«Año 1000. La sangre»: tragèdia medieval en vinyetes

Encara que sembli mentida, l’èpica medieval no va nàixer amb la famosa adaptació televisiva de les novel·les de George R. R. Martin. Aquest gènere, hereu directe de les llegendes i les faules, es conformà pràcticament alhora que es consolidaven les societats occidentals cristianes, i moltes són les tradicions literàries que tenen la seua gènesi en aquest tipus de textos. Una mostra ben evident la trobem a la mateixa llengua castellana que entén com a les seues fites fundacionals els “cantares de gesta”, poemes narratius transmesos oralment i que explicaven les proeses de mítics paladins. El títol més conegut seria possiblement el Cantar del Mio Cid, però no és l’únic, ni tampoc el primer. Aquest privilegi li podria correspondre, pel que sabem fins ara, a Los siete infantes de Lara, datat cap a l’any 990 aproximadament per l’historiador i filòleg Ramón Menéndez Pidal, que a més el va reconstruir a partir de cròniques i versions posteriors.

Segons els experts aquest cantar suposa l’inici de l’edat heroica castellana, en temps de Garci Fernández, successor de Fernán González, en el context en el que el jove comtat ja havia aconseguit certa autonomia respecte al totpoderós Regne de Lleó. Entre els principals trets que el defineixen s’han apreciat influències germàniques (la violència o la importància dels vincles de sang) i bíbliques (el paper de la dona), i són ben evidents en el seu argument determinades similituds respecte a les tragèdies clàssiques, que, per altra banda, s’han de considerar qüestions culturalment universals. Hi podem trobar, per exemple, venjances, adulteris, gelosies, traïcions i fins i tot elements que podríem titllar de sobrenaturals, com per exemple el simple fet que una dona doni a llum, en un mateix part, fins a set criatures. Eixa barreja d’ingredients el converteix en una història perfectament traslladable a llenguatges populars com el del còmic –¿seria molt al·agossarat veure en Mudarra un precedent del Guerrero del Antifaz?-, i la prova palpable va arribar fa uns mesos amb Año 1000: La sangre, l’adaptació de dita llegenda a càrrec del guionista Manolo Matji i l’il·lustrador benidormer Sergio Córdoba.

El llibre, publicat conjuntament per Panini i el segell Aleta, amb seu a Mareny de Barraquetes, és força recomanable. Respectant en tot moment la integritat de l’original, o al menys allò que hi coneixem, sintetitza la font literària en poc més d’un centenar i mig de pàgines, subratllant els components dramàticament  més atractius. Un primer punt al seu favor és la ubicació del relat al voltant del primer mil·lenni per a així tractar d’aportar encara més misteri, donada la càrrega enigmàtica que arrossega popularment esta data, malgrat la desmitificació realitzada per autors com Edmond Pognon o, sobretot, Georges Duby. Tot seguit s’ha de destacar la decidida aposta pels personatges més forts: Sancha, la mare dels infants, i Lambra, al cap i a la fi la detonant dels capítols més virulents de la història. Al voltant d’elles els caràcters masculins es belluguen com titelles, amb escassa capacitat de decisió i actuant sempre segons directrius alienes. I finalment una interessant (i arriscada) vinculació, en el desenllaç, amb l’evolució de la nostra història, incloent-hi els episodis més controvertits.

Año 1000: La sangre suposa l’estrena en el món de la historieta de Matji, un veterà escriptor i director de cinema amb més de tres dècades de treball. Encara que com a realitzador no ha estat massa prolífic (tres pel·lícules i algunes telesèries en vint anys), com a responsable del guions ha demostrat una envejable capacitat per a abordar els reptes més diversos. La seua empremta es pot rastrejar en tota mena de films, des d’aquells carregats de reivindicació política tan típics  dels darrers setanta (Los días del pasado, Aquella casa en las afueras o El hombre de moda) fins a productes de consum per al gran públic (el curtmetratge de presentació de la saga de Tadeo Jones, represa aquest mateix estiu, n’és la millor mostra), passant per llargmetratges de culte com ara El sueño del mono loco.  I dita experiència, a llarg termini, aporta solidesa al seu primer còmic. Malgrat les limitacions que comporta el trànsit d’un mitjà a altre i les dificultats que suposa treballar amb un llenguatge nou per a ell, dosifica amb fortuna els colps d’efecte i amaga hàbilment les sorpreses, fent que el relat flueixi amb naturalitat.

En aquest sentit es clau la participació d’un narrador consolidat com Sergio Córdoba, a qui hem de parar especial atenció. Posseïdor d’un estil realista senzill i lleuger, és el millor exemple del dibuixant que ha sabut adaptar-se als canvis del mercat. Si resseguim per damunt els seus títols estarem repassant alhora l’evolució del còmic espanyol del darrer quart de segle. Fixem-nos en Freaks in love (1997), llur presentació pública, un mini-còmic de vint pàgines editat pel seu compte, quan el mercat del tebeo espanyol era pràcticament inexistent. Eixa historieta, ampliada després en una segona edició per Subterfuge, li suposà el guardó a l’artista revelació del XVII Saló del Còmic de Barcelona de 1999. A continuació fundà amb altres historietistes valencians el col·lectiu 7 Monos (on també figuraven, entre d’altres, Jordi Bayarri, Víctor Santos o Manuel Bartual, el responsable -¡ho han encertat!- d’un dels fenòmens mediàtics del passat agost), contribuint a la consolidació d’una plèiade de creadors que cercaven aleshores el seu espai mentre es desenvolupava l’enèsima crisi del sector.

Després vingueren col·laboracions amb editorials i revistes professionals (Malas tierras, El Manglar), que el confirmaren com un dominador absolut del relat curt quotidià, basat en les inquietuds generacionals i la vida urbana. I quan semblava que continuaria sempre fidel a aquest registre, de sobte, canvia de procediment, i opta per passar-se a la llarga distància, encadenant dues novel·les gràfiques d’aventures, una fantàstica escrita pel seu amic Santos (La hija de la tormenta), i una altra de caire històric, de la que ens estem ocupant ací. Dita transició, que ve a coincidir un cop més amb les actuals preferències del panorama editorial, sembla totalment encertada i pronostica una nova etapa en la seua trajectòria.