Anar més per la Seu

Necessitem viure el canvi polític en el govern de la Generalitat i en molts ajuntaments del país i procurar entendre com i per què, quan semblava que el pacte de partits membres del Botànic i de l’ajuntament del cap i casal es donava per consolidat i guanyador en els comicis. Ara ens correspon esperar el retorn a situacions que créiem superades: en la festa valenciana de la conquesta tornarem a veure entrar a la Seu la bandera oficial i, més a sovint, veurem les autoritats autonòmiques i municipals ocupant el primer banc dels fidels laics, però això no serà signe d’una més gran fe i vida evangèlica dels valencians ni que les nostres autoritats siguen més cristianes; es tornarà a presentar una major unió entre el tron i l’altar i ens repetiran que tindrem lleis més respectuoses amb la doctrina cristiana, però tot quedarà en paraules i no serà efectiu.

Recorde que ja fa uns anys llegia un informe que l’Arquebisbat demanà als rectors en acabar la Guerra Fratricida, en el qual preguntava sobre la situació religiosa del seu poble, sobre desfetes de la guerra, morts i víctimes de la violència antireligiosa, de la repressió que exercien els nous governants i també sobre la necessitat de regular matrimonis i de batejar els nascuts durant la guerra, quan tota celebració cultual estava prohibida. Aquell mossén de Tavernes de la Valldigna informava de tot, però precisava que el poble es mostraria partidari de les celebracions però sols superficialment, que no arribaria a ser més cristià i es conformaria a complir oficialment amb aquelles cerimònies que s’esperava d’ells i que a hores d’ara ja s’han convertit en oficials (no batejar, no casar-se seguint les normes eclesials, etc.). Quan ara contemples les motivacions que guien l’activitat pastoral de moltes parròquies, veus els capellans més jóvens que van a la recerca de culpables de la descristianització social i volen retrobar allò que implique un major respecte als rectors, com també he vist governs municipals els components dels quals no entraven al temple mai però des que són autoritat municipal ocupen els primers bancs del temple en les celebracions importants o més populars; és a dir, fan allò que normalment en solem dir «fer el paperot» i així ho veurem els propers anys.

Per una altra banda, ens alegrem de la darrera intervenció mèdica del papa Francesc; com que és un home d’edat tan avançada, totes les intervencions són perilloses, però ha tornat a la vida normal i de molta feina que l’ocupa. En els dies de recuperació s’ha fet pública l’acceptació de la renúncia de monsenyor Carlos Osoro com a arquebisbe de Madrid i hem conegut el seu successor. És un canvi que podem veure amb un cert paral·lelisme amb el de València: bisbe jove, natural del mateix bisbat del qual era auxiliar i amb uns quants anys per davant per fer un treball pastoral propi. Conéixer les característiques del bisbat que t’encomanen evita la temptació de necessitar un temps per aterrar o el problema d’introduir en el nou bisbat un equip que t’acompanye i del qual et fies; a poc a poc van ocupant-se les seus vacants.