Ana Penyas i Anabel Colazo: vinyetes llunyanament properes

¿Poden tindre alguna cosa en comú un còmic que explica les biografies de Maruja i Herminia, les àvies octogenàries de la autora, amb un altre que descriu una sèrie de possibles contactes amb extraterrestres per part dels veïns d’un poble perdut enmig del no-res? En aparença no, és clar, però si ens hi fixem podem trobar més d’un lligam. Els més evidents, que l’un i l’altre han estat realitzats per dones, una coincidència no massa habitual, no creguin, doncs només al voltant del 12% dels tebeos espanyols editats al 2016 són d’autoria femenina, i que a més ambdues resideixen a València. Parlem, per si encara no ho han esbrinat, d’Ana Penyas (València, 1987) i d’Anabel Colazo (Eivissa, 1993), les responsables respectivament d’Estamos todas bien i d’Encuentros cercanos, dos dels títols revelació dins el panorama de la novel·la gràfica nacional del passat any.

Encara que assumim des de bon començament que aquestes obres tenen orígens diferents i persegueixen objectius dissímils, en el seu recorregut avancen com si fossin camins perpendiculars, que es creuen en un punt determinat i després tornen a allunyar-se. Dita cruïlla és un assumpte clau en totes dues, un substrat temàtic que es belluga per sota dels fets més visibles: la qüestió de la solitud. No negarem que aquesta resulta més identificable en l’exercici memorístic realitzat per Ana Penyas sobre el passat familiar. Al centrar-se bàsicament, encara que no de forma exclusiva, en les vivències de les iaies, és inevitable parlar-ne. Són persones grans que ho han donat tot pels fills, i que ara per la mateixa evolució i les característiques de la societat actual, viuen sense companyia. Però no obstant, en la historieta de Colazo eixe problema també hi és present. ¿Què dir sinó de Daniel, el noi protagonista d’Encuentros Cercanos? Un jove que es reconeix fracassat, amb un treball que no el plena, que no el fa feliç, viatjant tot sol per visitar els seus pares. Que apareix en un indret desconegut, amb un nom ben enigmàtic, El cruce, habitat per individus igualment incompresos, aïllats, ja sigui per obligació o per decisió pròpia. Una absència de vincles emocionals que els empentaran a buscar-ne de nous lluny de la realitat quotidiana.

Si insistirem en les similituds destacaríem, per exemple, que malgrat ser històries corals, al seu si conviuen dues veus narratives principals que marquen el curs del relat. En el primer cas ja ha quedat clar a qui pertanyen,  respecte al segon, al principi serà el ja nomenat Daniel qui ens contarà els estranys esdeveniments experimentats en primera persona, per a continuació donar pas, amb una diferència cronològica de vint anys, a una jove estudiant de periodisme encarregada d’investigar-los. Tot i així, hauríem de matisar que la presència i importància de la paraula no és, però, equiparable. Penyas ho aposta tot pels diàlegs, informativament necessaris, Colazo, en canvi, els combina amb els textos de recolzament, monopolitzats, això sí, pels personatges cabdals, que prenen en tot moment el rol de narradors.

A partir d’ací cadascun dels còmics buscarà un destí propi. En Estamos todas bien es ret merescut homenatge a tota una generació de dones nascudes durant la guerra civil i que varen conèixer la repressió de la dictadura per partida doble precisament per la seua condició de dones. La manca de llibertat del franquisme es sumà a les obligacions que l’Espanya d’aleshores els imposà dins i fora de la llar, més encara si, com en el cas de Maruja, l’àvia paterna, es veu reclosa en un nucli rural, casada amb un home amb autoritat i reconeixement dins d’aquest microcosmos i amenaçada constantment per la xerrameca de la gent. No es casualitat que quan la neta li propose contar llur història, Maruja es mostre dubtosa, escèptica respecte a l’interès que puga tindre la seva vida.

Encuentros cercanos, per la seua banda, s’endinsa en altres debats, força carismàtics també (la fina línia que separa la veritat de la mentida), inspirats en certa manera en testimonis reals (de fet, s’inclou al final del llibre un sucós capítol d’annexes documentals), sense intenció, i aquí està el gran encert, de respondre a les grans preguntes, més be de plantejar-les traient la grandiloqüència sobrant. Ajuda molt el dibuix senzill de Colazo, influenciat pel grafisme dels àlbums de literatura infantil i les pel·lícules d’animació, que prioritza als actors, la fisonomia i l’expressivitat. Un estil que ja coneixíem per les col·laboracions al fanzine Nimio,  grup del que formaven part Núria Tamarit, Luis Yang, Maria Ponce i Pau Ferrando, i que venia a rellevar a col·lectius precedents, nascuts també a la la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València, com ara Haciendo el León o 7 Monos, molt actius a la dècada dels noranta.

I potser en l’estil radique la principal diferència. Ana Penyas no havia conreat fins ara el món de la historieta, provenia del camp de la il·lustració, on havia demostrat, segons paraules de Clara Berenguer en el numero de setembre de 2016 de Saó, qualitats com “el domini tècnic, l’ús particular del color i el sentit de l’humor”. Com és lògic, a l’hora d’abordar la seva primera novel·la gràfica havia de prioritzar altres elements  més narratius sense perdre la idiosincràsia. Ho aconsegueix amb imatges molt evocadores, amb transicions subtils i amb una barreja de ferramentes (collage, retoc fotogràfic, tramatges) altament efectiva.

Des de perspectives distants, sense compartir referents ni interessos, Ana Penyas i Anabel Colazo demostren una enorme capacitat per a construir relats, per a traure a la llum els testimonis amagats o emmudits i per a fer treballar amb materials sensibles sense fer trampes ni edulcorar-los. Benvingudes siguin.