La revista degana en valencià

Antoni Miró, pintura musicada

És una realitat inqüestionable la relació estreta que hi ha entre pintura i música.  Al llarg de tota la història de l’art hi ha hagut pintors i escultors que han fet servir referències musicals en les seues obres, fins i tot compositors que s’han inspirat en pintures. El pintor rus Wassily Kandinsky en va parlar a bastament d’aquesta relació en el seu manuscrit, que acabà sent un llibre, “De l’espiritual en l’art”.

L’obra del pintor alcoià Antoni Miró també ha estat motiu d’inspiració per a altres disciplines. I és que, com diu Josep Piera “l’art ho pot tot, com ara aproximar el llenç i la paraula. L’art pot fer d’un llibre una exposició, com pot fer d’una exposició un poema o una narració inesgotable”. Si en parlem de poesia, hi ha un bon grapat de poetes que han escrit versos sobre el seu món pictòric: Estellés, Joan Valls, Jordi Botella, Rafael Alberti, Josep Piera, Antonio Gades, Ovidi Montllor, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol… Per posar algun exemple, l’escriptora Isabel-Clara Simó posà versos als seus quadres en “Abecdari” (Editorial Marfil, 1995); Josep Sou en “Transeünts” (Editorial Marfil, 2012) i també des de fa un temps, cada quinzena, en la secció “Imatge i Poesia” de “El Gratis”, periòdic de l’Alcoià i les Comarques Centrals. Però si l’obra del pintor alcoià ha estat per als poetes motiu d’inspiració, els poetes també han inspirat l’obra de Miró, com en “Mirades creuades: Miquel Martí i Pol i Antoni Miró” (IEC, 2009), o les sèries “L’Ovidi cantant”(CCOM, 2004) i “A l’Ovidi” (CCOM, 2005), fins i tot també amb el món de la dansa, com la sèrie “El vol del gat” (Ajuntament d’Alcoi, 2014) que va fer sobre la ballarina i coreògrafa alcoiana Sol Picó.

Aquest darrer desembre el cantautor Feliu Ventura, amic d’Antoni Miró, ha volgut preparar-li una sorpresa, un petit homenatge. I és que ha aconseguit convèncer  a nou cantants, Jordi Gil, Júlia, Pau Alabajos, Lu Rois, Miquel Gil, Cesk Freixas, Mireia Vives i Borja Penalba, Mara Aranda, El Diluvi i ell mateix, perquè escolliren un quadre del pintor alcoià i li posaren lletra i música. El resultat ha estat  el CD-Llibre “Antoni Miró, pintura musicada”, un treball amb 9 poemes musicats dels esmentats cantants, i altres quatre de Marc Granell, Josep Piera, Ovidi Montllor i Isabe-Clara Simó,  recitats per Pepa Alós i F. Anyó. Un treball que ha comptat amb la col·laboració de la Generalitat Valenciana, la Marina de València, l’IVAM, l’Ajuntament de València i la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant.

Llegint i escoltant amb detall aquestes cançons i poemes, hom hi troba un fil conductor, pinzellades de la personalitat d’aquest alcoià que des de ben jove volgué ser pintor. I és que, com diu la seua companya Sofia Bofill, “de xiquet sempre va fer allò que volia. Va anar poc a l’escola, i quan anava sempre estava creant. Per això feia dibuixos darrere dels dictats” . Serà a partir dels 12 anys, com explica Jordi Tormo (“Antoni Miró, la mirada rebel”, 2017), “que comença a treballar en el taller de son pare. Allí va aprendre a fer de xapista, a pintar i retolar vehicles”. Per això la pintura de Miró és “nascuda del treball, una mà esquerra/batalla per florir a l’horitzó,/parida de la terra, de la forja i del pinzell:/estesa com un arbre, dóna fruit a qui no en té”. I aquell xapista, que es comprà, arreglà i pintà un 600 que estava per a tirar, s’acostumà a pintar per la nit, quan acabava la jornada de treball. Des de llavors “la nit”, totes les nits, per a Antoni Miró han esdevingut el seu moment de creació, i com un mussol pacient, sigil·lós i  meticulós les espera cada dia al seu estudi del Mas Sopalmo. –et pregunta cada dia-  “sembla que hui tindrem una nit màgica,/poètica, empírica, elàstica, històrica”. I ha anat pintant i pintant sense parar, malgrat que no ho ha tingut gens fàcil al llarg de tota la seua trajectòria, no, tot no han estat flors i violes, doncs “venim del que venim. Cultura de cacics./Tot depèn del que tens,/mai no regalen res. Miró no ha sigut un pintor de l’establishment, “deixa que el vent et despentine” ,“obri el cadenat i assenyala amb el dit el nord” – va dir-se un dia després d’escoltar tant savi consell. I des de llavors Miró, “calçant/ les espardenyes dels valents/ i compromés/ amb la terra i la llengua […] s’ha “deixa’t dur per costeres cap amunt”, “obrint totes les finestres possibles”. Perquè quants pintors, després d’haver “vist plors i dolor/solituds regirant contenidors/fam, drames, suïcidis, dol i por/ futurs, sense estrenar, trencats” assoleix un compromís i “està disposada/a lluitar sense treva pel que creu? I és que tota l’obra d’Antoni Miró té una mirada social, de crítica, de denúncia, perquè “quan mira Miró/mira/un ull que és un far/que encén la vida”. Una mirada que ens ajuda a fer-nos preguntes, a qüestionar realitats manipulades, a entendre una mica millor el món que ens envolta, fins i tot “a viure a través dels seus ulls”. “Amic meu, Toni amic:/no deixis el pinzell/ni paris mai,/assoleix el somni antic/de retrobar/la pau o dins del crit”, no pares mai de pintar i de fer-nos llum amb el teu far, amb la teua mirada, i si alguna vegada vénen maldades “busca un carrer i deixa lliure el teu cos”.

Però segurament, “l’artista, el cantant, el pallasso” que millor la definit, el que més l’ha conegut, l’amic de lluita, de projectes i complicitats ha estat Ovidi Montllor: ”De Toni Miró recorde que és tímid, afectiu, artista, solitari, alcoià, tossut, retossut, formiga, cavall pur, gat oriental, envejat, castigat, generós i estimat”. Doncs això mateix, heus ací la radiografia que l’Ovidi fa del seu amic, amb poques paraules però ben clar, sense embuts. No deixeu d’escoltar aquest treball, aquest CD-Llibre on es fonen poemes, pintura i música. I tot plegat amanit amb alguns dels nostres millors músics, algunes de les veus més reeixides de la cançó en català.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top