Animats i esperançats

21/09/2020

Encara amb la por al cos pel possible revifament de la pandèmia i un nou confinament, vos convide a llegir –resumida per mi– la meditació del papa Francesc durant la pregària feta a l’atri de la basílica de Sant Pere el 27 de març passat.

El text és una meditació sobre l’evangeli de Marc 4,35-41, la tempestat calmada. Comença amb una ubicació espaciotemporal: enmig del llac es desferma la tempesta quan ja fosquejava i Jesús dorm tranquil·lament a la popa de l’embarcació. A tots se’ns ha enfosquit el món i la vida que vivíem enmig de tantes seguretats amb la pandèmia que no sabem controlar i ens ha entrat la por. Els deixebles desperten Jesús, li supliquen i ell calma la tempesta, però els diu als deixebles: «Per què teníeu por? Encara no teniu fe?» (v. 40).

«Van pensar que Jesús es desinteressava d’ells, que no els prestava atenció. Entre nosaltres, en les nostres famílies, el que fa més mal és quan sentim dir: “És que no t’importe?”. És una frase que fereix i desferma tempestes al cor. També haurà sacsejat Jesús, perquè a Ell li importem més que a ningú… La tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquestes falses i supèrflues seguretats amb les quals havíem construït les nostres agendes, els nostres projectes, rutines i prioritats… En el nostre món, que tu estimes més que nosaltres, hem avançat ràpidament. Cobdiciosos de guanys, ens hem deixat absorbir per allò material i trastornar per la pressa. No ens hem aturat davant les teues crides, no ens hem despertat davant guerres i injustícies del món, no hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta greument malalt… És el temps de restablir el rumb de la vida cap a tu, Senyor, i podem mirar tants companys de viatge que són exemplars que, davant la por, han reaccionat donant la vida pròpia. És la força operant de l’Esperit vessada i plasmada en valents i generoses entregues. És la vida de l’Esperit capaç de rescatar, valorar i mostrar com les nostres vides estan teixides i sostingudes per persones comunes… que no apareixen en portades de diaris… però, sense cap mena de dubtes, estan escrivint avui els esdeveniments decisius de la nostra història: metges, infermers i infermeres, encarregats de reposar els productes en els supermercats, netejadores, cuidadores, transportistes, forces de seguretat, voluntaris, sacerdots, religiosos i religioses i tants i tants d’altres que han comprés que ningú no se salva sol.

El començament de la fe és saber que necessitem la salvació. No som autosuficients; sols ens enfonsem… Convidem Jesús a la barca de la nostra vida. Donem-li els nostres temors… Ell porta serenitat en les nostres tempestes, perquè, amb Déu, la vida mai no mor. El Senyor ens interpel·la i enmig de la nostra tempesta ens convida a despertar i activar aquesta solidaritat i esperança capaç de donar solidesa, contenció i sentit a aquestes hores en què tot sembla naufragar. El Senyor ens desperta per despertar i revifar la nostra fe pasqual. Tenim una àncora: en la seua Creu hem estat salvats. Tenim un timó: en la seua Creu hem estat rescatats. Tenim una esperança: en la seua Creu hem estat guarits i abraçats perquè ningú ni res no ens separe del seu amor redemptor…

Abraçar la seua Creu és animar-se a abraçar totes les contrarietats del temps present, abandonant per un instant el nostre afany d’omnipotència i possessió per donar-hi espai a la creativitat que només l’Esperit és capaç de suscitar. És animar-se a motivar espais on tothom puga sentir-se convocat i permetreʼs noves formes d’hospitalitat, de fraternitat i de solidaritat. En la seua Creu hem estat salvats per allotjar l’esperança i deixar que siga ella qui enfortisca i sostinga totes les mesures i camins possibles que ens ajuden a cuidar-nos i a tenir cura. Abraçar el Senyor per a abraçar l’esperança. Aquesta és la força de la fe, que allibera de la por i dona esperança…».

Bon estiu i que recobrem tots l’esperança, i que la vacuna contra la Covid arribe aviat.