
El cel de tardor ens reserva un dels grans espectacles astronòmics de l’any. La nit del 24 al 25 de novembre s’esdevindrà la superlluna del castor, un fenomen en què la lluna en el ple es mostrarà més gran i brillant de l’habitual, ja que s’acostarà al punt de l’òrbita més pròxim a la Terra. Un esdeveniment envoltat de ciència, òptica i tradicions ancestrals lligades al món rural i natural.
La nit del 24 al 25 de novembre, el cel nocturn ens regalarà un dels fenòmens astronòmics més cridaners de l’any: la segona superlluna plena de 2026. El nostre satèl·lit assolirà el pleniluni el dimarts 24 a les 15.54 h i, en caure la fosca, l’albirarem amb tota la seua esplendor pel fet que es trobarà prop del perigeu.

Per què s’esdevenen les superllunes?
Per raons didàctiques, quan estudiem en els llibres de l’escola les fases lunars, els diagrames ens presenten l’òrbita de la Lluna al voltant de la Terra com un cercle perfecte i el nostre planeta al bell mig. Tanmateix, la realitat astronòmica és ben diferent. El nostre satèl·lit natural seguix una trajectòria el·líptica i el centre de l’òrbita no es correspon amb el centre de la Terra. De resultes, la distància de la Lluna respecte a la Terra varia de manera contínua al llarg del recorregut orbital.
Eixe cicle de distàncies té dos punts extrems clau:
· Perigeu: el punt en què la Lluna es troba més prop de la Terra, a una distància aproximada de 356.400 km.
· Apogeu: el punt en què es troba més lluny, a uns 406.700 km.
Quan el pleniluni coincidix prop del perigeu, parlem d’una superlluna plena, ja que el satèl·lit es mostra més vistós de l’habitual. Per contra, quan es produïx prop de l’apogeu, observem una microlluna plena, car apareix més menuda i tènue.
La Lluna completa un cicle de perigeu a perigeu en aproximadament 27,55 dies (mes anomalístic). Per tant, el perigeu té lloc una vegada cada 27,55 dies, mentre que l’apogeu es produïx a mitjan camí entre dos perigeus. En el decurs del mes anomalístic, la distància de la Lluna a la Terra varia des dels 356.400 km en el perigeu fins als 406.700 km en l’apogeu, amb una distància mitjana de 384.400 km.

Com veurem la Lluna eixa nit?
De manera general, una superlluna pot aplegar a semblar un 10-14% més grossa en diàmetre i fins a un 30% més lluent si la comparem amb la microlluna de l’apogeu.
La superlluna plena de novembre serà la segona de l’any, de les tres que hi haurà en 2026: el 3 de gener, el 24 de novembre i el 24 de desembre. Durant la nit del 24 al 25 de novembre, podrem veure-la fins a un 6,6% més grossa i un 13,5% més lluenta que una lluna plena comuna a distància mitjana. A més, assolirà gairebé el 100% d’il·luminació (99,2% el dia 24 i 99,6% el dia 25), de manera que eixa nit serà pràcticament la de la lluna plena exacta.
El dia 24 de novembre la Lluna eixirà a les 17.19 h. Si la idea és fotografiar-la, eixe moment serà el més adient, ja que quan el satèl·lit naix per l’horitzó est, el veiem especialment immens gràcies a l’anomenada il·lusió lunar. Cal fer memòria que la il·lusió lunar és l’efecte òptic pel qual percebem la Lluna de diferent grandària depenent de la posició: prop de l’horitzó sembla més grossa i a tocar del zenit sembla més menuda.
Tot i que podrem presenciar-la durant tota la nit, el punt àlgid d’albirament aplegarà unes quantes hores més tard de l’ortus, a la 1.06 h de la matinada, moment en què assolirà la màxima altura al cel. Aleshores resplendirà amb tota la seua grandesa, amb una magnitud visual aparent de -12,7, al bell mig de la constel·lació de Taure i acompanyada de les Plèiades.
Així doncs, amaniu les càmeres o simplement busqueu un lloc amb un bon camp de visió lliure d’obstacles per a gaudir d’esta magnífica cita astronòmica.

L’origen històric i cultural de la lluna del castor
La lluna plena ha estat fonamental per a fer el seguiment del canvi de mesos i estacions des de l’antiguitat. Bona part dels noms dels plenilunis provenen de les denominacions que feien servir els pobles nadius americans, associades als cicles de la caça i de la collita, que els colons anglosaxons incorporaren al seu calendari. Segons sembla, les denominacions s’adoptaren a partir d’un antic almanac nord-americà descobert en 1930, que detallava els noms que eixes comunitats atorgaven a les llunes en el ple.
El comerç de pells de castor a Amèrica del Nord va experimentar un auge important entre els anys 1500 i 1800, i els nadius aprofitaven la temporada de novembre per a caçar-ne. Durant la tardor, els castors s’afanyen a rebalsar fulles, corfes i arrels d’arbre i acaben de construir els dics per a passar l’hivern. Són animals nocturns que treballen davall la llum de la Lluna. Com que en novembre la pell del castor és ben gruixuda i les nevades fortes encara no han aplegat, era l’època adient perquè els caçadors pararen trampes per a capturar-ne i assegurar-se el preuat subministrament de pells.
Amb noms tan suggeridors i curiosos com ara la lluna de maduixa, la de neu o la del llop, no és d’estranyar que nosaltres sentim tanta fascinació per eixos fenòmens. Ara bé, eixos títols tan elaborats funcionen, en realitat, com a referències culturals del mes en què té lloc la lluna en el ple. D’eixa manera, termes com’maduixa’ fan referència al juny, ’neu’ al febrer i ’llop’ al gener.
Una tetralogia de superllunes
Si bé una superlluna ja és per si sola un esdeveniment destacat, la del 24 de novembre de 2026 forma part d’una seqüència ben interessant: es tracta de la primera de les quatre superllunes que es produiran de manera encadenada en quatre mesos consecutius. Eixe cicle comprén:
· La primera: el 24 de novembre de 2026 (superlluna del castor)
· La segona: el 24 de desembre de 2026 (superlluna freda)
· La tercera: el 22 de gener de 2027 (superlluna del llop)
· La quarta: el 21 de febrer de 2027 (superlluna de neu). Coincidirà amb un eclipsi lunar penumbràtic.
Una cadena de quatre o cinc superllunes seguides no és extraordinària ni extremadament rara des del punt de vista astronòmic, sinó que és la manera natural com solen agrupar-se. De fet, a causa de com s’alineen el cicle de les fases lunars (mes sinòdic) i el pas de la Lluna pel punt més pròxim a la Terra (mes anomalístic), les superllunes sempre tendixen a produir-se en mesos consecutius (normalment en blocs de quatre o cinc).
![logo-3[1]](https://revistasao.cat/wp-content/uploads/2018/02/logo-31.png)