Tens 0 productes a la teua cistella
L’anterior editorial començava amb aquestes paraules: «Sempre que una persona estimada mor, sempre, apareix el dolor per la pèrdua, per la desaparició física de la persona, perquè saps que mai més no tornaràs a veure-la. Perquè ja no hi és. També, però, el sentiment que la persona que marxa no podrà aportar el seu treball, el seu bon treball, les seues reflexions, el seu tarannà, la seua força…».
Està clar que per a les persones que fem Saó no bufen bons vents perquè, després de la mort de Josep Antoni Comes, ara ens ha deixat Antoni Ferrer, una de les altres ànimes de la revista que sempre ha estat al lloc que tocava i amb la seua saviesa i la seua llapissera disposades ha creat poesia i vida.
Des del seu compromís al país i a la llengua, Antoni s’ha convertit en un dels millors poetes del PV, entre altres coses perquè ningú com ell ha estat capaç de traure tot el sentit a les paraules per aconseguir un conjunt poètic meravellós. Toni també ha creat vida, i alegria, per a totes les persones que han estat al seu costat, començant per la seua família, l’alumnat de les seues classes, els seus amics i amigues poetes… I també a Saó, on sempre ens ha aportat la paraula justa i imprescindible acompanyat de la seua barba i ulleres. Amb el seu somriure i aquelles pauses que feia, Toni era el responsable, entre altres coses, de revisar els editorials que cada mes publiquem en la revista. I ho feia amb plaer i satisfet perquè aconseguia arredonir-lo, trobar eixa paraula, eixe gir que el feia brillant.
Històricament, quan Saó feia aquells sopars en els quals s’entregaven els Premis Saó, ell era el que redactava l’acta del jurat i, en acabar el sopar, era l’encarregat de fer la fotografia, la radiografia d’aquelles nits en un article per al pròxim número de la revista, articles que, realment, eren un poema escrita en prosa i hi feia sobreeixir aquelles coses més importants que havien passat en el sopar.
Toni, però, era molt més per a Saó. En les reunions del consell de redacció, ell escoltava les diferents opinions i, en passar uns segons, parlava i deia la seua, la seua aportació, que quasi sempre era la justa i adequada. Era la serenitat aconseguida per la seua intel·ligència i formació, era com la sentència justa i indiscutible. Es passava la mà per la cara i ja sols li quedava el somriure.
Per tot açò i per tantes coses més, Saó ha perdut una de les pedres angulars de la seua base. Feia un temps que no podia vindre a les reunions per la malaltia, però el telèfon i el correu electrònic eren les vies d’aportació del seu compromís al grup, a la llengua, a la societat valenciana i al país. De segur que juntament amb Josep Antoni Comes ja estan preparant algun projecte per ajudar, per ajudar-nos. I es deuen haver alegrat del nomenament del nou arquebisbe de València, Enric Benavent.
