Tens 0 productes a la teua cistella
La nova televisió valenciana, batejada sense haver nascut com Àpunt (o À punt), té el problema antipoètic que ningú podrà dedicar-li cap rodolí. Això no li passava a Canal Nou, que rimava amb l’ou, a tu et pica i a mi em cou, cobrar un sobresou, organitzar molt d’enrenou, veure el corre-bou, ja n’hi ha prou, demà plou, els qui vivim de Canal Nou… Per exemple: Ai Canal Nou, Canal Nou/ si a tu et pica a mi em cou.
Amb À punt, com s’ho faran els poetes? Potser m’amoïne per no res, perquè pot passar que cap poeta s’entretinga a fer-li versos o que algun poeta espavilat/inspirat s’invente una llicència poètica que ara mateix no sabem, una rima estranya, un mot desconegut, per a fer uns versos… La llengua és molt creadora i sorprenent.
El problema d’À punt és l’accent, perquè si en lloc de pronunciar els dos mots com un de sol i pla (àpunt) que no rimaria amb res, en són dos mots (À punt) el problema es pot resoldre molt bé, cercant mots acabats amb –unt, al capdamunt, damunt, repunt, conjunt, contrapunt, transeünt, difunt… Rodolí d’exemple: Amunt València i amunt À punt, que formen un conjunt amb contrapunt. En aquests cas, però, quin sentit tindria accentuar l’À? Ortogràficament, cap. Tot açò és com fer-se amb la pitxa un lio, o siga un nus a la fava.
Evidentment, estic de conya i no caldria, en una qüestió tan important com aquesta fer cap broma. El que importa són altres coses que no uns versos amb rima. Per exemple, saber quan es posarà en marxa aquesta televisió. Ni ho saben els responsables (i/o irresponsables), ni ho sabem nosaltres, el poble pla i punt, que som els qui paguem, però no manem. Dit d’altra manera, el que ens interessa és saber per què no funciona ja la televisió valenciana.
Sembla que tot el problema és de personal, perquè hi ha molts interessos per mig, a l’hora de triar a qui contracten. Els antics treballadors de Canal Nou volen fer valdre els seus drets i està bé que ho facen, però, podrien aclarir-se definitivament? I hi ha les noves fornades, que esperen que els toque la rifa. Sembla que, com en altres aspectes de la vida política, tothom desconfia de tothom i s’anuncien plets, denúncies als jutjats de possibles corrupcions… Alguns sindicats també col·laboren en emmerdar-ho tot, menys en solucionar-ho… I estan els del PP, emmetzinant, que és el que millor saben fer., amb tant que tenen a callar…
I mentrestant, va passant el temps i, com digué Ovidi, dum loquor, hora fugit. Per això continuem essent l’única autonomia sense televisió, i això malgrat que, segons diuen, tenim llengua pròpia i per això la necessitem més que altres. La gent, doncs, no entenem per què no és més efectiu el pacte del Botànic en aquest cas. Descartem que siga per mala voluntat, perquè no és possible; descartem la desídia, perquè és impensable. Sembla que el problema és la incapacitat d’arribar a un acord entre les parts “interessades”.
Aleshores, què pensen fer els polítics, a dos anys de les properes eleccions? A la rècula fantasma del PP (Camps, Fabra, Rita, Rus…) el que està passant ara, no els passà mai i s’asseguraren la pantalla, des de la qual emmetzinaren la gent més ingènua., per sobre de tot; amb trampes, evidentment.
Estic dient que els del PP no eren demòcrates? Doncs, això mateix. Dic, i vinc dient-ho aquests darrers anys, que eren uns pinxos, uns furtamantes i uns pocavergonya. I com no s’entretenien molt en filar massa prim, anaven directes i al gra i al calaix. La paranoia és que malgrat la gentola que eren, els valencians i valencianes els votaven i encara continuarien governant… i posant la mà (jo hauré posat la mà, però la pata, no; ai… ho he dit al revés, que digué Cotino), si per pèls no s’haguera signat el pacte del Botànic… de miracle.
Però a nosaltres, a l’esquerra i als nacionalistes, ens va més complicar-nos la vida i/o mamar-nos els dits… Per això, ara per ara no tenim televisió, a menys de dos anys de les eleccions i m’hi jugue un allipebre que encara trigarem uns quants mesos/trimestres/semestres més a poder-nos connectar. No passa res, perquè hi ha més dies que llonganisses. C’est la vie.
