Anar i tornar, del joc al foc

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Cims i abismes

Autor: Vicent Penya

Editorial: Voliana Edicions

Any: 2023

Que per ser universal cal, en primer lloc, ser d’algun lloc, que l’arbre que no enfonsa bé les arrels no pot enlairar les branques, que per escriure poesia de la bona cal dominar l’aixada de l’idioma i haver llegit bé els poetes que van precedir-nos; que tradició i ruptura, continuïtat i transformació són filles de la mateixa mare o oscil·lacions d’un mateix pèndol, no són coses que a hores d’ara valga la pena discutir. Ho demostra el poemari que avui comentem, Cims i abismes, de Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961), com ho demostra la fulgurant trajectòria d’un altre il·lustre fill del mateix poble, el multifacètic cantautor Pep Laguarda (1946-2018), artista a qui des de l’explicitud del títol el poeta fa homenatge.

Perquè més enllà d’etiquetes i encasellaments estèrils, el llibre de Vicent Penya conté una declaració de principis: aplegar el dispers per fondre en un mateix alè (com volia Foix) el vell i el nou com a fonts fecundes de creació. Per aquesta consciència de les identitats essencials, l’autor de Rafelbunyol pot integrar, movent-ne els referents entre els poemes, el folk psicodèlic (d’altres n’han dit rock mediterrani, tant se val) del seu conterrani, d’estètica tan distant, i fer-lo seu. Acompanyen el títol de la cançó de Laguarda –preciosa i molt emblemàtica per a alguns dels qui ja tenim una edat–, el poema «Brossa d’ahir», que és el nom de l’àlbum que Pep Laguarda & Tapineria van gravar en 1977. Un altre cluc d’ull també musical és el poema «Humitat relativa», títol del disc de Remigi Palmero de 1979. Els altres homenatges, en forma de citació, són més estrictament literaris, de manera que hi trobem ben proporcionada la doble faceta per la qual és més conegut Vicent Penya: la de cantautor i intèrpret i la de poeta i escriptor.

El poemari s’obri amb sengles citacions de Joan Brossa i Maria Mercè Marçal, exponents extraordinaris de la poesia més ben construïda, lúcida i lúdica, acròbates de l’expressió –sobretot a través de la sextina– de qui Vicent Penya reivindica el mestratge. Hi ha també dos autors de l’Horta, el paisatge primordial que mira la poesia de l’autor, com Mercè Claramunt i Berna Blanch i l’escriptor Martí Domínguez, amatent observador de les coses del camp i la natura. La de Vicent Penya és una clarividència relacionada amb l’edat i l’experiència, sens dubte, i es nodreix de l’acceptació i l’agraïment pels dons rebuts, però també sap usar l’estilet de la ironia i atiar la consciència de la revolta política, com veurem més avant. La paràfrasi pot jugar a favor dels interessos expressius, com en aquesta de Salvador Espriu, «Salvat en poble, sí, no gos mesell», amb què el poeta descriu una tempesta que s’anuncia des del mont Picaio i que el duu a buscar el dolç aixopluc de la llar. Com no escoltar els ecos del Josep V. Foix en versos com «Cerque l’oasi enmig del desert i / baixe enfollit a l’aigua fugissera»? O de l’Estellés més cantabile en «Seré com un abisme sense fons. / Seré la llum del llamp de la tempesta. / Seré la veu del vers de les cançons»? O del cançoner i la parèmia popular de bruixes que es pentinen i invitacions a picar espart quan els núvols es congrien en algun cim del país?

Després d’haver petjat altres camins poètics, Vicent Penya ha desfet amb aquest amable i exigent Cims i abismes el tòpic que diu que la poesia ha de ser per força tel·lúrica i seriosa, transcendent i desesperada. Ben altrament, i agafant fort la rella del sonet, la rima consonant, els mots-rima, el tetrasíl·lab i el bisíl·lab i fent servir un ample ventall de jocs expressius (per exemple amb l’ús de paraules homònimes i polisèmiques), el repte lúdic que es planteja d’eixida va atenyent tots els cims i els abismes (res a veure amb cap tenebror romàntica) que exigim a la poesia. D’aquesta seguretat en l’encaix formal naix sens dubte l’afirmació «Ara, per contra, no he fallat el tret» que apareix en el poema que fa de pòrtic del llibre.

Hi segueixen quatre parts diferenciades, de 13, 14, 13 i 14 poemes respectivament, que revelen el gust pel rigor, la precisió, la mesura i l’equilibri de la simetria que conté el joc poètic de Penya. Els cims on en dies clars es concentra tota la llum no ignoren els abismes per on s’estimba al menor descuit la nostra existència, però des de dalt es distingeixen amb major nitidesa per poder-los esquivar. El caminant que recorre els poemes i que ens hi porta de la mà ha après de l’esforç de pujar muntanyes a traure ferro a les situacions més enutjoses, a acceptar la vida amb el sentit comú i l’enteresa amb què l’han sabuda encarar els nostres majors, la gent del poble, i a beure-se-la a gallet en un bon porró d’humor higiènic. I tot interessa i és translúcid a la mirada del poeta, el paisatge del camp que treballa, rega i cuida, els animals que protagonitzen el seu bestiari a la primera part del llibre, els costums viciats i estúpids de cert proïsme –i ací Penya s’acosta a certs moments de Carner o de Joan Valls i Jordà, per exemple–, els vaivens de l’espectacle meteorològic, la soledat en què de vegades passa el seu temps, els tràngols de l’edat i la malaltia (com en «Nocturn febril»). I, amb major intensitat a la darrera part, el clam de resistència de naturalesa civil i política amb poemes com «Alceu-vos fonaments», «No ha mort l’autòcrata», «Glop de fam» o «Irredempt tel·lúric». I pertot arreu l’arrelament que fa universal la seua poesia, la consciència i reivindicació d’una terra malmesa, en una proposta que sap agermanar, com en la millor tradició britànica, el foc i el joc, el vell i el nou, la lleugeresa i la profunditat. Un poemari per gaudir dels ressorts més hàbils i brillants de l’idioma i del joc més subtil i més seriós.

Revista número 497. Desembre 2023.