i des d’un primer moment és un entramat d’amics i polítics.

CIEGSA tenia tots els ingredients per a ser una màfia organitzada institucionalitzada; era una artefacte creat expressament per a desviar diners.

–Però, com era exactament eixe entramat?

Les relacions han anat creixent a mesura que es componia CIEGSA, que ha tingut tres etapes que es corresponen amb tres gerents: Javier García Lliberós, Máximo Caturla i José Luis López Guardiola. Cada president de la Generalitat posa un director de CIEGSA de la seua estricta confiança personal; eixe és el primer requisit. A partir d’ací, aquest munta el seu equip d’estricta confiança personal. És gent que mai ha passat una oposició, que simplement està per ser de confiança. I després, CIEGSA té una base de tècnics mínima i tot un calaix de gent que necessiten per mantindre l’organització del PP, ajuntaments, diputacions, etc. Hi havia moltíssima gent que mai anava a treballar. Per tant, hi trobem tres nivells: confiança del president de la GVA, equip de confiança del gerent i una borsa molt gran per a col·locar a qui vols promocionar políticament.

–Per què ara sí que s’investiga i en aquella època no? No hi havia fiscals?

Jo feia moltes denúncies; de fet, em consta que tot el que la Guàrdia Civil està investigant està basat en informació que havíem presentat i denunciat. En 2006 vaig presentar un informe complet al Síndic de Comptes i al de Greuges. Per tant, tot el món sabia el que passava, però l’època no era propícia per a determinades coses. La majoria absoluta del PP era aclaparadora, i això feia impossible que jo tinguera un expedient real en les mans. A més, socialment la gent no estava per escoltar aquestes coses, i quan déiem que era una màfia institucionalitzada ens miraven com si estiguérem bojos.

–Però, com s’explica que no passara res?

Com tot el que ha passat sempre en les institucions manejades pel PP. El PP sempre ha emprat les institucions com una pantalla de falsa transparència i democràcia. Fins i tot el Síndic de Comptes i el de Greuges –que eren persones respectades i posades per una majoria del PP– denunciaven això, perquè era impossible tapar-ho, però al PP li feia exactament igual. Per què les fiscalies no actuaven i ara sí?

–També crida l’atenció que un grup de diputats del PSPV vau anar a la seu de CIEGSA a demanar informació. Únicament vos deixaren passar a dues persones. Què hi va veure?

No em deixaren agafar res i no vaig poder veure res. Vaig passar i em van preguntar què volia. Els vaig dir que un expedient d’una escola. Em passaren a una sala gegant i em van dir que el buscara perquè no sabien trobar-me’l. Va ser una burla.

I arriba un punt en què prens el cotxe i vas poble per poble a veure com anaven les obres…

Clar, així ho faig. Anàvem a les escoles i féiem les denúncies de la situació en què estaven: hi havia escoles que no estaven construïdes i altres que queien a trossos. Eixa és una altra qüestió que mai ha eixit i eixirà: el tema dels materials, dels desperfectes… Un a un vam estar veient tots els col·legis.

Adés ha esmentat un nom: Máximo Caturla…

En el moment que va arribar a CIEGSA ja tots sospitàvem que no era «trigo limpio»: venia de Sanitat, i la pudor que allà havia deixat era molt gran. Quan hi va arribar, va canviar tota la cúpula de CIEGSA i va posar el seu equip de Sanitat, fins i tot els arquitectes amb qui havia treballat. Tant és així que els tres col·legis d’arquitectes de la Comunitat van presentar una denúncia pública perquè ja no hi havia contractes públics.

I com és possible que aquesta persona continue i no passe res?

Vull confiar que en aquests moments, tal com estan les investigacions judicials, cadascú pague el que ha de pagar. La pregunta és com ha pogut aquesta gent continuar deu anys fent les malifetes que han fet. Probablement la societat valenciana té una part de culpa, no sols pel vot, sinó per haver mirat a un altre costat. El pitjor que ha fet el PP és haver utilitzat el que la gent necessitava per fer corrupció: la sanitat, l’educació, la cooperació… Quan tens un xiquet que passa tota la seua primària en un barracot, necessites un col·legi digne.

De fet, vosté mateixa ha dit que CIEGSA no era per fer escoles; era per fer diners.

Clar, estava cantat. Aparentment, la intenció era crear una empresa perquè les coses anaren més ràpides, però quan es crea ja ens adonem que fa pudor: una empresa pública amb una relació de dret com a privada, en la qual els diputats no podíem accedir a la informació… Quan crees una estructura paral·lela contractada a dit de gent que no són funcionaris és perquè saps que necessiten signar el que un funcionari no pot signar.

Però CIEGSA deixa Ferran Torrent com un principiant. Incendis, robatoris…

És tot una novel·la negra, i perquè en desconeixem els pèls i senyals. L’incendi de la nau d’Alaquàs va ser una burla: estàvem demanant tots els papers i, de sobte, es crema on estan els documents. A la setmana, un robatori en una altra seu; robatori que no denuncia CIEGSA, sinó la secretària, a qui varen despatxar ràpidament. Quan es fan servir tants diners sense cap control i ets capaç d’organitzar tota una trama, quan u és un jonqui dels diners (com deia Benavent), pots fer tot el que vulgues.

En algun moment ha sentit por?

No. De vegades he pensat que m’estava tornant paranoica perquè em seguien. He tingut més inspeccions fiscals que en la vida, he tingut denúncies, i fins i tot comentaris. Però por no, perquè quan creus que estàs fent bé el treball, no t’adones de l’enemic que tens davant. Jo tampoc imaginava que això fóra tan gran.

Què hauríem de fer els valencians i valencianes per no tornar a passar pel que hem passat?

Em preocupa que la ciutadania no acabe de distingir: té tal nivell d’atipament que acaba pensant que tots els polítics són iguals. Hem passat períodes: el de la indiferència social, que era quan alguns denunciàvem i semblava que parlaves en el desert; després vam passar a la indignació i vam eixir als carrers, i ara hem de garantir les mesures de control perquè no torne a passar.

Què li agradaria veure abans que s’acabe la història de CIEGSA?

Que no hi haja impunitat. L’únic que pot beneficiar la democràcia és que no hi haja impunitat. Crec que mai ho sabrem tot, perquè van cremar i robar documents, però en tindrem suficient perquè els culpables paguen pel que han fet.

I pot tornar a passar, o ara mateix tenim més mecanismes de control?

Pot tornar a passar, per això em preocupa. Ara mateix hi ha una lliçó política important i més control que mai, però socialment, si pensem que volem tornar a ser aquells que vivíem dalt de la bombolla, aleshores sí. Hi ha una responsabilitat social de dir: «Aquells no podem tornar a ser: si volem tornar a ser aquells que van plomar el territori com han volgut, estem perduts». A vegades tinc la impressió que la gent somia de tornar a ser ricament falsa o falsament rica, i això no pot ser. La memòria és importantíssima per no repetir les errades del passat.

Entrevista publicada al nº 414, corresponent a abril de 2016. Ací pots fer-te amb un exemplar