Tens 0 productes a la teua cistella
El Repunt 16
ANAR A MISSA NO FA MAL, SI NO ET CREUS EL QUE DIUEN
Li dic a un amic que anar a missa per obligació, o per conveniència, o per cortesia social, o familiar, això no fa mal; el que és dolent és creure’t el que hi diuen els capellans. El meu amic és un dels milions de batejats no creients, que no practiquen, evidentment. Vivia tranquil en una ciutat, però s’ha hagut de traslladar i aixoplugar al poble i la casa dels sogres, on està millor que a la gran ciutat. La part delicada és que els benemèrits pares polítics i protectors són molt creients i els diumenges és norma de la casa anar tots plegats a l’església. Em pregunta si els ha d’acompanyar o no.
El tranquil·litze dient-li que anar pels motius que m’ha dit no pot ser cap problema. Li recorde coses més grosses, com la que féu el primer Borbó rei de França, Enric IV, que era protestant i renuncià a la secta i es passà al catolicisme a canvi de la corona: “Paris vaut bien une messe”, diuen que digué. O el cas de Pio Baroja que no havia fet l’ingrés a l’Acadèmia de la Llengua, perquè Franco declarà la guerra incivil i se suspengueren les activitats. Acabada la guerra tocava fer l’ingrés de l’escriptor i el problema era la seua posició republicana i anticlerical: juraria o no? El bisbe de Madrid i acadèmic anà a visitar-lo, a veure com podrien solucionar el problema i el gran escriptor, que estava cagat de por, esperant alguna maldat contra ell per part dels franquistes, ho solucionà de manera senzilla i intel·ligent, dient-li que seguiria el costum de la casa, i així fou que anà, “jurà” i prengué el seient. I en la política actual els diputats juren o prometen acceptar la Constitució, però alguns afegeixen que ho fan “per motius legals”. És una solució vàlida, malgrat que tothom sap que és un subterfugi.
La qüestió és no creure el que diuen els capellans, o la constitució. Jo mateix em casí per l’església per motius familiars i polítics. Precisament això ho té resolt el meu amic, perquè el mossén fa la missa rapideta i el sermó encara més; tampoc no fa sermons doctrinaris, sinó de qüestions socials, que ell accepta. Problema resolt, doncs. El problema el poden generar altres, com el cardenal Canyissars, que vol que tothom rese el diumenge per Espanya, que segons ell està en perill. Aquest cardenal carcamal i fatxa està espantat pel govern que es va a conformar, gràcies pel pacte PSOE-Podem, amb el concurs i/o l’abstenció del nacionalisme basc, català, gallec i valencià, i dels canaris i del terolenc i malgrat l’oposició dels amics de Canyissars o siga del PP, C’s i sobre tots, Vox. Com el meu amic anirà a missa, però no mourà ni un dit ni alenarà si el mossèn fa cas al cardenal, i jo no hi aniré, els dos estem tranquils. Adéu, amic, que faràs tard.
El tema de la religió encara està per resoldre’s. La famosa Constitució diu que l’Estat és aconfessional i, per tant, no n’hi ha d’haver cap religió oficial; totes les religions són igualment legals, però cap gaudeix de cap preeminència. De fet, però, la catòlica sí que en té, de preeminències, de tractes de favor, alguns clarament anticonstitucionals, com l’exempció de pagar impostos, ni IBI, ni res, per les propietats inscrites al seu nom. Són els polítics els qui, per interessos electorals (els vots dels catòlics) infringeixen la neutralitat de l’Estat; la major part d’ells van a missa i a les processons i hi presideixen mentre tenen el càrrec, després deixen d’anar-hi. Jo tinc l’honor de ser l’únic alcalde de Silla que vaig complir el deure constitucional de mantenir-me al marge, a banda que tampoc no hauria anat, ni que fóra obligatori. Per altra banda, els juraments o promeses que es fan a la força, molt sovint no tenen massa recorregut, com fou el cas de Franco que jurà lleialtat a la República i a la Constitució republicana i s’alçà en armes, traint el seu jurament i passant-se pels collons la Constitució.
El meu ateisme no m’impedeix que tinga interés i/o curiositat, d’observar com desenrotllen llurs litúrgies cada secta i, quan he pogut, he assistit a alguna, especialment les més exòtiques, com la de la Pasqua copta, a Egipte estant, amb el permís de l’arximandrita d’Assuan. Hi aní amb un amic franciscà que viatjava amb mi i malgrat que no enteníem res, notàrem perfectament que en el sermó de l’arximandrita demanava que es rascaren més les butxaques, pel nerviosisme que s’estengué entre els parroquians; també entenguérem que ens saludava, ja que tothom es girà a mirar-nos encuriosits i fent-nos senyals de cordialitat. La comunió fou sorprenent, perquè en lloc d’una hòstia normal, repartien un gran pa, com una mona de pasqua d’Alberic, que, consagrada, la gent començà a menjar amb deler, per la fam que devien tenir en una missa tan llarga. El franciscà i jo ens en menjàrem una d’aquelles grans hòsties i l’altra l’amaguí i la portàrem a l’hotel on ens esperaven la resta de col·legues del viatge. Quan els mostràrem la mona i els ho explicàrem, Consuelo Reyna (Las Províncias) s’escandalitzà per si la mona estava consagrada de debò, si hi havia hagut transmissió apostòlica, deia. Jo no entenia res i el franciscà trobe que tampoc.
També he assistit a una sinagoga (on tinguí un recordatori per la rebesàvia jueva); a diverses mesquites; a esglésies luteranes, ortodoxes; a cerimònies de totes les sectes cristianes que comparteixen l’església del Sepulcre de Jerusalem, un dia que, lamentablement, no hi hagué cap gresca entre aquestes. I quan vaig ser alcalde de Silla facilití al màxim la instal·lació a Silla de diverses confessions i l’execució de cerimònies massives, com el bateig multitudinari de testimonis de Jehovà en la piscina municipal, impol·luta i amb aigua totalment per estrenar, com m’havien demanat… Hauria fet el mateix si la francmaçoneria de Silla hagués reviscolat, perquè tres casetes del cementiri demostren la seua presència al poble, fins i tot després d’acabada la guerra civil, mantenint les làpides a la vista de tothom. Aquesta sí que és l’obligació d’un alcalde, ajudar les peticions ciutadanes d’activitats religioses, però sense preferències per ninguna, ni discriminacions, amb respecte, però sense participar activament en cap d’elles. Exactament com ha de fer amb les associacions esportives, les falleres, etc.
D’amagatotis, doncs, m’agrada veure les cerimònies que passen per la televisió i especialment el cerimonial romà (de l’imperi romà parle) que practiquen els catòlics a Roma. Els de la impressionant basílica de sant Pere, on hi vaig anar el 5 d’agost de 1955 (jo tenia 13 anys). En aquest viatge tinguí la sort de ser instruït i guiat pel gran i culte don Alfons Roig, de manera que en posteriors visites a Roma m’he aprofitat d’aquelles explicacions. Enguany m’ha sorprès que ja no celebren, el dia 1 de gener, la circumcisió del Bon Jesuset, si nó la divinitat de Maria. No entenc les raons d’aquest canvi, sinó és que volen evitar haver de donar explicacions sobre la cerimònia jueva a què sotmeteren el nin, als vuit dies de nàixer. M’he quedat despagat, pel que he entès com un menyspreu als jueus, però ja s’ho faran. També he pogut veure el cabreig del Papa Francesc quan una devota l’agafava de la mà estirant-lo i quasi fent-lo perdre l’equilibri, i la decidida reacció de Francesc, fotent-li una palmada i dient-li solta’m, amb una cara d’enuig mai no vista en ell. A les poques hores el Sant Pare rectificava, demanant perdó a la senyora. De seguida pensí que Crist també tingué una reacció de fort enuig quan procedí a l’expulsió dels mercaders del temple.
Segons l’evangelista Joan, que en fou testimoni, Crist es féu un assot amb cordes i començà a expulsar els venedors de vedells, moltons i coloms i els tragué fora del temple amb llurs animals i als canvistes (banquers) asseguts als seus llocs, els tirà les monedes per terra i els abocà les taules. He pensat que el Papa, mitjançant la tropa de capellans que té arreu del món, hauria de fer fora dels temples i de les instal·lacions adjuntes, i a fuetades com féu Crist, els banquers i els grans empresaris del món. Evidentment, no ho farà, perquè el Vaticà és així de contradictori. Recorde el papa polonés, a Xile, donant la comunió a un ufanós Pinochet, malgrat la història sanguinària que arrossegava, com la de l’assassinat d’un capellà valencià, Antoni Lledó, entre altres milers de víctimes. I el mateix papa, a Nicaragua, amonestant el ministre i capellà Ernesto Cardenal, que estava agenollat davant seu, comminant-lo a deixar la política de l’alliberament.
També recorde que el papa actual ordenà obrir les portes de les esglésies als immigrants fugitius de la fam i la guerra i el poc cas que li han fet, com el cardenal Canyissars que s’atreví a dir que no tota aquesta gent era “trigo límpio”; recorde que vaig escriure un article on li ho retreia advertint-li que tampoc tot el clero era “trigo límpio”. Canyissars continua a la seua, ara inspirat per Vox, en lloc de la veu de Déu.
Se m’ocorre una idea que oferisc al Papa: obrir als milers d’immigrants xiquets i xiquetes arribats a Europa sense llurs famílies, perquè es destinen els seminaris en desús o semibuits (com el de Montcada), i els convents, a acollir-los. Al cap i a la fi, aquests edificis es feren amb les aportacions de les feligresies i no amb diners privatius de l’església ni dels seus bisbes.
Cerque la Bíblia i repasse el que estic escrivint i he escrit molt bé allò de l’expulsió del temple (Joan 2, 14-16), la qual cosa és senyal que malgrat els meus 77 anys i mig, encara tinc una bona memòria, cosa que he d’atribuir als encreuats que faig (ara a Levante) i el Repunt o article setmanal que publique a SAÓ. Per tant aprofite per a insistir tothom que em llisca, a fer aquests encreuats diaris, perquè és un bon exercici per a combatre l’envelliment (alzheimer i etc.) i mantenir-se àgil, mentalment.
Tuit de la setmana dedicat a la nova agressió espanyola contra Catalunya. Qui vulga pot fer seu aquest tuit i difondre’l, ja que jo no sé com es fa això:
Una nova agressió contra Catalunya l’ha perpetrada la Junta Electoral Central, intentant inhabilitar el president Quim Torra i impedir que Junqueras prenga possessió de l’escó al Parlament d’Estrasburg. Si ara el Suprem els dóna la raó a la JEC, tornaran a fer el ridícul davant del món sencer, com l’estan fent al llarg de tot el Procés, i sols els servirà per a engrandir la Llegenda Negra que arrosseguen.
Al llarg de la història han viscut instal·lats en la solemne estultícia. No tenen remei, perquè porten a la sang, que els bull, la doctrina repressora i absolutista de la Inquisició i el somni grandiloqüent de l’Imperio que perderen. Les sentències que dicten són tan insuportables al món civilitzat, que, finalment, les han de retirar de manera vergonyant. No tenen remei, són així de burros i nosaltres els hem de patir?
