Tens 0 productes a la teua cistella
Després de la polèmica amb ‘Emilia Pérez’ de Karla Sofía Gascón o la gran expectació per ‘The Brutalist’, la 97a edició dels Premis Oscars ha acabat fent història amb una pel·lícula inesperada. Contra tot pronòstic, una stripper als marges de la societat ha conquerit Hollywood. El llargmetratge ‘Anora’, del cineasta estatunidenc Sean Baker, va guanyar cinc premis de sis nominacions, entre ells el de millor pel·lícula.
Amb tot, Sean Baker s’ha declarat un referent del cinema independent. Anteriorment, havia filmat la innovadora ‘Tangerine’ (2015), que va ser gravada amb dos iPhone 5s, i la meravellosa ‘The Florida Project’ (2017), entre d’altres. Què tenen en comú totes elles? Una tipografia de lletres neons, una història de conte de fades tragicòmica on les protagonistes són treballadores sexuals (per la qual cosa en cada film apareix un parc d’atraccions que genera contrast de paisatges), i una forta crítica social. De fet, Baker converteix la pobresa, la violència i el sexe en el leitmotiv de les seues pel·lícules, exposant que la societat actual és venda els ulls per a crear-se una falsa sensació de puritanisme i alimentar la seua moralitat. La novetat és que, en aquesta ocasió, hi parla des de la mirada dels rics.
Fotograma de la pel·lícula ‘Anora’. D’Augusta Quirk.
Anora (qui prefereix que la criden Ani) és la protagonista de la pel·lícula homònima. Mikey Madison va guanyar l’Oscar a millor actriu protagonista (enfront del paper de Demi Moore en ‘La sustancia’), encarnant a una stripper (o balladora de lap-dance) que viu en Brooklyn. L’altre protagonista és Iván “Vanya” (Mark Eydelshteyn), un niñato que sols pensa a sortir de festa i jugar a la PlayStation, i gràcies a la riquesa dels seus pares es pot permetre el luxe de no madurar.
Una nit, tots dos es coneixen al club de striptease on ella treballa. Ania es veu seduïda per “Vanya” i pel seu món de luxes, un món on tot és fàcil i divertit, on l’ostentació supera qualsevol problema. Així doncs, Anora viu la seua versió de Pretty Woman i s’endinsa en el somni de ser escort i núvia del fill d’un multimilionari rus, sorprenent-se quan es gasten 15.000 dòlars al casino (quantitat que ella sols podria guanyar després de treballar de valent). Es casaran en Las Vegas, i menjaran perdius fins que els pares de “Vanya” s’adonen del que ha fet son fill. Baker ho resumeix bé: “els Estats Units no ha madurat en absolut, és com aquests adults que es comporten com a nens”.
En aquest sentit, podem pensar que l’inici d’‘Anora’ és una versió romàntica i actualitzada de la Ventafocs, on la protagonista perd el seu tacó en alguna borratxera de discoteca, o que és una Madame Bovary moderna. Cal anar amb compte perquè Baker no ofereix un relat romàntic, sinó que despulla la duresa del sistema de classes i la hipocresia del luxe. Amb tot i amb això, el missatge es dilueix entra tanta ostentació i un to còmic peculiar. Un altre inconvenient són les actuacions, que es redueixen a diàlegs plens d’insults i crits que no permeten desenvolupar la història i emboiren la crítica. Conseqüentment, l’espectador desconnecta a mitja pel·lícula, quan aquesta se subverteix al gènere d’acció i posa el focus en una avorrida persecució amb slapsticks.
Fotograma de la pel·lícula ‘Anora’. D’Augusta Quirk.
D’altra banda, la fotografia pot arribar a fer sentir violent a l’espectador per culpa de la cruesa d’algunes escenes representades. Es podria dir que recorda a la fotògrafa Nan Goldin, una artista estatunidenca que ha renovat la fotografia documental narrant l’escena contracultural i marginal de la Nova York dels anys setanta i vuitanta.
En definitiva, l’‘Anora’ de Sean Baker és una esbojarrada i frívola història, una screwball comedy. La idea és bona, ja que tracta de fer una crítica social cap a la separació de classes i la duresa de la vida del carrer, buscant humanitzar a les treballadores sexuals. Ara bé, personalment pense que es queda a mig camí d’aquest d’objectiu i acaba filmant amb una mirada banal a l’americana. En qualsevol cas, l’Acadèmia i els premis Oscar 2025 ja han parlat. Si vols saber per què ha triomfat tant (o si creus que no ho mereix), només tens una opció: veure-la i jutjar per tu mateix.
