Tens 0 productes a la teua cistella
Amb V. Escartí i D. Pérez Grau en la Sala de Lectures de la Biblioteca Joan Reglà (UV) comentant l’edició crítica del Llibre des feits (2024) l’octubre de 2024 (Foto M. Simón).
Hi ha estudiosos que investiguen sobre els temes del seu interés, o que l’atzar ha posat enmig del camí de les seves inclinacions i afectes. N’hi ha d’altres que, a més, han optat per eixir de les coses conegudes i obrir camins nous, endinsar-se en terrenys inexplorats i omplir llacunes en els coneixements heretats. Antoni Ferrando és d’aquests últims. Per això, un bon nombre de treballs de la seva extensíssima producció com a estudiós entren en la selecta categoria d’imprescindibles.
Recordem per començar l’indispensable Narcís Vinyoles i la seua obra (1978), volum dedicat a un autor de transició, tan arrelat al final de l’edat mitjana com receptiu als canvis que s’insinuen en el món cultural valencià a començament del segle xvi. Ferrando s’acara per primer cop a un autor plurilingüe, com farà després amb altres escriptors valencians, un autor que va usar el valencià, el castellà, el llatí i el toscà.
El 1980 apareix un llibre essencial, la Consciència idiomàtica i nacional dels valencians. El mèrit de l’estudi recau, d’entrada, en un plantejament molt suggestiu, a propòsit d’una col·lectivitat enfrontada a una nacionalitat en construcció: quina ha estat, i quina és, la consciència idiomàtica i nacional dels valencians? Fins a quin punt el(s) nom(s) de la llengua determinen, o revelen, una consciència col·lectiva exclusiva i inalienable? El llibre s’endinsa en qüestions culturals, filològiques i antropològiques que fan evident la necessitat d’interrogar-nos sobre aquesta qüestió també pel que fa als altres territoris de llengua catalana, en relació amb el llatí, i l’occità, i el castellà.
Poc temps després, Ferrando publicava un gruixut volum sobre Els certàmens poètics valencians del segle xiv al xix (1983), amb la transcripció dels poemes en valencià. Destaquem que, a banda de les aportacions textuals i les notícies documentals considerades aïlladament, en aquest volum hi ha unes quantes coses més que van ser decisives en aquells moments inicials d’un canvi de perspectiva en la valoració de la literatura catalana de l’edat moderna. Per exemple, la consideració del plurilingüisme literari dels certàmens com un fet de modernitat positiu, i no pas com una limitació estètica. O l’observació que es produeix un certa recuperació del vernacle en la literatura de certàmens a mitjan segle xvii, cosa que contradeia la visió tòpica d’una decadència progressiva.
Corrobora aquest judici l’edició de les obres de Pere Jacint Morlà, Poesies i col·loquis (1995), que ens situa plenament en el terreny de la història de la literatura de l’edat moderna. El llibre és una autèntica reivindicació del barroc literari valencià, i en el moment que va sortir va contribuir a esquerdar la visió tradicional de la (quasi) inexistència de literatura en valencià en aquesta època. L’etiqueta historiogràfica de Decadència havia portat a qüestionar la vitalitat de la llengua durant tota l’edat moderna i bona part del segle xix, però si posàvem l’atenció cap als testimonis escrits, la realitat mostrava una altra cosa. Això, que avui ja és una evidència, no ho era pas tant llavors.
Són molt rellevants els seus treballs sobre la prosa valenciana de l’edat mitjana i les edicions d’algunes obres principals: La vida de santa Magdalena en cobles, de Jaume Gassull (1987); el Llibre dels fets de Jaume I, amb la col·laboració de Vicent Escartí (1995); El Regiment preservatiu e curatiu de pestilència, de Lluís Alcanyís, amb José María López Piñero (1999); el Curial e Güelfa (2007), etc. Alguns d’aquests llibres han estat reeditats i revisats més d’un cop. Els estudis sobre el Curial, defensant l’autoria valenciana d’aquesta important novel·la, han estat així mateix l’objecte d’una dedicació persistent des del 2012.
Un altre estudi important és l’article «Impremta i vida literària a València en el pas del segle xv al xvi», escrit en col·laboració amb Vicent-Josep Escartí (1992). No és un simple repàs de la producció impresa valenciana del període, sinó una anàlisi de les intencions dels autors, de la tipologia dels llibres segons el públic a què s’adreçaven, dels temes que hi predominen, o de la repercussió que tenen sobre la llengua i l’estil que contribueixen a configurar.
La llengua medieval, en els diversos gèneres i àmbits, ha donat fruits molt diversos que palesen coneixement, sagacitat i penetració analítica. Tenim, entre d’altres, «Un precedent del bilingüisme literari valencià: la tertúlia d’Isabel Suaris a la València quatrecentista» (1982), «Sobre una etiqueta historiogràfica de la literatura catalana: la valenciana prosa» (1995), «Observacions sobre la llengua d’Ausiàs March» (2010), «De Xarq Al-Andalus a Regne de València: la situació lingüística i sociolingüística de les terres valencianes al segle xiii» (2010), «La gènesi romana d’una norma lingüística catalana del segle xv: les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, “fetes” per Jeroni Pau» (2010), «La construcció de la norma cancelleresca catalana» (2016), «La poliglòssia en la predicació de sant Vicent Ferrer» (2020), i «Llengua i context cultural en Ausiàs March» (2023).
Tenen una importància especial els manuals d’història de la llengua escrits en col·laboració amb Miquel Nicolàs i que, sota diversos títols i formats, s’han anat succeint des de 1993: Panorama d’història de la llengua (1993), Història de la llengua catalana (2001, 2005). I no podem oblidar les Aportacions a l’estudi del català literari medieval (2018) o l’article «La periodització en la història de la llengua. Una proposta per a la història de la llengua catalana» (2023). Aquests treballs responen a un plantejament molt més ampli que el dels fets literaris estrictes. Una visió general dels assoliments aconseguits en la matèria es pot llegir a l’article recent «Un panorama dels estudis d’història de la llengua» (2023).
El nom de la llengua, en concret, ha estat un dels temes que ha tractat sovint amb indiscutible competència, des d’un primerenc article sobre «El problema onomàstic de la llengua catalana a la València medieval (1238-1522)» (1979) fins a «Del nom de la llengua, encara» (1997), entre altres escrits. A cavall dels segles xv-xvi, l’article «De la tardor medieval al Renaixement a través dels Viciana» (2003) reprenia la qüestió en el marc dels referents ideològics dels autors de què tracta.
«El paper dels primers editors (1473-1523) en la fixació del català modern» (1999) versa sobre una qüestió que ha interessat molt a Ferrando, que és com s’estableixen les normes lingüístiques i com interaccionen amb la llengua escrita. És un tema que ha suscitat altres treballs importants seus, per exemple sobre la llengua cancelleresca de la Corona d’Aragó. Notem que Ferrando s’ha preocupat també de rescatar i posar en valor les investigacions d’altres estudiosos: l’obra filològica de Josep Giner, els treballs de Manuel Sanchis Guarner, de Joan Fuster, de Germà Colón, etc. Es tracta, com veiem, d’un ventall impressionant d’interessos i realitzacions que les limitacions d’espai d’aquest article només poden reflectir mínimament. No ens ha de saber greu, però, si el motiu és el mèrit de tanta feina feta.
(1) Amb Joan Fuster, amb motiu del seu doctorat honoris causa per la UB el 2 d’octubre de 1984 (Foto: Cortés. Arxiu Joan Fuster, Sueca).
(2) Reunió de la Secció Filològica (Moll, Badia, Bastardas, Ferrando, Pitarch, Rafel, Miralles, Llompart) a casa de F. de B. Moll, el 13 d’octubre de 1985. (Foto: SF de l’IEC).
Albert Rossich,
Universitat de Girona
Revista Saó Núm.514, pàgs.22-25. Juny 2025.
